La formació històrica del Prat rau d’un anar i venir de persones al llarg dels segles a un territori difícil i inhòspit. Al bellmig d’un Delta, des dels primers colons fins als darrers nouvinguts d’aquests últims anys, les llengües que han passat pel Prat han estat diverses i canviants.
Fruit d’aquests canvis i dinàmiques, trobem el llegat d’un català amb trets característics propis que durant els s. XIX I XX encara era viu. Aquest parlar tradicional, similar en d’altres pobles deltaics, actualment és gairebé perdut.
Alguns trets curiosos que podem extreure d’aquest parlar tradicional pratenc en la morfosintaxi són la preposició [de] davant un infinitiu (“ba comensa de nevà”); o diferents formes verbals com el passat (“pugí al cavall”) o el present de subjuntiu (“fassa” en comptes de “faci”).
A nivell fonètic trobem una sola vocal en cas de diptong (“cotre” en comptes de “quatre”), afèresis (“niré” en comptes d’”aniré”), assimilacions (“jonoll” en comptes de “genoll”). Consonantismes més peculiars del Prat són l’afegit d’una vocal al grup [rn] (“carren” en comptes de “carn”) o el [es] en mots femenins (“escarxofa” o “estenalles”).
Un lèxic força curiós també ens deixa aquest parlar amb casos com “aixida”, “afemar”, “forniga”, “llibeig”, “professó”, o la interjecció “muima” que indica sorpresa.
És evident que en una publicació d’aquestes característiques no es pot exposar de manera detallada aquest parlar tradicional, que ens podríem aventurar a citar com “subdialecte pratenc”. Però sí permet fer-nos la idea que davant l’actual interconnexió dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona, abans cada poble podia tenir els seus trets lingüístics. Un català diferenciat que encara podem sentir si voltem per la resta del Principat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada