El rector Capdellaire i els impostos

 EL RECTOR CAPDELLAIRE I ELS IMPOSTOS

Els impostos sempre han estat un motiu de greuge i discussió per la ciutadania. Alguns, pel seu caràcter impopular, d’altres perquè no són equitatius o no responen a una lògica pressupostària. No és una discussió nova, els pratencs i pratenques de segles enrere ja es confrontaven contra les autoritats per les diferents càrregues fiscals de torn.

L’Antic Règim va deixar com a testimoni una institució amb nombrosos drets i privilegis: l’Església. A més de gaudir de exempcions fiscals, aplicava els seus propis tributs que li permetien desenvolupar tasques de la vida civil com ara el registre de batejos, matrimonis i defuncions. Davant la mort del rector Pau Mateu, el 1755 arriba un nou rector al Prat: Francesc Capdellaire i Ribalta, nascut a Barcelona i doctor en Dret. El nou rector va posar la mirada en els impostos del delme i la primícia, dedicats a un tant per cent de la collita i el bestiar. En comptes d’ampliar el percentatge, va gravar noves collites minoritàries com ara els pèsols, les guixes, les veces  o les mongetes.

La classe masovera i de petita propietat va negar-se rotundament a les condicions del nou rector, i en conseqüència la resta de la població va seguir l’actitud de la classe dirigent. El boicot va ser total i el Dr. Jaume Codina ens va deixar per escrit algunes formes d’atac com no participar en l’administració dels altars i les confraries o fins i tot encarregar les misses a rectors d’altres pobles com ara Sant Boi. Alhora, qualsevol activitat encetada per Capdellaire era combatuda per l’ajuntament. Des de tallar una figuera a l’ordre de les banderes a la processó. El boicot va ser un afegit més d’una llarga sèrie de plets judicials on majoritàriament guanyava el consistori. En poques ocasions guanyava el rector, aconseguint en un cas el dret de cobrar la primícia al raïm, els arbres fruiters i la sosa. El 1773 la disputa fiscal va ser tancada per l’Audiència. Dos anys després, ajuntament i rectoria van confrontar de nou, però ara pel clos de l’església.

Mossèn Capdellaire va aguantar fins 1780 el seu rectorat, quan va ser suspès pel bisbe. Dos anys després va morir i el nou rector, Joan Colomer, va ser ben rebut per la societat pratenca. 25 anys de rectoria van servir a Francesc Capdellaire per demostrar les friccions històriques entre el poder civil i el poder eclesiàstic, així com per constatar que l’economia i els impostos són un dels pilars de la nostra història recent. 

Jaume Casanovas Parellada

JAUME CASANOVAS PARELLADA (1844-1911)

Neix el 1844 a Cal Gravat. Els seus pares, Miquel Casanovas Ribas i Francesca Parellada Pujol, representaven la classe masovera dirigent, però l’hereu era qui perpetuava la gestió del patrimoni familiar. Per aquest motiu i per evitar ser quintat, Jaume emigrà a Santiago de Cuba el 1856.

Allà es dedicarà al comerç i es casarà amb Luisa Montero Kelly, de família dedicada al món portuari. Amb ella va tenir 7 fills: Miquel, Facunda, August, Guillem, Dolors, Francisca i Jaume. L’any 1872 torna a Catalunya, davant la mort a Cuba del seu germà Francesc. Creiem que aquest és el motiu del seu retorn i l’origen de la seva riquesa, degut a les 80.000 pessetes que li deixa d’herència.

Inicialment viurà a Barcelona, on s’havia afirmat en altres recerques que fou escollit regidor l’any 1881. Actualment sostinc que es tracta d’un error i que es tracta d’un altre individu. El 1889 Jaume Casanovas retornarà finalment al Prat. Ell i el seu pare portaven una dècada millorant la finca de Cal Gravat, que ja era de la seva propietat juntament amb bona part del districte de la Bufera i la Bunyola. 

Cal Gravat esdevindrà un centre d’explotació agrícola i ramadera de primer nivell, esdevenint una marca registrada de forta anomenada a Barcelona: la Colònia Casanovas. La colònia constava d’habitatges pels treballadors, sistema d’autoabastiment i una xarxa de ferrocarril per reblir les terres mitjançant sorra, fems i terra. La crisi per la gran inversió en terres de poca qualitat i sense accés a aigua abundant va acabar quan el 1893 Casanovas va descobrir l’aigua artesiana de l’aqüífer superficial, fet que revolucionà l’agricultura deltaica.

A nivell polític fou diputat de la Diputació de Barcelona entre 1898 i 1907, de la mà del Partit Liberal. En el càrrec va establir una xarxa clientelar al districte de Vilanova-Sant Feliu juntament amb el seu nebot i administrador: Pere Casanovas Moliné, conegut com Peret de l’Esbirro. Tots dos van representar el caciquisme imperant de la Restauració, amb connexions amb importants estructures com el Centre Artesà, el Canal de la Dreta, el Port de Barcelona o la Diputació. 

Jaume Casanovas morirà el 1911 a la seva colònia agrícola. L’ajuntament va acordar canviar el nom del carrer de la Bufera per carrer de Jaume Casanovas i proclamar-lo Fill Predilecte del Prat.

Quadre de Jaume Casanovas Parellada (Josep Bages)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

La seva dona, Luisa Montero Kelly (Arxiu Família Casanovas)

Esquela Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Postal de la Colònia Casanovas, dita Granja Berna ja que durant uns anys va ser llogada a una empresa suïssa 

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Ramon Roigé i Badia (1856-1932)

RAMON ROIGÉ I BADIA

Va néixer l’any 1856 a Cabassers (Priorat) en una família de metges que poc després del seu naixement va traslladar-se La Granadella (Les Garrigues). Es va traslladar a Barcelona per a estudiar el batxillerat i Farmàcia, carrera que va acabar el 1877. Es cassà amb Raimunda Calzada Pelegrí, de Torrebesses (Segrià), amb qui tingué tres fills: Emili, Ramona i Ramon. 

Va exercir a La Fatarella, però la mort de l’apotecari Ramon Arandas al Prat va provocar que Roigé li comprés la farmàcia a la família el 1886. El local s’ubicava a la plaça de la Vila, però a l’agost de 1898 traslladà la seva farmàcia al c. Ignasi Iglesias. 

Tenia coneixements en mineralogia, zoologia i botànica. Va escriure diversos articles científics sobre les matèries, amb el Prat com a estudi de cas en el cas de la botànica i el descobriment dels pous artesians. A més, va participar en les campanyes antipalúdiques de la Mancomunitat de Catalunya encapçalades per Gustavo Pittaluga, on va exposar la seva experipenca al Prat amb l’article "El paludisme al Prat de Llobregat. Apunts històrics" de 1922. 

Més enllà de la ciència i la seva professió, va esdevenir una autoritat local de prestigi, exercint de jutge municipal de 1912 a 1925. Va dimitir del càrrec per haver intermediat en una polèmica exhibició de senyeres durant una ballada de sardanes, en plena Dictadura de Primo de Rivera.

D’idees tradicionalistes, va donar suport reiteradament al diputat de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitu, i va formar part d’un creixent grup de catalanistes al Prat (entre ells el seu fill Ramon) entorn el Centre Autonomista, en oposició al caciquisme imperant fins aleshores. 

Va morir el 28 de març de 1932 d’apendicitis. L’any 1969 l’Ajuntament va posar el seu nom a una plaça del poble, plaça coneguda popularment com “parc de Correus” o “parque blanco”. 

Retrat de Ramon Roigé i Badia (Noticiari Pratenc 27/04/1935)

Declaració víctimes del crim de Can Farrés. El jutge, Ramon Roigé (Mundo Gráfico 6-5-1914)

Participació de Ramon Roigé Badia als Jocs Florals de 1916 del Centre Tradicionalista El Crit de la Pàtria de Barcelona (Fons Ramon Roigé i Calzada, AMEP)

Localització de la plaça Ramon Roigé i Badia

Ferran Puig (1815 – 1901)

Ferran Puig i Gibert neix a Girona el 1815, tot i que aviat el trobem a Barcelona regentant amb 17 anys una tenda tèxtil. El tèxtil el portarà el 1838 a obrir una fàbrica a Sant Andreu del Palomar, un negoci que prosperarà i del qual es retirarà el 1882 amb la formació posterior de la famosa Fabra y Coats. 

Amb aquest capital invertirà en el sector agrícola, participant en la construcció del Canal d’Urgell. El contacte amb el Prat serà l’any 1854, quan heretarà de la seva mare la finca de Cal Saio. Aquesta finca de 150 mujades serà el primer pas per establir una política de compra entorn el districte de la Bunyola. S’aprofitarà de les desamortitzacions i de les lleis de poblament rural; sobretot la de 1868, que li permetrà obtenir uns beneficis cabdals en les seves possessions cada vegada més nombroses. Tant és així que a inicis dels 70 és el segon major propietari del Prat, l’any 75 el 7è major contribuent català i el 80 el major propietari del Prat.

El seu èxit agrícola passa per:

1. La construcció de moltes masies, de les quals establia masoveries; generant una gran xarxa clientelar.

2. Bombament d’aigua del riu al districte de la Bunyola, on concentrà les seves terres.

3. Potenciament de la vinya, però apostant pel farratge i el blat.  

Per tal de canalitzar el seu èxit al Prat, impulsà la construcció del primer pont al Prat, el Pont de Ferran Puig el 1873. Aquest pont de pagament permetia l’exportació de la collita cap a la capital.

Del Partit Liberal, serà Regidor de Barcelona i Senador del Regne; influenciant en la vida política i social del Prat d’una forma caciquista. 

Ferran Puig (Arxiu Foment del Treball)

Joaquim Cabané Pugés

JOAQUIM CABANÉ PUGÉS

Nascut el 1903 fill de Rossend Cabané Parellada i Joaquima Pugés Pallerola, comerciants, cursarà estudis tècnics a l’Escola Industrial de Barcelona. 

Els seus primers passos en la vida cultural del poble els trobem col·laborant a L’Avenç, òrgan de les joventuts del Centre Artesà, i en la constitució de la secció local de Pomell de Joventut, una associació catòlica juvenil i catalanista. És a partir dels anys 20 quan el trobem participant en diferents Jocs Florals i formant part del món sardanista. Aficionat a l’aviació, va ser membre de l’Aeronàutic Club del Prat i va participar en diferents concursos arreu de Catalunya.

El 1927 es cassarà amb Eulàlia Munné Pujals, amb qui tingué dues filles, Maria i Montserrat. Més enllà de l’activitat associativa, trobem en Cabané com el promotor l’any 31 d’un molí de gra al Carrer Maurici Vilomara (aleshores Carrer Pecero), del qual hi produí a partir de 1936 un puré que anomenà “crema d’arròs”. 

Simpatitzant del catalanisme conservador, formarà part del partit Acció Catalana. Soci del Casal Català, entitat hereva del dissolt Centre Autonomista, el 1934 esdevindrà secretari local de Lliga Catalana. Durant la guerra la seva dona i filles anaren a Torrelles mentre ell, malalt de tifus, va poder evitar anar al front. 

L’activitat molinera l’acompanyà durant la postguerra, arribant a comercialitzar durant uns anys pinsos compostos. A més, s’encarregà de la secció local d’Auxilio Social. Seguí formant part de la vida associativa a través del moviment sardanista i la literatura, entre d’altres activitats.

Morirà als 64 anys el 21 de desembre de 1967.

Joaquim Cabané a l’Aeròdrom Militar (“Joaquim Cabané i el seu combat per la cultura”)

Família Cabané Munné 1940 (“Joaquim Cabané i el seu combat per la cultura”)

Joaquim Cabané Pugés el 1950

Anunci publicitari dels purés de Joaquim Cabané (Noticiari Pratenc nº 35 14-6-36)

Jaume Codina Vilà

JAUME CODINA VILÀ 

Nascut el 16 de setembre de 1923, era fill de Josepa Vilà Codina i Jaume Codina Codina, primer secretari del sindicat de pagesos pratencs. De Cal Matetes (aleshores graner situat en la cruïlla Jaume Casanovas-Santiago Rusiñol), rebé una formació de batxillerat a Barcelona que li permeté estudiar Filosofia i Lletres el 1948.

Per no perdre’ns en una biografia tant polifacètica, tractarem la seva petjada en la vida associativa, política i historiogràfica.

Vinculat a les lletres, participa clandestinament en l'edició de revistes com Batec (1946) i en la formació de cercles culturals, sovint crítics amb la dictadura, com ara el diari “Prat, Portavoz de la vida local”, la Xarxa d’Altaveus o La Cervantes. Participarà alhora en la fundació d’Amics del Prat (1956). Mentre duia aquesta tasca associativa, professionalment es dedicà a la pedagogia, passant per l’escola del sr. Martí, el Liceo Pratense…

El seu pas per la política pratenca ve lligat a aquesta vida associativa. Per la seva joventut i davant la necessitat de renovar un consistori precedit per l’alcaldia d’en Rafael Ferrer Monés, les autoritats franquistes el nomenen alcalde el 1957. Lluny de la intenció inicial, la seva alcaldia ve marcada per un estira-i-arronsa amb aquests poders. A nivell local, pels interessos urbanístics i econòmics de l’elit local, i amb les autoritats superiors per la defensa de la integritat territorial. Per aquests i altres motius el 1964 és obligat a dimitir, acusat de catalanista. Posteriorment, participarà del Moviment de Regidors Democràtics; arribant a ser regidor en diversos moments. 

En paral·lel i de la mà alhora d’aquesta trajectòria política i social, trobem les primeres incursions a la història local el 1954; quan investiga la independència parroquial del Prat i entra en contacte amb el pare Andreu de Palma, amb el qual treballa en la gènesi de la primera monografia històrica del Prat. Amb “Historia de una plaza (la plaza del Prat)” (1960), comença una sèrie d’obres històriques que apostaran per la història local com una disciplina en majúscules. La seva prolífica obra i el seu mètode historiogràfic, basat en les formes de vida i en la història econòmica, han catapultat el Dr. Codina a ser un referent en l’estudi de la història pratenca i comarcal; amb obres cabdals com la seva tesi “El Delta de Llobregat. Gènere i formes de vida dels segles XVI al XX” o “Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965”. 

Casat amb Mª Àngels Roig i amb tres fills, morirà el 22 de maig de 2007. En reconeixement seu, serà guardonat amb la Creu de Sant Jordi i nomenat Fill Predilecte del Prat.

Jaume Codina Vilà (fot. cedida per Marta Codina Roig)

Jaume Codina signant llibres la Diada de Sant Jordi (fot. Gerard Giménez Mor)

Pepa Colomer

Mari Pepa Colomer i Luque nasqué a Barcelona el 13-03-1913. Filla de fabricants de teixits, estudiarà a La Bonne, un centre aleshores de formació i estudi per a les dones. La seva dèria per volar la portarà de petita a saltar del balcó de casa seva, tot emulant ser Mary Poppins.

Amb només 18 anys, i esperonada per son pare, obtindrà la llicència de pilot; convertint-se en la primera pilot catalana i tercera espanyola. Aviat “aterrarà” al Prat per desenvolupar la seva carrera a l’Aeròdrom Canudas. L’any 35, rebria el títol d’instructora de vol, tot participant en la fundació de la Cooperativa de Treball Aeri i l’Escola Catalana d’Aviació.

Convertida en tota una celebritat, a l’esclatar la Guerra Civil fou mobilitzada per la Generalitat. Entre les seves accions destaca la instrucció a pilots republicans, on els ensenyava la tècnica de tombarella àeria, coneguda com “looping”. Malgrat no va participar al front, va traslladar amb l’avió Dragon ferits des del Front d’Aragó; així com evacuant als vençuts a França.

Exiliada a Tolosa i després a Anglaterra, es casarà amb el seu instructor de vol Josep Maria Carreras Dexeus, amb qui tindrà 2 fills. Aquest, combatrà a la Segona Guerra Mundial i rebrà el títol de Sir. Ella, no obstant, morirà el 2004 a Surrey (Anglaterra), sense haver tornat a pilotar.

En honor seu, el Prat li ha dedicat el nom d’una escola i una avinguda a l’Aeroport.

Imatge 1: Pepa Colomer (Viquipèdia.org)

Imatge 2: Pepa Colomer en la portada de La Vanguardia 22-01-1931 (La Vanguardia)

Imatge 3: Pepa Colomer disfressada de Mary Poppins, fent broma de l’ensurt que tingué de petita (La Vanguardia)

Imatge 4: Acte d’homenatge a Pepa Colomer a l’escola que porta el seu nom. A la fotografia la filla de la pilot, Montserrat Carreras, i la directora de l’escola Sandra Gallardo (fot. Inma Quesada)

Joan Lluís Pujol Font (1901-1963)

 Nascut el 1901 al Perelló, era fill de Josep Pujol i Capsada i de Misericòrdia Font i Martí; traslladant-se al Prat el 1908.

La tradició d’esquerres i catalanista del seu pare, metge del poble, el vessà per entrar-hi en contacte amb el Centre Autonomista, sent redactor del seu òrgan El Ressò i vocal de la Junta de la Joventut Nacionalista. Alhora, el 1924 es llicencià en Dret i exercirà d’advocat.

Vinculat a la vida política i social de Barcelona, participarà en la creació de Comercial Bonin, empresa farmacèutica en la que participarà també el seu germà Miquel.

El 1931 participarà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, convertint-se en el seu primer Secretari General, càrrec que ocuparà un mes. Davant la proclamació de la República, serà ell qui comunicarà al seu pare, guanyador de les eleccions al Prat, els esdeveniments que s’estaven duent a terme a la Pl. Sant Jaume.

Seguirà present al partit, desenvolupant diferents càrrecs institucionals i col·laborà en diferents mitjans de premsa. Alhora, el trobarem present en la vida política del Prat, defensant la exportació agrícola a França, malgrat els contingents imposats; o amb la celebració dels Jocs Florals de 1934.

Durant la Guerra Civil, serà delegat de la Generalitat al Comitè Central de Proveïments i cònsol a Marsella. Un cop acabada la guerra, s’exiliarà a Cuba. Allà es casarà amb Lola Urrutia Lleó, amb qui tindrà un fill.

Juntament amb el seu germà Bonaventura comercialitzaren productes farmacèutics de Comercial Bonin tant a Cuba com a Estats Units. Tant és així, que treballarà per diferents empreses farmacèutiques americanes.

El 1963 morí d’un atac de cor a Massachussets.

Joan Lluís Pujol Font (Fons Familia Pujol Font)

Jocs Florals de 1934 a l’Artesà. D’esquerra a dreta: Joan Lluís Pujol, l’Alcalde Josep Gibert, el Conseller de Cultura Ventura Gassol, el metge Tomàs Pujol i el brigada Moisés Hernández (galeriametges.cat)