La Ribera, La Bufera i La Bunyola

LA RIBERA, LA BUFERA I LA BUNYOLA

Una singularitat del Prat és ser l’únic poble deltaic immers completament al Delta. Els pobles veïns tenen una toponímia major que engloba les seves zones dins del Delta: La Marina (Sant Boi), Les Marines (Gavà) o Les Sorres (Viladecans); tot i que trobem subàrees i mil casos concrets.

El Prat, en canvi, divideix tradicionalment el seu terme en 3 àrees:

La Ribera: Comprendria el nord del terme municipal. El nom prové de la proximitat amb el riu. És on trobaríem les referències arqueològiques més antigues, amb la encara no localitzada Ermita de Sant Pau o la masia del s. XV Cal Monjo (en disputa amb Cal Monés en ser la més antiga dempeus del Prat). A Sant Boi aquesta àrea l’anomenen La Marina de Sant Boi. Tocant a ponent del poble, la Ribera passa a anomenar-se Ribera Baixa (d’aquí el nom de l’institut i el barri)

La Bufera: Zona que avui podríem anomenar l’Aeroport, ja que aquest engloba tota aquesta àrea. La ubicació de Llanera i el seu estany present al s. X, coincideix amb l’Albufera, una zona present a la Baixa Edat Mitjana i que donaria nom a una albufera, és a dir una llacuna litoral. Albufera prové de l’àrab “al-bahr” (mar), bevent del seu diminutiu “al-buḥayra”. Posteriorment, l’Albufera passarà a anomenar-se Bufera.

La Bunyola: Es tracta d’un districte que engloba la part oriental del poble. L’origen l’hem de trobar al 1211. Aquest any el riu vira el seu recorregut i entre aquesta nova desembocadura i la Riera Vella hi naixerà una illa, l’Illa de Banyols. Els Banyols, “Balneolos” en llatí per la gran presència d’estanys i zones lacustres, donarà nom a la futura Bunyola.  

-Imatge 1: Mapa de 1914 del Prat, amb la divisió dels tres districtes agrícoles (ICGC)

Cal Tereseta

Aquest mas pertanyia a una finca de la Ribera adquirida el 1663 pels Amigant, comtes de Fonollar. Aquests s’uniran en matrimoni a inicis del XIX amb els Despujols, marquesos de Palmerola.

En aquest segle va ser construïda Cal Tereseta o Can Despujols, pel governador militar de Barcelona Ignasi Despujols Sabater. Aquesta torre de planta baixa, dos pisos i golfes comptava amb fusta noble tant a l’interior com a l’exterior, donant un estil senyorial a la finca.

La família però, vengué la finca a Teodosio Montes del Fraile, fabricant de galetes. Cal Tereseta passarà a ser coneguda també com Cal Montes i les 14 mujades seran treballades pel matrimoni Mas-Rodés i per la generació següent Mas-Sendra. 

Destacant el cultiu de l’enciam, una anècdota curiosa és l’alimentació dels porcs del mas. Les galetes defectuosa de la fàbrica, ubicada al Carrer Manso de Barcelona, acabaven sent part de la dieta dels animals. 

La finca darrerament va ser menada per Rafael Alonso i Patrici Bedós, destacant en aquest últim període un cartell publicitari de Danone a la teulada de la torre. 

Al seu costat s’hi construí l’actual centre comercial Carrefour i el 1995 serà enderrocada.

Cal Tereseta anys 60 (fot. Josep Farreras)

Cal Tereseta 1964 (fot. Frederic Comas)

Cal Tereseta 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Cal Tereseta 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Imatge aèria on trobem el mas i just davant el Carrefour (fot. Jaume Castell Riera)

Localització de Cal Tereseta

El Crim de Can Farrés 1914

El 28 d’abril de 1914 arribava a la masia de Can Farrés en Joan Rivera Campaña, àlies “Gandumbes”. L’home havia treballat al mas de la família Vallhonrat, però ara treballava a una fusteria d’Hostafrancs. Es va presentar de nit i demanà per la seva mare. Al no ser-hi, es va quedar a dormir a la casa amb els seus antics amos.

En el mas hi vivien el matrimoni Vallhonrat, els seus tres fills, la mare de n’Antònia Vallhonrat i un mosso dit Pere Escoda Sabaté. Aquella nit hi tindrà lloc un fet que sacsejarà el poble i la premsa del moment. I és que a mitjanit, en Joan Rivera s’aixecarà i començarà a donar cops de martell contra el matrimoni masover, que dormia amb el seu fill petit.

Davant la cridòria, s’aixecà el mosso Escoda que dormia a la quadra. Ràpidament, en Gandumbes es dirigirà cap allà i el colpejarà amb una aixada, clavant-li l’eina al cap. Tornarà cap al mas, on la família s’havia tancat tot demanat auxili.

L’arribada dels veïns Josep Noguera i Joan Portillo, que dispararen trets d’auxili a l'aire, provocaren l’arribada a posteriori dels sometents, els mossos d’esquadra, el metge i el jutge municipal. En Gandumbes ja feia estona que havia fugit. 

L’endemà, els mossos d’esquadra van detenir al sospitós a la fusteria on treballava i el van portar al Prat, on les víctimes el van reconèixer. A punt de ser linxat pels veïns, serà empresonat fins el dia del judici. 

Les lesions que va patir el masover Domingo Vallhonrat Comas i la mort vuit dies després del mosso Pere Escoda Sabaté, accentuaren el fet a la premsa, que ja parlava de “el crimen del Prat”.

Durant el judici, en Gandumbes negà tots els fets i els seus coneguts afirmaren que seguí la rutina habitual aquells dies. A més, l’advocat defensà la seva epilèpsia larvada i la histèria epilèptica de la seva mare. Per contra, l’advocat de les víctimes apuntà als interessos econòmics d’en Joan Rivera, que pretenia robar els 600 duros que tenien els masovers per comprar una finca al Prat, propietat de la seva tieta. 

L’acusat fou condemnat a pena de mort. No obstant això, el 1916 serà indultat pel Rei. Ens trobem davant un cas de violència extrema on es transllueixen diferents classes socials d'aquell Prat agrícola a les portes de la industrialització.

El jutge municipal Ramon Roigé Badia pren declaració a les víctimes (Mundo Gráfico 06/05/1914)

Domigo Vallhonrat Comas traslladat l'endemà del crim (Mundo Gráfico 06-05-1914)

Quadra de Can Farrés (Mundo Gráfico 6-5-1914)

Localització de Can Farrés

Can Bou

Situada al districte de la Ribera, aquesta masia de principis del s. XIX pertanyé a la família Bou; donant un alcalde, Pau Aguilera Bou, càrrec que ocupà durant la Revolució de 1868.

Destacava per la seva arquitectura senyorial i els seus detalls pràctics.  El primer d’ells és un mur de protecció que rodejava la casa. Degut a la seva proximitat al riu, essent la Ribera una zona fàcilment inundable, el mur feia de salvaguarda davant un riu que se sortís de mare. Un altre detall, una era totalment empedrada. Aquest fet permetia batre d’una manera més neta, sense fer polseguera.

Com hem dit, la casa de 460 m2 presentava un aire senyorial. Amb una façana esgrafiada i amb dos rellotges de sol, s’estructurava en una planta baixa, golfes i dues galeries laterals, a més d’estables, galliners i dos pous artesians. 

Va ser comprada a Joan Santamaria a inicis del segle XX pel seu masover Joan Puig Codina. La casa així com les seves vint mujades es veieren afectades per la construcció de l’hipermercat Carrefour. El 1973 va ser venuda i enderrocada, essent els seus darrers propietaris el matrimoni Joan Puig Bosch i Mercè Mestres Estapé.

Imatge 1: Can Bou (Pepe Puig Mestres)

Imatge 2: Localització de Can Bou

Imatge 3: Dibuix de Can Bou (Joan Jordà Domènech)

Imatge 4: Era de Can Bou (Pepe Puig Mestres)

Imatge 5: Façana de Can Bou (Pepe Puig Mestres)

Imatge 6: Façana de Can Bou (Pepe Puig Mestres)

Imatge 7: Can Bou (fot. Josep Bel)

Imatge 8: Detall del mur contra les riuades (Pepe Puig Mestres)

Imatge 9: Palmera de Can Bou al fons que encara resta en peu