El nomenclàtor i la història

El ple municipal de gener va comptar amb la participació de la plataforma “Esborrem el feixisme”, per tal de retirar quatre noms del nomenclàtor pratenc, vinculats amb el franquisme. 

La relació espai-memòria és un vell debat històric. Hom associa l’espai que l’envolta d’un passat i una memòria col·lectiva, i per aquest motiu els nostres carrers porten un nom i no són numerats com sí succeeix en altres espais —qui treballi a la Zona Franca ja sap de què parlo. Tradicionalment, el nom d’un carrer ha respost a una voluntat política i no és d’estranyar, doncs, que encara restin noms hereus de la dictadura. 

Més enllà del complex debat historiogràfic sobre la matèria i sobre els quatre noms que passaran a examen de la Comissió del nomenclàtor, voldria proposar un exercici de reflexió pels següents carrers: 

C. de Jaume Casanovas: Dedicat al terratinent Jaume Casanovas Parellada (1844-1911). Fill de masovers, va embarcar-se cap a Cuba d’on va tornar ric i casat. Ningú coneix l’origen de la seva fortuna —les fonts apunten al negoci de drassanes de la família de la seva esposa veneçolana—però la rumorologia apunta a un passat negrer, com molts altres indians catalans. Al Prat, va invertir en l’agricultura i va esdevenir el cacic per antonomàsia. El  seu nom va substituir el de Carretera de la Bunyola, districte on hi tenia les propietats.

C. de Ferran Puig: Dedicat a Ferran Puig Gibert (1815-1901), un industrial gironí que va triar el Prat per diversificar el negoci i explotar les terres de la Bufera. Representa la figura del cacic, igual que Casanovas, però el seu pas pel Prat és d’uns anys abans. El seu nom va substituir el de Carretera de la Bufera, districte on hi tenia les propietats.

Pl. Espanya: Nascuda com una perllongació del carrer Major, és un nexe d’unió entre aquest i la Rambla (Av. J.A. Clavé). Durant la República va rebre el nom de pl. de la Mancomunitat, durant la Guerra Civil pl. Durruti, i durant el franquisme fins avui plaça d’Espanya. Tot i així, encara algú la recorda com la plaça dels autobusos, ja va ser el primer lloc d’on es van fletar autobusos cap a Barcelona. 

C. Centre: Aquest nom fa referència al Centre Artesà, entitat cultural nascuda el 1883 però que el 1919 va patir una ruptura ideològica entre els artesanistes i els autonomistes. Els primers, representats del caciquisme i el Partit Vell, el 1920 van homenatjar Àngel Guimerà. Els autonomistes, aleshores al govern, van dedicar el carrer de davant del Centre Artesà carrer d’Àngel Guimerà. El 1939 les autoritats franquistes van suprimir aquest nom, degut a la catalanitat que representava, i van batejar-lo calle del centro, del Centro Artesano. 

Són alguns carrers que ens permeten reflexionar sobre l'espai i la memòria. Altres podrien ser l'av. Pare Andreu de Palma, c. Manuel Bertrand, etc. La història és interpretable i això la converteix sovint en una arma política. Des de la historiografia cal que tractem aquests debats.

Carrer de Ferran Puig

La constitució de llogarets entorn a l’actual Plaça de la Vila donarà forma als carrers neuràlgics del Nucli Antic del Prat. El camí de la Ribera, el de l’Albufera i el de la Bunyola vertebraran un poble que a mitjans del XIX comptava vora els 200 habitants en aquest nucli. 

El 1846 neix la primera casa al Camí de la Bunyola, en terrenys entre aquest camí i el de l’Albufera, propietats del barceloní Jaume Tos i Barnola. 

El resident serà Valentí Xirinachs Artigas, fuster i manescal. Aquest fet serà el tret de sortida d’un procés urbanístic que sformarà l’antic camí que anava al districte de la Bunyola en tot un carrer capital en la constitució del Prat.

La construcció de cases només es donarà a ponent, tenint a llevant els masos de Mas Amigó i Torre Xica, també propietats de Tos. Dites cases seran únicament de menestrals. La formació dels carrers Madoz i Martí i Julià vindrà acompanyada d’aquest creixement. No obstant, el 1859 ja començarà la edificació a la banda oriental, tenint com a primer habitant el masover de Tos, Pere Parés. 

Aviat el carrer esdevingué el més important. La Sala d’en Bou o la farmàcia de Ramon Arandas són exemples d’aquest creixement. En un context en que el fabricant Ferran Puig comprava terres del districte agrícola de la Bunyola a dojo; a la dècada dels 70 nasqueren les primeres voreres i a la dècada dels 90 es doblaren les edificacions arribant a les 59 cases. 

La situació d’inicis de segle és la d’un pobre enllumenat d’uns pocs fanals de petroli i la manca d’un sistema de pavimentació i clavegueram que inutilitzava el carrer a la mínima riuada. No obstant, l’activitat menestral o el naixement d’associacions com ara la coral Lo Llobregat o la germandat de Sant Cosme i Sant Damià donaven plena vida al carrer.

El 1912 el Consistori rebatejà el Carrer de la Bunyola per Ferran Puig. L’evolució del carrer vindrà acompanyada per dates com 1914 0 1919, amb la instal·lació de clavegueram i enllumenat elèctric, respectivament. 

La final pavimentació del carrer, el 1924, bé podria marcar la transició d’un carrer dominat per la menestralia a una nova societat camí de la industrialització. El Banco de Vizcaya i el Banc de Catalunya seran una nova realitat al carrer en transformació.

Postal del Carrer Ferran Puig a inicis de segle XX.

Veiem antics comerços com ara "El Siglo del Llobregat"

Cruïlla C. Ferran Puig – Lo Gaiter de Llobregat al 1958 (elpratdabans.blogspot.com)

El Carrer Ferran Puig durant la nevada de 1962 (fot. Ramon Roselló)

Festa Major del Carrer al maig de 1979 (fot. Josep Lloret Bosch)

Festa Major del Carrer el 1981 (fot. Josep Lloret Bosch)

Cruïlla C. Ferran Puig – Santiago Rusiñol 1984 (fot. Fernando Vecino Durán)

Carrer als anys 2000 (lannarie.blogspot.com)

Carrer Major

L’origen del carrer més antic del Prat l’hem de cercar en l’antiga Riera Vella, un braç del riu que un cop sec serví de camí cap a la barca medieval, d’aquí que es conegués també com el Camí de la Barca. 

La formació de la primitiva Plaça de la Vila permeté que el 1725 el barber Blai Pujol hi construís una caseta en aquest camí, al Clos de la Rectoria, just darrera de l’actual Ajuntament (aleshores cementiri).

Les cessions de la Parròquia continuaren bastint-se al Camí de la Barca casetes similars a les del barber, per a menestrals, a Ponent; fins que el 1780 s’inicià la construcció de 13 casetes a la banda de Llevant, les conegudes com les Casetes d’en Barnola.

És a finals del XVIII quan “Carrer Major” ja comença a sentir-se en el nomenclàtor pratenc. Serà l’únic carrer com a tal i pel qual s’entrarà i sortirà del poble. La importància d’aquest carrer rau en l’ésser pas obligat de la Processó de Corpus i el pas recorrent de les riuades (degut a ésser un antic braç del riu). No serà fins el 1846 quan es basteix la primera casa a l’aleshores Camí de la Bunyola (avui Ferran Puig).

La inauguració del Pont de Ferran Puig el 1873 permeté consolidar la part nord del carrer amb l’obertura de l’anomenat Carrer del Pont (avui Nicolás Mª Urgoiti). No obstant, aquesta part nord va ser tallada el 1881 davant la arribada del Ferrocarril, any en que s’establí l’enllumenat públic al carrer.

Iniciat el s. XX, amb clavegueram des de 1911, el Carrer Major creixeria demogràficament a causa de l’arribada de la Seda i la Papelera. Un carrer que el 1920 passaria a anomenar-se Pi i Margall. Un any després, esdevé el primer carrer empedrat del Prat.

La consolidació de la Plaça dels Autobusos (avui Espanya) acabarà donant forma al Carrer. L’any 39 el Carrer Pi i Margall passarà a anomenar-se Calle Mayor. La banda posterior a la via del tren s’anomenà Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

La forta activitat comercial i associativa del carrer davallà davant el creixement urbanístic del Prat, convertint-se avui en dia en un tranquil i curt carrer que sovint, erròniament, associem a una perllongació del Carrer Ferran Puig (que hom anomena també Carrer Major).

Carrer Major 1907. A la dreta, les Cases d’en Barnola (editat per Pedro García Vela)

Façana de La Seda al Carrer Major, anys 30 (Arxiu Municipal)

Carrer Major el 1962 (José Luis Ezcurra Ruiz)

Localització del Carrer Major

Carrer Major i el pas a nivell de les vies del tren (Arxiu Periòdic Delta)

Carrer Major el 2002, passat el Carrer Nicolás Mª Urgoiti (Salva Grau Tena)

Lluís Serra i Giribert (1903-1939)

Nascut a Manresa el 1903, la seva prematura orfandat el portarà a traslladar-se a l’Horta de Sant Joan. Ja adult, arribarà al Prat per treballar a la Papelera Española, cassant-se amb Dolors Sancho Sabaté i tenint dos fills. 

Els inicis en la seva activitat sindical els trobem el 13 de gener de 1929, quan entra com a vocal del nou Sindicat Lliure Professional d’Obrers Paperers del Prat, sent el febrer del 31 nomenat president d’aquest ram. 

No obstant, aquesta activitat sindical virarà davant la prohibició dels Sindicats Lliures durant la República. És doncs que s’afiliarà a la UGT i dirigirà des de aquest sindicat el ram paperer.  

Amb l’esclat de la Guerra el 18 de juliol de 1936, s’afiliarà al PSUC, fundat pocs dies després, el 23. Arran del decret del 9 d’octubre per el que la Generalitat confiava als partits i sindicats locals reestructurar els consistoris, el dia 15 en Lluís Serra serà nomenat alcalde, junt amb 5 companys més del PSUC.

El Consistori canviarà lleugerament al desembre, mantenint-se Serra en el càrrec. El període d’alcaldia vindrà marcat per l’enfrontament a l’hora d’abordar mesures com la supressió de la prostitució a Cal Saboia, sancions a l’estat d’embriaguesa o l’obligatorietat al treball; incentivades per un comitè d’enllaç que s’havia format entre les joventuts de la FAI i de la UGT.

Finalment, el 18 de febrer de 1937 dimitirà i l’alcaldia anirà a parar a Eliseu Cols Miquel, ugetista d’ERC. Poc després marxarà de voluntari al front.

Fet presoner, serà traslladat a la presó Model, on passarà 83 dies. La matinada del 18 de novembre de 1939 serà afusellat al Camp de la Bota i el seu domicili i béns seran confiscats. 

El passat 7 d’abril el Consistori acordarà canviar el nom del Passeig Joan Carles I per Lluís Serra i Giribert; i instal·lar una placa al Saló de Plens homenatjant a ell i 3 regidors més afusellats.

Coronel Sanfeliu (1839-1899)

El dia 1 de novembre de 1839 naixia al Prat Jaume Sanfeliu Codina, fill de pagesos. Aviat orfe de pare, es trasllada amb la seva mare a Sant Martí de Provençals, a l’anomenat Hostal de la Meta. 

Allà treballarà a la fàbrica “Prat de Fusta” i amb 17 anys, durant el Bienni Progressista, participarà en la revolta obrera de 1856; lliurant-se de l’afusellament gràcies a la intervenció de l’amo de la fàbrica on treballava. 

Dos anys després, el 20 de març de 1858, embarcarà com a voluntari cap a Cuba. El seu pas per per Mèxic i a la Guerra de Santo Domingo el portarà a participar en diversos combats a les ordres dels generals Primo de Rivera i Gándara, arribant a ser ascendit en dos anys a sergent. Caigut malalt en l’expedició a Montecristi, tornarà a Cuba i no serà fins 1864 quan tornarà a la Península.

Passant pels batallons de Tarragona, Toledo, Barcelona i Sevilla, s’enrolarà al Batalló de Voluntaris Caçadors de Barcelona per tornar de nou a Cuba. En el marc de la Guerra dels Deu Anys de Cuba, serà ascendit a capità i alhora caurà ferit a Santa Gertrudis. L’any 74, l’ascendiran a tinent coronel i degut a les seves ferides tornarà a la Península l’any 76. 

A Catalunya serà Comandant Militar de Tremp, la Seu d’Urgell, Reus i Terrassa, tornant a Ultramar com a Governador del 5è districte de Mindanao (Filipines). El 1888 es retirarà de la carrera militar tornant a Sant Martí de Provençals, on morirà el 17 de febrer de 1899 a Barcelona.

Que sapiguem, és el pratenc amb major graduació militar i aquest fet el portarà a tenir el nom d’una avinguda al nostre poble i una escultura de 1976, actualment retirada. 

-Imatge 1: Retrat del coronel, obra de Josep Bages Jané, dins de la Casa de la Vila, actualment retirat (elprat.cat)