"Fer-se el tonto per no pagar el pont"

Malgrat l’aplicació que presenta aquesta frase arreu del territori, en el cas pratenc podem aplicar-la al Pont dels Carros. 

El Pont de Ferran Puig, també conegut així pel seu promotor, va ser inaugurat el 1873 com el primer pont que connectava el Prat amb l’altra banda del riu. Fins aleshores, per creuar-hi el riu hi havia la opció de anar fins a Sant Boi o bé utilitzar l’antiga barca. 

L’impost per creuar-hi el pont, el pontatge, era més reduït per la gent del Prat, Sant Boi, Viladecans, Gavà, Torrelles, Sant Climent, Santa Coloma, Castelldefels i Begues.

"Sonar la verra de Cal Messeguer"

Aquesta frase fa referència a una boia prop de la desembocadura. La boia, durant la mala mar, feia un soroll molt característic.

La proximitat de Cal Messeguer al cap del riu, on s’hi criaven vaques i porcs, provocava que aquest so de la boia s’associés al bramar d’una verra d’aquesta masia. Aquesta boia, més enllà d’avisar els navegants, era també útil per avisar la població pratenca d’un canvi de temps.

Pratencs juntament amb la “verra de Cal Messeguer” a la platja, als anys 40 (Fons Joaquim Arroyo)

Cal Messeguer (dibuix Joan Jordà Domènech)

Localització de Cal Messeguer

"Anar de mà en mà, com el cagarro del Puniqueni"

La cultura escatològica de Catalunya té la seva pròpia petjada al Prat. Aquesta frase fa referència a un objecte que podia passar per moltes mans. O bé d’algú que voltava molt, quan li deien "voltes més que el cagarro del Puniqueni".

El protagonista, de malnom Puniqueni, era un pastor de cabres que vivia just davant de l’Hort de la Virtudes. Malauradament, no coneixem l’anècdota per la qual el seu cagarro es va fer famós.

L’Hort de la Virtudes 1982 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"Les dones del Prat es destapen el cul per tapar-se el cap"

Aquesta frase era utilitzada a Gavà per parlar dels seus veïns pratencs. I és que quan les pageses gavanenques venien a llaurar al Prat i veien a les pageses pratenques cobrir-se el cap amb les faldes quan plovia o feia sol, aviat patentaren la dita.

Evidentment, la dita té un sentit humorístic i acaba sent una més de les que s’apliquen entre els pobles veïns, com la de “Viladecans, pocs i marxants” o “Els d’Hospitalet, que porten l’armilla més llarga que el gec”.

Dona pagesa pratenca el 1970 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"El llibeig té la xicota a Llevant. Quan hi va, hi va rient. Quan torna, torna plorant"

El vent ha estat un tradicional indicador de pluja. Al Prat, el vent de llibeig (mot pratenc que fa referència al vent de garbí o llebeig) no acostuma a portar pluja, mentre que el vent de llevant sí. En el refrany trobem aquesta referència, en la que el llibeig va rient, i el llevant va plorant.

El mot llibeig, que trobem en altres pobles del Delta, complementa altres noms de vents pratencs: segarrenc, vent de cap de riu, vent del Remolar, matafaves, marinada o llibeig de Quaresma.

Rosa dels vents (anellides.com)

"Portar a les canyes"

La frase és ni més ni menys que un eufemisme. I és que portar a les canyes algú és sinònim de matar-lo. Al Prat, bona part dels crims es cometien als canyissars del Riu. És una expressió força recordada per la Guerra Civil, de la qual trobem testimonis que utilitzen aquesta expressió. 

Al riu trobem ja des de època medieval tota mena d’accions d’amagat com ara incursions pirates, contraban i tota mena de crims.

Canyes al Canal de la Dreta 2017 (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

"Ser tant net com la figa del Nyec"

Aquesta expressió comparativa rau en l’anècdota d’un hàbil venedor, en Nyec. Aquest personatge vivia al fons del Carrer del Sac, carreró sense sortida entre els carrers Maurici Vilomara i Lo Gaiter del Llobregat. 

El cas és que venia les figues que recollia de la figuera que hi tenia a casa. Però el seu truc comercial consistia en posar un drap blanc a la base del cistell. D’aquesta manera el producte a vendre era més vistós i maco.

L’anècdota es transformà en un símbol de pulcritud i netedat, donant-se que la comparació amb les figues de Cal Nyec equival a ser net i pulcre.

Carrer del Sac el 1962 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"Portar unes ulleres com el matxo de Cal Rigol"

Aquesta expressió, que es vindria a dir d’algú que no hi veu, tindria el seu origen a l’Ajuntament dels anys 20.

El cas és que en una discussió durant aquells anys, un regidor manifestava a l’alcalde que no hi veia clar un assumpte determinat. L’alcalde, irònicament, li va dir a l’agutzil que portés les ulleres del matxo de Cal Rigol, per tal que el regidor “veiés clar” l'assumpte.

No sabem si les ulleres que se li posaven al mul de Cal Rigol per llaurar eren singulars o si l’alcalde va citar aquesta casa com podria haver citat una altra. El cas és que l’anècdota trascendí i canvià d’interpretació; significant que algú que necessités les ulleres del matxo de Cal Rigol és que realment té problemes de vista.  

Família pagesa amb un matxo amb ulleres el 25/9/1921 (Fons Joan Puigmalet)

"Aires del Prat"

És aquesta una frase més expressada per foranis que per propis pratencs. El Prat ha estat històricament insalubre per estar enmig del Delta. El paludisme va ser una malaltia endèmica durant molts anys als pobles deltaics i aquesta condició era prou coneguda en altres contrades. 

Per aquest motiu, parlar dels aires del Prat equivalia a parlar d’aquest ambient insalubre de mosquits i humitat, ambient on la malària hi campa fàcilment. 

A tall d’exemple trobem la experiència del metge Pujol i Capsada, natural de Reus, el primer cop que va veure el Prat:

“Havia sentit parlar molt del Prat, i això era motiu que tingués una molt comprensiva curiositat de veure el Prat i em posés a mirar amb dalit... Més, de sobte, una senyora amb veu emporugida, es posà a cridar: “Tanqueu les finestres que ve el Prat!”; “Que no entri un mal aire del Prat”, afegiren altres passatjers i es tancaren les finestres. Jo darrera de l’entelat vidre de la meva finestre vaig continuar mirant. [...] vaig veure, a la banda de baix, un enorme aiguamoll, d’aigües verdoses, extens fins a perdre’s de vista el final, ple d’enormes junqueres. El fondo d’en Peixo. En veure aquell immens estany a les parets del poble vaig explicarme aquella por, aquella prevenció contra els aires del Prat.”

Fondo d’en Peixo inundat el 1907 (Arxiu Gerard Gimenez Mor)

"A l'hivern anirem al Born a comprar carn per fer al forn"

Un cas singular en l’antiga parla tradicional del Prat, i detectat també a Sant Boi, Gavà i Sant Climent, té a veure amb la fonètica. En els casos en que els mots acaben en [rn], s’acostumava a generar una síl·laba més. La [r] s’arrossegava i s’afegia una [e]. Per tant, la paraula hivern, es pronunciava hiverren.

Davant aquest tret lingüístic trobem aquesta irònica frase, que fonèticament els antics pratencs dirien talment així: “a l’hiverren anirem al Borren a comprar carren per fer al forren”. 

És aquest un exemple de com el català varia segons la zona i en el cas pratenc no és una excepció, malgrat actualment aquests trets siguin gairebé extints. 

Mercat del Born el 1963 (Born CCM)

"Trons a Remolar, pops a la Plaça"

Aquesta dita fa referència als efectes de les pluges al nucli urbà pratenc. Que hi hagués una tempesta a la zona de l’estany del Remolar feia del tot probable que la Plaça de la Vila quedés totalment xopa, hàbitat idoni dels pops.

Tenint present que la Plaça no serà pavimentada fins el 1916, qualsevol pluja podia deixar els carrers enfangats o directament inundats.

Aspecte de la Plaça de la Vila després de la riuada de Sant Antoni (22/01/1898 La Hormiga de Oro)

"Anar a missa i cagar-se en el capellà"

Aquesta frase és l’evident reflex de la relació entre l’ésser humà i la religió en un context en que aquesta ho abraçava tot. El sentit de l’expressió és la obligatorietat de moltes generacions pratenques a viure amb el factor religiós i que fins i tot es pogués entomar de manera irònica.

Hem de traslladar-nos a la idea que anar a missa era una activitat tant normal com necessària pels pratencs i pratenques de segles enrere, tenint present que el no anar-hi comportava la exclusió social i la creguda no salvació de l’ànima. 

Per tant, una activitat tant bàsica com anar a missa podia tranquil·lament complementar-se amb la de cagar-se en el capellà.

Interior de l’Església entre els anys 1925-35 (fot. Joan Artigues Carbonell)

"Durar més que la batuda de Cal Perola"

L’expressió ve d’un fet que ocorregué en una masia de la Marina de l’Hospitalet, avui Zona Franca, motiu pel qual era una expressió recorrent en aquelles contrades i també aquí al Prat. 

A Cal Perola, coneguda també com Malcasat, durant una batuda de blat la feina s’allargà. Els diversos germans de la família van estendre les garbes a l’era però d’una manera o una altra la tasca se’ls feu llarga. Alguns d’aquests germans marxaren de la masia, excusant-se de batre, i una feina que es feia en un dia s’allargà vuit dies.

D’aquesta manera, quan algun afer s’allarga massa podem dir que “dura més que la batuda de Cal Perola”.

Batuda de mongetes a Cal Gana (fot. Fernando Vecino Durán)

"Si vols cobrar, vés a Cal Peixillet"

Aquesta frase era la resposta a quan es reclamaven diners i no es volien pagar.

Cal Peixillet era el nom que rebia l’actual Farmàcia Fabró, aleshores Guilera. Fundada el 1875, és un dels establiments més antics del Prat.

El malnom de Peixillet queia sobre en Baldiri Guilera Móra, farmacèutic que regentava el local. L’origen del malnom té diferents teories: Que al seu avi li deien Peixillo o que el propi farmacèutic en comptes de dir “pitxell” (tipus de càntir) deia “peixillet”.

Fos com fos, la forta influència econòmica que tenia al poble, sent interventor municipal i administrador de finques de senyors barcelonins, feia que la gent s’excusés en pagar i digués “que vols cobrar, vés a cal Pexillet, que paga a tothom”.

Farmàcia Fabró (Ramón Sales Encinas)

Baldiri Guilera Móra (Mercè Fabró)

"Portar les oques a passejar"

 Aquesta dita li devem l’autoria al rector Josep Farrés i Poch. Mossèn de la parròquia entre els anys 1939 i 1968, feia a servir aquesta frase per referir-se a la Processó de les Noies, que es feia antigament l’últim diumenge de maig.

Les integrants, joves del Prat i de la congregació Filles de Maria, portaven per l’ocasió una cinta blava i una medalla, i uns vestits blancs (com el plomatge de les oques). El mossèn, irònicament, deia que les “treia a passejar”.

Processó de les Noies 1945 al Carrer Jaume Casanovas (Pepe Puig Mestres)

Processó de les Noies 1965 a La Rambla (Montse Vilaplana)

Mn. Josep Farrés i Poch (Juan Miñarro Rubio)

"Els tens com el Gandumbes, que els tenia com a melons"

En Gandumbes és un personatge del que ja hem parlat en altres publicacions. En Joan Rivera, el “Gandumbes”, va ser qui va perpetrar el crim de Can Farrés el 1914. El malnom era utilitzat per espantar la canalla, com si fos l’home del sac.

Aquest malnom li vindria per ser força gandul. No obstant, la dita no seria en sentit pejoratiu, sinó un fet positiu, d’algú amb determinació i decidit. 

Declaració de les víctimes de Can Farrés davant el jutge municipal Ramon Roigé Badia (Mundo Gráfico 06/05/1914)

"Trons a Sant Ramon, pluja a tot el món"

És aquesta una expressió meteorològica que encara es pot sentir a dia d’avui. La muntanya de Sant Ramon, abans coneguda com la muntanya de Golbes, és una de les muntanyes més properes al Prat. 

La vinculació pratenca amb la muntanya és de vell antuvi, muntanya en la que el 1887 s’hi construí l’ermita de Sant Ramon, motiu pel qual la coneixem amb aquest nom actualment. Hem de pensar que sense grans edificacions, l’ermita es podia veure des de qualsevol punt del Prat i que tronés allà era símptoma que al Pla passés el mateix.

Altres pobles del Delta tenen dites semblants. A Sant Boi, “Quan Sant Ramon porta capa, ningú se n’escapa” o  “Quan Sant Ramon porta capell, guarda’t d’ell”.  També a Castelldefels, quan asseguren pluja diuen “núvols de Sant Ramon”.

Ermita de Sant Ramon (http://tronsaremolar.blogspot.com)

"Anar a parar darrera Cal Saio"

L’origen d’aquesta expressió és ben senzill. El 1858 oficialment entrava en funcionament un nou cementiri prop de Cal Saio, conegut actualment com el Cementiri Vell.

La construcció d’aquest cementiri venia precedida de la problemàtica d’enterrar al cementiri parroquial, entre l’Església i el vell Hostal. Aquest espai es quedava petit i les noves normatives sanitàries marcaven els enterraments fora del nucli urbà. D’aquesta manera, es bastí un nou cementiri que abans d’acabar-se ja rebia sepultures a causa de l’episodi de còlera de 1854.

Així que acabar darrere de Cal Saio, masia també del XIX i enderrocada el 1974, equivalia a tots els sinònims que coneixem per l’acte de morir.

Cementiri Vell (lannarie.blogspot.com)

Cal Saio (Fons Familia Monés)

Localització del cementiri i la masia