Revoltes de Quintes (1845)

El juliol de 1845, cinc anys després de la 1a Guerra Carlina i en un context de crisi econòmica i política, l’Exèrcit cridava a quintes (fent-se per llei des de 1837). Aquest fet provocà revoltes arreu de Catalunya, i el Delta no quedà exempt.

Al Prat, molts joves, dirigits pel secretari municipal, antic tinent de l’exèrcit, s’aixecaren tot prenent les armes dels carrabiners de la platja i amagant-se a la muntanya. A Sant Boi, s’arribà a cridar a sometent amb el crit “ no queremos ser quintados”.

El pagès santboià Pau Porcet donava el següent testimoni:

“Lo endemà al Prat lo dia 7 al dilluns, y después los demés llochs, tots los fadrins, tots alborotats per sobre las quintas, esberrihats per las montañas, aquí als uns ab armas, altres ab bastons, que tot venia a ser al mateix com un ramat, és veritat, sense pastó: als uns anàbant, los altres venían, tot era tristor, pena y agonia. Totas las poblacions se baren alborotar per no voler se quintats”.

A Sant Boi, el dia 9 baixaren 500 homes armats amb 50 soldats de presoners. A través d’una mediació capellà-autoritats-ciutadans, s’aconseguí “solucionar” la situació; ja que ja havia arribat un destacament de l’exèrcit.

Al Prat anaren arribant els revoltats i se’ls imposà una multa de 10’5 rals, apartant el secretari municipal del seu càrrec. Finalment, es declarà un indult general.

Gravat de la revolta a Gràcia (ara.ad)

Febre Groga 1821

“Que se ba Comensâ de moura’s als primers de Agost en la Barceloneta, que dèyan si un barco la via duta y la Sanitat estava ab suspita si era Pesta ho no·uera. [...] Que los dits propis Ciutadans se’nt anàbant de Barcelona ho fugían per aposentar-se per los Pobles de defora per apartar-se de lo dit Contagi. [...] Y después, tant fou declarada la malignitat de lo morir-se tanta gent en Barcelona que se’nt anà lo General y la Junta de la Audiència. 

[...] Y desde luego posaren un cordó de tropa y paysans de tots los Pobles aquí a la punta de Munjuïch, de la bandada de Port fins a Santa Eulària de lo Espitalet fins a coll Blanch, dret dalt en Sant Pere Màrtir y dret·a la bandada de Orta y fins ha Sant Andreu de ampalomar, y anant seguint al tenor de tota la frontera de Barcelona, perquè ningun Ciutadà apestat pogués així a fora per los Pobles ancomanar est mal contagiós de la Pesta. 

[...] aguéreu bist que tot era fê quurantenas después de sê pusat lo Cordó de la gent y visitats de lo Metge cada dia per·a beure si estàban ab Sanitat ho ab Salut perfeta, abans de deixar-los aposentar ab cap Casa de los Pobles [...] Y de est modo se anava purificant per·a no comanar semblant mal ab cap Poble.”

Aquest fragment ens situa l’estiu de 1821. En Pau Porcet ens parla dels rumors que la febre groga hagués arribat en vaixell, hipòtesi amb més força a dia d’avui, concretament de Cuba. La Junta Superior de Sanitat cregué no contagiosa aquesta epidèmia, fet que propagà amb gran rapidesa el brot primer per la Barceloneta i després per la resta de la ciutat. 

Cap a setembre, com ens diu el pagès santboià, autoritats i molts barcelonins abandonen la ciutat davant el risc de contagi. Per evitar la propagació de contagi entre poblacions veïnes, es forma un cordó sanitari així com una quarantena pels infectats. 

L’epidèmia, que es va declarar finalitzada el Dia de Nadal de 1821 a Barcelona, va tenir un impacte semblant a les Terres de l’Ebre i a Palma de Mallorca.

Dibuix de Barcelona durant l’episodi epidèmic. (AHCB)

Remolí de sorra 1819

“lo meu Para ne estava molt anfadat perquè jo, Pau Porcet y Casas, no baixt voler sagar lo Diumenge de la Santíssima Trinitat. Sí, Fills meus y Benidors, y lo meu Para de son Pensament ha mi me manassava que ja hau Pagaria. 

Y tant tost se’ns aguera preparat un Càstich Rigurós per tots nosaltres. [...] Y lo dit Diumenge ba fè acabar de sagar per lo meu Jermà Llorens Porcet y Casas y dos de Llogats.

Y lo cap de un rato que ja segàbam, respon un miñó ho Company meu dels que segàban ab mi: <<Pau, mira quin Remulí de bent que passa!>>.

Sí, Fills y Benidors meus, aguéreu bist que lo dit bent Terremoto se reforma ab més malícia: que aixís com te arriva ha lo dit Camp de Don Joseph Torné que nosaltres manàbam [...]  te arriva y agafa quatra Graberas de Renchgle y las descurolla ab tota fúria [...]. 

Aguéreu bist que lo dit bent Terremoto, que del modo que agafava las garbas del Blat en lo ayre las remulinava y las desfeya al mateix y pitjor que los temps de Batre. [...] Que era una cosa que semblava y aparaxia que estava preparat ha fer molt mal y dany.

Y aixís, Fills y Benidors meus de Jo [...] vos aconsello y mano per lo bé y profit vostre Espiritual y Corporal (si no que siga per obligació de Rey o per nescesitat), no Volgueu treballar ni fer treballar los dias Sagrats de las pròpias Festas.”

Aquest fragment ens situa en el 9 de juny de 1819, festa de la Santa Trinitat. El pagès santboià ens explica que ell i tres pagesos més, a desgrat, van a segar blat al camp del seu amo un dia festiu. El cas és que davant un fort temporal d’aire, tota la garba, munt de espigues tallades, surten volant i es barregen amb les del seu veí. A banda del shock del moment i danys materials que ens descriu, en Pau Porcet ens aconsella a les seves memòries que és millor no treballar en dies sants per l’experiència que ens acaba de narrar. Hem de tenir present que el factor religiós en l'inconscient d'aquests habitants deltaics els acompanyava en cada una de les tasques quotidianes.

Matrimoni de Pau Porcet

“Vos escrich per curiosat y bos fas ha saber que lo dia 16 del mes de Janer Jo, Pau Porcet y Casas, me’n bas determinâ de casar-me, ab consentiment de lo meu Para y Mara, ab una y tal Maria Albereda, Filla y Llegítima de Joseph Albereda y Antònia Albereda y Gibert, habitants del terme de Pallajà. 

Y lo escalfar-me ha casar jo, Pau Porcet, ba sê per temor de no ber de sê Soldat ab aquell rebol de tems tant infame ab las Quintas que fèyan los Españols per·a salvar la Pàtria y Religió per poder trèurer los enemichs Francesos de tota la España. [...] Però, mireu, Fills meus Caríssims, lo any 1812 ba sê un any de molts casaments per temor de no haver de sê Soldats, fills, se entén, Principalment los Areus y fills de Biuda. [...] De aquest modo entràban no més que las Compañias de Reserba.”

Aquest fragment ens situa en gener de 1812, durant la Guerra del Francès. A pocs dies perquè Catalunya passi a formar part de l’administració francesa, en 4 departaments, en Pau Porcet es cassarà per evitar agafar les armes. Les diferents juntes, que s’organitzaven en guerra de guerrilles contra el govern napoleònic, regularitzaren els reclutaments per tal de mantenir la oposició armada a Josep Bonaparte. Segons ens indica en Porcet, molts es cassarien per un cop ser cridats a les armes passar a la reserva. 

Bé pot ser aquest testimoni l’exemple de com la guerra, present en un convuls s. XIX, afectà la vida quotidiana de la societat fins el punt de recórrer al matrimoni, com és el cas del pagès santboià que “ba sê fet y dit, ab cosa de buyt dies casats ab Llicència closa”.

Gravat de 1821 representant el pas de l’exèrcit francès per Hostalric

Plaga d'erugues 1816

“Que als Primers del Mes de Juny del dit present any 1816 se ba estendre per lo Pla de Llobregat, y també sense al Pla de Llobregat, una Cuca tota biada, ho arugas, que se Menjàban las Plantas dels Pobres Pagesos. [...] Quen·s bàrem havê de Determinâ tots los Parroquians, cada Parròquia per si , ha trobar al Señor Rector [...] ha Demanar-li ab Clemència y Pietat de fer una y Santa Professó.

Sí, Fills meus, mireu: tant Promta ba sê feta la dita Professó ho Professons de malehir dita Aruga ho Cuca , al cap de pochs dias ja se ba coneixa que que ja desmonehia y que quedava tota sumorta y quehia ha en terra, sense després no poder fer ningunt dany ni mal ha las Ynfelices Plantas. [...] Y las ynfelices Plantas, per lo gran Voler de Déu nostre Señor, baren triunfâ y produhî més del que nosaltres nos pensàvam.”

Aquesta fragment ens descriu una plaga d’erugues que s’estengué pel Delta durant el juny de 1816. Davant episodis semblants, com ara sequeres, malalties o d’altres fets que alteressin el funcionament de la comunitat; una mesura molt recurrent era la via religiosa. Des de processons, rogatives o pregàries, aquestes celebracions litúrgiques es realitzaven amb el benentès que el mal, en aquest cas l’eruga, era per voluntat divina. Tant és així, que el propi Pau Porcet ens afirma que gràcies a aquesta processó a finals de mes la plaga s’havia erradicat.

Memòries de Pau Porcet

L’any 1788 a Sant Boi neix en Pau Porcet Casas, fill d’un pratenc i una pubilla santboiana. El 1812 es casarà amb una pallejanenca i el 1845 abandonarà el mas on vivia, la Casa Nova del Reguer (actual Cal Nani), per viure de lloguer en una casa de Sant Boi. El 5 de juliol de 1856 morirà a la mateixa vila. 

És aquesta la biografia molt resumida d’un pagès qualsevol durant el s. XIX. No obstant, el fet que aquest pagès hagi passat a primera línia de la història li devem als seus manuscrits i al Dr. Jaume Codina.

I és que l’any 1995 el Dr. Codina publicarà “Llibre de Politiqueses i Curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856) pagès de Sant Boi de Llobregat”. En aquesta obra l’historiador recollirà uns manuscrits de 216 folis, els transcriurà, els hi donarà un valor historiogràfic i els dividirà per temàtiques. 

En aquesta obra trobem les memòries d’un pagès del Delta del Llobregat que donarà fe d’allò que viu i pensa. El període que descriu, de 1805 a 1856, és el d’un context convuls i de transició. A la fi de l’Antic Règim, en Pau Porcet ens narrarà esdeveniments històrics força coneguts: L’ocupació napoleònica, les Guerres Carlines, l’enderrocament de les muralles de Barcelona, etc. Tanmateix, trobem en aquestes pàgines una riquíssima descripció de la vida quotidiana: les collites, les relacions amo-pagès, la vida religiosa, etc.

Tot això, condensat amb la moral i pensament d’un pagès que escriu el català de la seva època, ens permet tenir davant una font riquíssima per apropar-nos al mode de vida dels habitants del Delta d’inicis del s. XIX.  

És per això que durant aquestes setmanes les publicacions aniran enfocades a diferents fragments de les memòries que ens ajuden a reconstruir una realitat no tant llunyana d’un pagès de la Ribera pratenca.