La Pujada

Aquesta casa s’emmarcava en un context particular del segle XIX, previ al domini dels grans terratinents Jaume Casanovas i Ferran Puig. A l’inici de la centúria —en plena Guerra del Francès— hi havia al Prat una gran rivalitat entre els Rigual-Alaio i els Company. Aquests últims —de malnom Perruca— tingueren un cap de família, anomenat Janet Company, que va ser el promotor de les Cases d’en Janet. 

La família es va emparentar als anys trenta amb els Rodés i van finançar la gran finca de La Vinyassa, que avui situaríem al barri de la Noguera. Fruit d’aquest matrimoni va néixer Eulàlia Rodés i Company, que al 1877 controlava les propietats Can Perruca, Camps Artixau i La Vinyassa.

Eulàlia Rodés, juntament amb el seu marit Baldiri Novell Bigaire, potenciaren la finca i la masia de La Pujada —també coneguda com Can Sadurní— mantingué un estatus econòmic i social fort fins a la segona meitat del segle XIX; quan els propietaris forasters imposaren un nou ordre.

La masia, edificada durant aquest matrimoni, estava feta de pedra de Montjuïc. L’edifici, d’uns 600 m², es distribuïa en una planta baixa, un pis, unes golfes, un celler i uns quadres; a més d’un escorxador que competí amb el propietari barceloní Jaume Tos. La casa comptava amb una era de terra premsada i als seus galliners s’hi crià fins fa poc la Raça Prat. Als anys setanta del segle passat feia la funció de vaqueria. L’especulació urbanística de la zona va comportar la venda de la casa al constructor Eugeni Valdés. La Pujada va anar a terra l’abril de 2023.

Entrada de La Pujada el 2019 (fot. Pau Rodríguez)

La Pujada (dibuix de Joan Jordà Domènech)

Carrer Santiago Rusiñol inundat, l’agost de 1961 (Fons Román Roselló)

La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol (fot. Joan Camps)

La Pujada des del carrer Jaume Casanovas el maig de 2008 (Google Maps)

Solar de La Pujada des del carrer Jaume Casanovas, juny de 2023 (Google Maps)

Solar tancat de La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol, juny de 2023. Al fons, Cal Matetas. A l’esquerra, el solar també enderrocat de Cal Marcelino (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització de la Pujada

La Seda de Barcelona

LA SEDA DE BARCELONA

La carrera industrial que inicià La Papelera el 1916 cridarà l’atenció de noves indústries, com ara la Compañía Española de Industrias Químicas que s’instal·là al seu costat el 1919. El tancament d’aquesta precoç fàbrica portarà el 1926 a La Seda de Barcelona a adquirir aquests terrenys i les seves instal·lacions. Aquesta nova companyia, de capital holandès, va veure els mateixos avantatges que La Papelera per explotar la seva indústria de fibra artificial, en especial la seda. 

El 4 de febrer del 1928 inicia la producció amb 924 obrers i obreres. La bona producció va provocar ampliacions els anys 1933, 1944 i 1955. Això no obstant —igual que La Papelera anys després— la Seda viurà una vaga el 1931 que comptarà amb el seguiment de gairebé totes les 1.200 persones que hi treballaven. Aquesta vaga iniciada per la CNT esdevindrà una de les majors viscudes pel municipi i comportarà la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil entre les dues fàbriques. 

La fàbrica —formada majoritàriament per dones— fou intervinguda (no col·lectivitzada) per la Generalitat durant la Guerra. Dirigida per la UGT i la CNT, dedicarà la seva producció a la fabricació de llançabombes i projectils. 

De nou en mans holandeses, innovà el 1947 al començar una nova producció emprada pels pneumàtics: raió d’alta tenacitat (rayofil). Als anys 50 intentà sortejar la crisi mundial mitjançant l’ampliació dels terrenys i construint la fàbrica Enkalene, dedicada a la producció del polièster. Va patir més reconversions als 80, quan s’apostà pels grànuls de polièster (PET) utilitzats per l’envasat. Però serà als anys 90 quan la crisi de la indústria europea sentenciarà el raió i l’any 2000 l’empresa serà venuda a un fons bancari. 

La petjada industrial de La Seda tindrà conseqüències similars a la seva germana fabril paperera: immigració i noves residències, explotació hídrica i d’altres recursos, progrés econòmic, una evolució del moviment obrer…

Vista aèria de la Seda el 1929 (Fons Gerard Giménez Mor)

Vista aèria de la Seda (Fons Àlex Domínguez Monés)

La Seda des de l'actual Carrer Major als anys 30 (AMEP)

Patrulla de la Guàrdia Civil patrullant a La Seda, als anys 30 (Fons La Seda AMEP)

Dibuix de La Seda el 1926 (Fons La Seda AMEP)

Treballadores de La Seda el 1928 (Fons La Seda AMEP)

Calderes de vapor anys 60 de Enkalene-La Seda (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Enkalene als anys 60 (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Vista de La Seda el 2002 (fot. Ferran Sánchez)

Localització de La Seda de Barcelona

PESA i el seu impacte en la salut i el mediambient

PESA I EL SEU IMPACTE EN LA SALUT I EL MEDIAMBIENT

Històricament, la llera del riu Llobregat ha estat un pol d’atracció de fàbriques. La Zona Franca i La Seda i La Papelera són un exemple clar. En aquest cas tractarem la fàbrica PESA i el seu impacte al territori i la salut dels pratencs i pratenques.

L’any 1935 es constitueix a Barcelona “Productos Electrolíticos, S.A.”, empresa química lligada al grup alemany Bayer i integrada al grup empresarial IG Farbenindustrie AG. Comptava amb instal·lacions a la zona de Ca l’Alaio, a l’actual aparcament al costat de Metalco. El 1946 s’instal·larà a la Zona Franca, esdevenint la primera fàbrica en instal·lar-se en aquest polígon, al costat del pont del ferrocarril, a tocar de la llera del riu.

La fàbrica PESA, popularment coneguda com “La Fabriqueta”, produïa cromat de plom i àcid sulfúric, aplicat a la pigmentació i metal·lúrgia. Molts pratencs van treballar a la Fabriqueta i fins i tot un dels seus directors, Máximo Simón Pérez, va esdevenir alcalde del Prat (1964-68). La toxicitat de les matèries primeres i dels seus processos de fabricació provocava una alta sinistralitat laboral entre els treballadors, molts dels quals perdien l’olfacte i patien perforacions a les vies nasals, així com càncers de pulmó. 

A més, la fàbrica realitzà durant anys abocaments il·legals de residus tòxics i ja als anys 80 va haver-hi un procés penal amb dos condemnats. A inicis dels anys 90 s’enderrocà la fàbrica i des d’aleshores les prop de tres hectàrees constitueixen un solar contaminat tant el sòl com el subsol, amb residus potencialment cancerígens com ara cromites i sals del plom.

Des del 2007 es té coneixement que el projecte d’accessos viaris i ferroviaris del Port de Barcelona preveu actuar en terrenys de la desapareguda fàbrica, així com llocs de vessament il·legal de cromites. L’any 2010 l’entitat ecologista DEPANA descobreix un abocador il·legal de cromites al marge esquerre del riu, a tocar del pont de Mercabarna. 

L’avís de l’entitat a les administracions públiques pren importància a finals de 2023, quan s’inicien les obres d’accessos al Port amb l’ajut dels Fons Next Generation. La zona, prop de Mercabarna, esdevé un perill mediambiental i per la salut tant dels treballadors de les obres com per qui va a treballar a la Zona Franca. A més, existeixen horts il·legals i barraques en aquests terrenys. 

Finalment, i arran d’una denúncia de DEPANA a la Fiscalia de Barcelona el març de 2024, el desembre del mateix any es va ordenar tancar la zona i dur a terme una investigació d’aquests residus. Les irregularitats, passivitat de les administracions i l’impacte en la salut i el territori fan de PESA i la seva activitat un exemple històric de la contaminació del nostre delta en un context d’emergència climàtica.

P.E.S.A. l’any 1958 (Arxiu Gerard Giménez)

Títol d'accions de PESA 1935 (Todocolección)

Vista aèria de P.E.S.A, la Papelera i el riu (Jaume Castell Riera)

Pont del ferrocarril i P.E.S.A el 1987 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Vista aèria dels ponts, P.E.S.A., la Papelera i Torre Gran el 1965 (ICGC)

 P.E.S.A. el 1988 (fot. Joaquim Torrent)

P.E.S.A. el 1988 (fot. Joaquim Torrent)

Façana de la fàbrica P.E.S.A, amb la fórmula de l’àcid sulfúric H2SO4 (Salva Grau Tena)

Plànol de l’abocament de residus a la llera (Depana) 

Nou patrimoni perdut: Les Cases d'en Janet

El passat mes de juny vaig rebre l'avís d'un veí de la Noguera: La darrera casa d'en Janet ha anat a terra. Probablement, la casa més antiga del nucli urbà ha estat ensorrada sense pena ni glòria. 

Posem-nos en context. A finals del s. XVIII, Joan Company Ginabreda Janet va incentivar la construcció d’unes cases a la seva finca de La Vinyassa —propietat que tenia com a centre de poder la masia de La Pujada, també del s. XVIII i enderrocada l’estiu passat—, una tasca que va continuar el seu fill Rafel Company Perruca. Aquesta família va emparentar-se amb els Rodés i els Novell, i les diferents branques familiars van omplir de vida aquest raval de quinze cases. 

Jornalers, obrers i descendents d’en Janet van ocupar aquestes cases de pedra i calç tot formant una barriada aïllada del nucli urbà que s’accedia a través del Camí del Perruca —actual Apel·les Mestres—. La familiaritat dels veïns i de les famílies pageses del voltant —Ca n’Aleix de la Madrona, Cal Mèlich, Cal Pus o Cal Xoflis— va generar una microeconomia a la zona, amb cada casa d’en Janet dedicada a una activitat concreta.

Les cases recloses per un mur de pedra que les rodejava, tenien un pis i planta baixa amb dues estances. Davant d’aquestes hi havia les eixides, amb hort i un pou superficial comú per la quinzena de cases. Altres detalls de la barriada els trobem en un rellotge de sol datat el 1808 i signat pel mateix Rafel Company —avui desaparegut—, i també pels curiosos noms de les cases recollits per Joan Montblanc: Cal Nap, Cal Tocaio, Cal Xitu, Cal Lliquero, etc.

Amb l’enderrocament d’aquesta casa —la darrera amb l’aspecte original— la ciutadania pratenca perd un patrimoni clau per conèixer la seva història. El passatge Cases d’en Janet, accessible per l’av. Remolar i el c. Cerdanya, s’ha desvirtuat i només restarà en el nomenclàtor un passat cada cop més llunyà i difús per les noves generacions. Els historiadors i historiadores tenim deures per recordar aquesta memòria popular i pagesa.

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Gerard Giménez Mor)

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Federic Comas Alcover)

Dos paletes fent morter per reparar font Cases d'en Janet l'any 1959 (Eduard Tortosa Puig)

Eixides de les Cases d'en Janet anys 50 (Fons Elisa Torras Novell)

Família Novell Ubeda a l'eixida de casa seva als anys 30 (Maria Novell Ginabreda)

Francisca Miró alimenta una truja amb pinso a la seva vaqueria de Cases d'en Janet 

als anys 40 (Família Marimón Padrosa)

Un nen a les Cases d'en Janet 1954 (fot. ced. Ricard Estellé)

Joan Novell Sabaté i Marta Iroz a les Cases d'en Janet c. 1973 (Joan Novell Sabaté)

Riuada 1971 a Cases d'en Janet (Joan Novell Sabaté)

Forn de pa de les Cases d'en Janet (Salva Grau Tena)

Cases d'en Janet l'any 2021, avui enderrocades 

(fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Comparativa 1967-2013 Cases d'en Janet (Jaume Castell Riera)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització Cases d'en Janet

Escorxador Municipal

ESCORXADOR MUNICIPAL

Al s. XIX, El Prat contava amb 2 escorxadors privats dins del nucli urbà. Per salubritat, es decidí construir un de nou que s’allunyés de la població.

El nou escorxador es construí a unes terres de Ramon de Ponsich, proper al Carrer Major. La seva posició era idònia ja que la nova via del ferrocarril s’interposava entre aquest i el nucli urbà. No obstant, aquestes terres foren venudes per construir la futura Papelera Española.

Per aquest motiu, l’Ajuntament hagué de construir un nou escorxador municipal a on ara trobem el Cèntric. Finalitzat el 1919, dirigit per l’arquitecte municipal Antonio Pascual i d’estil modernista, aplegà bona part de les activitats relacionades amb el bestiar i la veterinària en general.

L’any 1979 va deixar de funcionar, convertint-se des de aleshores fins al 1994 en la seu de la Brigada Municipal d’Obres i Serveis. 

L’escorxador (conegut també com “el matadero”) seria enderrocat el 2006 per la construcció de l’espai cultural Cèntric.

-Imatge 1: L’escorxador (Amics del Prat)

-Imatge 2: L’escorxador 1978 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

-Imatge 3: L’escorxador 1978 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

-Imatge 4: L’escorxador nevat 1983 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Cal Truco

Situada prop de l’antiga desembocadura del riu, aquesta masia de 1920 era el punt més oriental on arribaven les possessions d’en Jaume Casanovas.

Amb les inicials del seu promotor a la façana (JC), aquesta casa de planta basilical, noucentista i d’estil senyorial contava amb porxos, pis, golfes i estable. Les 8 mujades que tenia inicialment es dedicaven majoritàriament a l’alfals per les vaques que hi tenien a la finca. 

Al mas s’accedia per el conegut Camí de Cal Truco, que vorejava l’antiga llera del Llobregat des de la Màquina de Cal Patrici fins a la masia de Cal Truco.

Als anys 70 s’habilità un restaurant de menjar casolà, en el qual molts pratencs anaven fins i tot amb un servei d’autobús exclusiu per aquest afer, a càrrec de Pere Ferrés Bonastre.  

No obstant, la seva situació propera al mar feu que poc a poc el mar s’anés empassant la terra. D’aquesta manera, i davant la industrialització d’aquest terreny, fou enderrocada el 8 de maig de 1996, ja en estat ruïnós.

L’avanç del mar, no obstant, seria recuperat per la construcció del ZAL pratenc, arribant a recuperar 1 km fins el nou moll industrial.

Dibuix de Cal Truco (Joan Jordà Domènech)

Cal Truco (pladebarcelona.cat)

Localització de la masia (icgc.cat)

Cal Truco l'hivern de 1995, poc abans de l'enderroc (fot. Jaume Castell Riera)