El ple municipal de gener va comptar amb la participació de la plataforma “Esborrem el feixisme”, per tal de retirar quatre noms del nomenclàtor pratenc, vinculats amb el franquisme.
La relació espai-memòria és un vell debat històric. Hom associa l’espai que l’envolta d’un passat i una memòria col·lectiva, i per aquest motiu els nostres carrers porten un nom i no són numerats com sí succeeix en altres espais —qui treballi a la Zona Franca ja sap de què parlo. Tradicionalment, el nom d’un carrer ha respost a una voluntat política i no és d’estranyar, doncs, que encara restin noms hereus de la dictadura.
Més enllà del complex debat historiogràfic sobre la matèria i sobre els quatre noms que passaran a examen de la Comissió del nomenclàtor, voldria proposar un exercici de reflexió pels següents carrers:
C. de Jaume Casanovas: Dedicat al terratinent Jaume Casanovas Parellada (1844-1911). Fill de masovers, va embarcar-se cap a Cuba d’on va tornar ric i casat. Ningú coneix l’origen de la seva fortuna —les fonts apunten al negoci de drassanes de la família de la seva esposa veneçolana—però la rumorologia apunta a un passat negrer, com molts altres indians catalans. Al Prat, va invertir en l’agricultura i va esdevenir el cacic per antonomàsia. El seu nom va substituir el de Carretera de la Bunyola, districte on hi tenia les propietats.
C. de Ferran Puig: Dedicat a Ferran Puig Gibert (1815-1901), un industrial gironí que va triar el Prat per diversificar el negoci i explotar les terres de la Bufera. Representa la figura del cacic, igual que Casanovas, però el seu pas pel Prat és d’uns anys abans. El seu nom va substituir el de Carretera de la Bufera, districte on hi tenia les propietats.
Pl. Espanya: Nascuda com una perllongació del carrer Major, és un nexe d’unió entre aquest i la Rambla (Av. J.A. Clavé). Durant la República va rebre el nom de pl. de la Mancomunitat, durant la Guerra Civil pl. Durruti, i durant el franquisme fins avui plaça d’Espanya. Tot i així, encara algú la recorda com la plaça dels autobusos, ja va ser el primer lloc d’on es van fletar autobusos cap a Barcelona.
C. Centre: Aquest nom fa referència al Centre Artesà, entitat cultural nascuda el 1883 però que el 1919 va patir una ruptura ideològica entre els artesanistes i els autonomistes. Els primers, representats del caciquisme i el Partit Vell, el 1920 van homenatjar Àngel Guimerà. Els autonomistes, aleshores al govern, van dedicar el carrer de davant del Centre Artesà carrer d’Àngel Guimerà. El 1939 les autoritats franquistes van suprimir aquest nom, degut a la catalanitat que representava, i van batejar-lo calle del centro, del Centro Artesano.
Són alguns carrers que ens permeten reflexionar sobre l'espai i la memòria. Altres podrien ser l'av. Pare Andreu de Palma, c. Manuel Bertrand, etc. La història és interpretable i això la converteix sovint en una arma política. Des de la historiografia cal que tractem aquests debats.
