Barri de la Granja

BARRI DE LA GRANJA

Els orígens d’aquest barri s’amaguen al seu nom. El matrimoni format per Josep Colominas i Rosa Álvarez, que tenia un petit negoci de cria d’aviram de raça Prat al carrer Centre, fa el pas el 1932 i construeix una granja a tocar de la carretera de l’Aviació. Es va constituir una granja modèlica en la conservació i l’estudi de la raça potablava.

Això no obstant, la Granja Avícola Colominas va entrar en decadència als anys cinquanta a causa de  la competència de les espècies híbrides. L’any 1961 la granja va tancar, justament l’any de la mort de Josep Colominas Vergés.

És a partir d’aquest any quan es comença a urbanitzar la zona, amb l’impuls de la Cooperativa de viviendas "La Unión Textil". Les edificacions, iniciades als anys seixanta, no finalitzen fins als anys vuitanta. Així és com va néixer el barri de la Granja, també anomenat Polígon La Granja. El barri, conformat amb grans blocs de pisos, va comptar amb una escola entre 1979 i 1997. A l’espai on hi havia l’escola, enderrocada el 1998, es va urbanitzar l’actual plaça de la Granja, que té una escultura al mig. 

La remodelació del barri ha passat per diferents fases, la darrera de les quals va ser al 2001. Això no obstant, actualment queda integrada al nucli urbà amb Sant Cosme a ponent i el nou Eixample Sud a llevant.

Barri de la Granja el 1983 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Pati de la Granja Avícola Colominas (Consell Regulador del Pollastre i Capó del Prat)

Capsa i pollets de la Granja Avícola Colominas (Consell Regulador del Pollastre i Capó del Prat)

Barri de la Granja el 1983 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Escola de la Granja el 1982 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Font escultural de la Granja (AVV La Granja)

Plaça de la Granja (AVV La Granja)

Localització del polígon de la Granja

El rector Capdellaire i els impostos

 EL RECTOR CAPDELLAIRE I ELS IMPOSTOS

Els impostos sempre han estat un motiu de greuge i discussió per la ciutadania. Alguns, pel seu caràcter impopular, d’altres perquè no són equitatius o no responen a una lògica pressupostària. No és una discussió nova, els pratencs i pratenques de segles enrere ja es confrontaven contra les autoritats per les diferents càrregues fiscals de torn.

L’Antic Règim va deixar com a testimoni una institució amb nombrosos drets i privilegis: l’Església. A més de gaudir de exempcions fiscals, aplicava els seus propis tributs que li permetien desenvolupar tasques de la vida civil com ara el registre de batejos, matrimonis i defuncions. Davant la mort del rector Pau Mateu, el 1755 arriba un nou rector al Prat: Francesc Capdellaire i Ribalta, nascut a Barcelona i doctor en Dret. El nou rector va posar la mirada en els impostos del delme i la primícia, dedicats a un tant per cent de la collita i el bestiar. En comptes d’ampliar el percentatge, va gravar noves collites minoritàries com ara els pèsols, les guixes, les veces  o les mongetes.

La classe masovera i de petita propietat va negar-se rotundament a les condicions del nou rector, i en conseqüència la resta de la població va seguir l’actitud de la classe dirigent. El boicot va ser total i el Dr. Jaume Codina ens va deixar per escrit algunes formes d’atac com no participar en l’administració dels altars i les confraries o fins i tot encarregar les misses a rectors d’altres pobles com ara Sant Boi. Alhora, qualsevol activitat encetada per Capdellaire era combatuda per l’ajuntament. Des de tallar una figuera a l’ordre de les banderes a la processó. El boicot va ser un afegit més d’una llarga sèrie de plets judicials on majoritàriament guanyava el consistori. En poques ocasions guanyava el rector, aconseguint en un cas el dret de cobrar la primícia al raïm, els arbres fruiters i la sosa. El 1773 la disputa fiscal va ser tancada per l’Audiència. Dos anys després, ajuntament i rectoria van confrontar de nou, però ara pel clos de l’església.

Mossèn Capdellaire va aguantar fins 1780 el seu rectorat, quan va ser suspès pel bisbe. Dos anys després va morir i el nou rector, Joan Colomer, va ser ben rebut per la societat pratenca. 25 anys de rectoria van servir a Francesc Capdellaire per demostrar les friccions històriques entre el poder civil i el poder eclesiàstic, així com per constatar que l’economia i els impostos són un dels pilars de la nostra història recent. 

Presentació "Els béns comuns al Prat: una radiografia històrica"

 

📅 27 de gener · 19 h

📍 Local d’Amics del Prat - Carrer del Centre, 2, El Prat de Llobregat

Us convidem a la presentació del llibre “Els béns comuns al Prat: una radiografia històrica”. Aquest acte constitueix el darrer de quatre xerrades participatives que hem anat realitzant durant el 2025. En aquesta presentació l’historiador responsable del projecte, Pau Rodríguez Cabanach, presentarà l'obra final i es realitzarà una taula rodona amb les següents persones:

- Mercè Renom Pulit: historiadora membre del Centre d'Estudis Comarcals Baix Llobregat 

- Oscar Rando Rodríguez: membre de la Comunalitat Benviure

- Felip Neri Gordi Canalda: membre d'Amics d'El Prat

Tancarà l'acte David Bonvehí Torras, director general d'Economia Social del Departament d'Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya. Després de la presentació, obrirem un debat participatiu per reflexionar i identificar plegats els béns comuns del Prat.

Vine, participa i forma part d’aquesta mirada compartida sobre el nostre territori! 💬

Can Parellada Nou

CAN PARELLADA NOU

Aquesta masia neix el 1933 al districte de la Ribera, molt a tocar de la masia de Catxucà —també coneguda com Can Parellada. Per no confondre’ns, aquesta segona va ser enderrocada el 1976. Era una de les masies més antigues que es conservaven al Prat.

Can Parellada Nou va ser construïda pel matrimoni Pejoan Parellada en una finca d’arbres fruiters que havia estat propietat de l’Hospital de la Santa Creu. Arran de les desamortitzacions, la finca fou comprada pels germans Leodegari i Josep Serra Farreras. 

La casa de 1933 presenta tres naus, de les quals la central —on són les golfes amb tres arcs de mig punt— genera semblances amb l’antiga Can Parellada Vell i consta de planta baixa, pis i golfes. Té un estil clàssic i ocupa 582 m². A la seva façana hi havia un àngel, motiu pel qual es coneixia també la masia com Ca l’Àngel. La casa compta també amb magatzems, estables i garatge. Avui dia, amb el seu interior totalment reformat, la masia pertany al Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de l’Ajuntament.

Can Parellada Nou (fot. Eliseo Pina)

Can Parellada Nou (Jaume Castell Riera)

Can Parellada Nou (Fitxa del Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament)

Can Parellada Nou el 03-03-2021 (Pau Rodríguez Cabanach)

Can Parellada Nou el 03-03-2021 (Pau Rodríguez Cabanach)

Can Parellada Nou (Fitxa del Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament)

Can Parellada Nou (Fitxa del Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament)

Can Parellada Nou (Fitxa del Catàleg del Patrimoni de l'Ajuntament)

Localització Can Parellada Nou

 

Nevada de 1962

NEVADA DE 1962

El clima mediterrani que caracteritza el delta del Llobregat ens deixa molt puntualment episodis de baixes temperatures i nevades. En la memòria col·lectiva els episodis meteorològics tenen un racó singular i els viscuts el 1962 són evidents. 

El setembre de 1962 ja va deixar en el record unes tristes riuades, però amb menor incidència al Prat. A finals de desembre d’aquell any les temperatures van baixar a una mitjana de 0°C. La nit del dia 24 ja va començar a nevar i així va continuar tot el dia de Nadal. El dia de Sant Esteve l’estampa pratenca era la d’un poble totalment emblanquinat i amb temperatures que arribaren a -3°C a les pistes de l’Aeroport. La situació excepcional va provocar l’enviament de llevaneus per part d’Andorra i l’aturada o dificultat d’efectuar molts serveis i activitats com ara la recollida de residus, els treballs a la fàbrica o els serveis funeraris. No obstant això, un sector beneficiat a nivell productiu fou el pagès. La neu va generà un efecte frigorífic sobre els camps d’enciams, salvant la seva conservació i exportació.

En aquest cas, la dita “una imatge val més que mil paraules” pren més rellevància que mai. Per això us animem especialment a veure el recull fotogràfic d’aquells dies.

Nevada de 1962 al carrer dr. Soler (L’Abans p. 187)

Nevada de 1962 (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 al passatge del Mercat (fot. Miquel Domènech Vidal)

Carrer Jaume Casanovas durant nevada de 1962 (fot. Ramon Rosselló)

Escola Joan Maragall durant la nevada de 1962 (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 a La Rambla (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a la Plaça dels autobusos (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 a l'escola Menéndez Pelayo (fons Ramon Fabró Company)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (Marta Aragó Vendrell)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a la font de l'avinguda Verge de Montserrat (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 al carrer de Ferran Puig (fot. Ramon Fabró Company)

Nevada de 1962 a la Font dels galls (Gerard Gimenez Mor)

Nevada de 1962 a l’entrada al camp de futbol de Fondo d'en Peixo (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (fot. Ramon Rosselló)

Nevada de 1962 al carrer Penedès (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 a Cal Marc d'en Noves, al carrer Ignasi Iglesias (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a l'avinguda Verge de Montserrat (Pedro Garcia Vela)

Nevada de 1962 al carrer Centre (fot. Ramon Rosselló)

Nevada de 1962 a la plaça de la Vila (Miquel Domènech Vidal)

Cases de l'Arús

CASES DE L’ARÚS

A finals del x. XVIII el Prat va viure un procés de creixement urbanístic que responia a la necessitat de dotar d’habitatge a famílies jornaleres, principalment. D’aquesta manera, van néixer les cases d’en Puig o les d’en Janet, així com els ravals anomenats de Baix i de Dalt. Aquest darrer raval, datat al 1790, estava format pels actuals carrers del Sac i Arús.  

El Carrer de l’Arús neix a partir d’una finca de dues mujades dites El Clos, propietat de la família Arús, provinent de Castelldefels a principis del s. XVIII. L’aixecament de les cases de l’Arús així com barraques i eixides van configurar un carrer amb cul de sac, és a dir un carrer tancat. 

Un tret distintiu d’aquest petit carrer era la font de Sant Isidre, que feia brollar aigua d’un pou artesià. La font estava dedicada al patró de l’agricultura Sant Isidre, amb una imatge enrajolada del sant que datava de maig de 1902. Cada any per Sant Isidre es guarnia amb flors la font. Anys després es va realitzar una rèplica i es va col·locar a la masia de cal Nani.

Segons Joan Montblanc a la seva obra “L’Abans”, en el moment d’enderrocament del carrer hi havia 14 cases amb els següents noms: cal Bessó i l’Alícia, cal Coma, ca la Maria Basilia i Tortosa, ca la Sara del Cargolí, ca la Roseta i el Jaumet, ca la Madrona, ca la Quimeta, cal Picasal, cal Salvador, ca la Júlia del Bernat, ca la Silveria, cal Ginebreda, ca l’Andreu Poca-roba i ca la Xicarrona.

La desaparició del carrer es deu a la construcció dels blocs de la Cooperativa Obrera de Viviendas a partir de 1965. El carrer va ser esquinçat i s’hi va urbanitzar la zona amb l’actual plaça Roigé i Badia (conegut com parque blanco), el carrer Primer de Maig (abans San José Obrero) i el carrer Enric Morera. Ja no queda cap casa antiga i actualment hi destaca en el nou Passatge de l’Arús l’oficina de Correus. També hi va haver durant anys el bar La Castellana, el Club de la Palmira o la seu d’Amics del Prat.

Carrer de l'Arús poc abans de 1965 (fot. Gerard Giménez Mor)

Orgue de maneta al Carrer Arús l'estiu de 1920 (arxiu Pedro Garcia Vela)

Carrer de l’Arús anys 50 (fot. Eliseo Pina)

Carrer de l'Arús el 1942 (fot. Eliseo Pina)

Font de Sant Isidre del carrer Arús (Luiggi Cbprat)

Carrer de l'Arús (Juan Doñate)

Nenes jugant al Carrer Arús el 1952 (Pepi Arasa Pascual)

Carrer de l'Arús durant nevada 1962 (Luiggi Cbprat)

Carrer Arús anys 60 (arxiu Pedro Garcia Vela)

Cases de l'Arús durant la urbanització (Salva Grau Tena)

Carrer Arús (Federico Valverde Ponce)

Cases de l'Arús 1967-68 (Arxiu COV)

Localització passatge de l'Arús