Ferran Puig (1815 – 1901)

Ferran Puig i Gibert neix a Girona el 1815, tot i que aviat el trobem a Barcelona regentant amb 17 anys una tenda tèxtil. El tèxtil el portarà el 1838 a obrir una fàbrica a Sant Andreu del Palomar, un negoci que prosperarà i del qual es retirarà el 1882 amb la formació posterior de la famosa Fabra y Coats. 

Amb aquest capital invertirà en el sector agrícola, participant en la construcció del Canal d’Urgell. El contacte amb el Prat serà l’any 1854, quan heretarà de la seva mare la finca de Cal Saio. Aquesta finca de 150 mujades serà el primer pas per establir una política de compra entorn el districte de la Bunyola. S’aprofitarà de les desamortitzacions i de les lleis de poblament rural; sobretot la de 1868, que li permetrà obtenir uns beneficis cabdals en les seves possessions cada vegada més nombroses. Tant és així que a inicis dels 70 és el segon major propietari del Prat, l’any 75 el 7è major contribuent català i el 80 el major propietari del Prat.

El seu èxit agrícola passa per:

1. La construcció de moltes masies, de les quals establia masoveries; generant una gran xarxa clientelar.

2. Bombament d’aigua del riu al districte de la Bunyola, on concentrà les seves terres.

3. Potenciament de la vinya, però apostant pel farratge i el blat.  

Per tal de canalitzar el seu èxit al Prat, impulsà la construcció del primer pont al Prat, el Pont de Ferran Puig el 1873. Aquest pont de pagament permetia l’exportació de la collita cap a la capital.

Del Partit Liberal, serà Regidor de Barcelona i Senador del Regne; influenciant en la vida política i social del Prat d’una forma caciquista. 

Ferran Puig (Arxiu Foment del Treball)

Remolí de sorra 1819

“lo meu Para ne estava molt anfadat perquè jo, Pau Porcet y Casas, no baixt voler sagar lo Diumenge de la Santíssima Trinitat. Sí, Fills meus y Benidors, y lo meu Para de son Pensament ha mi me manassava que ja hau Pagaria. 

Y tant tost se’ns aguera preparat un Càstich Rigurós per tots nosaltres. [...] Y lo dit Diumenge ba fè acabar de sagar per lo meu Jermà Llorens Porcet y Casas y dos de Llogats.

Y lo cap de un rato que ja segàbam, respon un miñó ho Company meu dels que segàban ab mi: <<Pau, mira quin Remulí de bent que passa!>>.

Sí, Fills y Benidors meus, aguéreu bist que lo dit bent Terremoto se reforma ab més malícia: que aixís com te arriva ha lo dit Camp de Don Joseph Torné que nosaltres manàbam [...]  te arriva y agafa quatra Graberas de Renchgle y las descurolla ab tota fúria [...]. 

Aguéreu bist que lo dit bent Terremoto, que del modo que agafava las garbas del Blat en lo ayre las remulinava y las desfeya al mateix y pitjor que los temps de Batre. [...] Que era una cosa que semblava y aparaxia que estava preparat ha fer molt mal y dany.

Y aixís, Fills y Benidors meus de Jo [...] vos aconsello y mano per lo bé y profit vostre Espiritual y Corporal (si no que siga per obligació de Rey o per nescesitat), no Volgueu treballar ni fer treballar los dias Sagrats de las pròpias Festas.”

Aquest fragment ens situa en el 9 de juny de 1819, festa de la Santa Trinitat. El pagès santboià ens explica que ell i tres pagesos més, a desgrat, van a segar blat al camp del seu amo un dia festiu. El cas és que davant un fort temporal d’aire, tota la garba, munt de espigues tallades, surten volant i es barregen amb les del seu veí. A banda del shock del moment i danys materials que ens descriu, en Pau Porcet ens aconsella a les seves memòries que és millor no treballar en dies sants per l’experiència que ens acaba de narrar. Hem de tenir present que el factor religiós en l'inconscient d'aquests habitants deltaics els acompanyava en cada una de les tasques quotidianes.

Plaga d'erugues 1816

“Que als Primers del Mes de Juny del dit present any 1816 se ba estendre per lo Pla de Llobregat, y també sense al Pla de Llobregat, una Cuca tota biada, ho arugas, que se Menjàban las Plantas dels Pobres Pagesos. [...] Quen·s bàrem havê de Determinâ tots los Parroquians, cada Parròquia per si , ha trobar al Señor Rector [...] ha Demanar-li ab Clemència y Pietat de fer una y Santa Professó.

Sí, Fills meus, mireu: tant Promta ba sê feta la dita Professó ho Professons de malehir dita Aruga ho Cuca , al cap de pochs dias ja se ba coneixa que que ja desmonehia y que quedava tota sumorta y quehia ha en terra, sense després no poder fer ningunt dany ni mal ha las Ynfelices Plantas. [...] Y las ynfelices Plantas, per lo gran Voler de Déu nostre Señor, baren triunfâ y produhî més del que nosaltres nos pensàvam.”

Aquesta fragment ens descriu una plaga d’erugues que s’estengué pel Delta durant el juny de 1816. Davant episodis semblants, com ara sequeres, malalties o d’altres fets que alteressin el funcionament de la comunitat; una mesura molt recurrent era la via religiosa. Des de processons, rogatives o pregàries, aquestes celebracions litúrgiques es realitzaven amb el benentès que el mal, en aquest cas l’eruga, era per voluntat divina. Tant és així, que el propi Pau Porcet ens afirma que gràcies a aquesta processó a finals de mes la plaga s’havia erradicat.

"Les dones del Prat es destapen el cul per tapar-se el cap"

Aquesta frase era utilitzada a Gavà per parlar dels seus veïns pratencs. I és que quan les pageses gavanenques venien a llaurar al Prat i veien a les pageses pratenques cobrir-se el cap amb les faldes quan plovia o feia sol, aviat patentaren la dita.

Evidentment, la dita té un sentit humorístic i acaba sent una més de les que s’apliquen entre els pobles veïns, com la de “Viladecans, pocs i marxants” o “Els d’Hospitalet, que porten l’armilla més llarga que el gec”.

Dona pagesa pratenca el 1970 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"Portar unes ulleres com el matxo de Cal Rigol"

Aquesta expressió, que es vindria a dir d’algú que no hi veu, tindria el seu origen a l’Ajuntament dels anys 20.

El cas és que en una discussió durant aquells anys, un regidor manifestava a l’alcalde que no hi veia clar un assumpte determinat. L’alcalde, irònicament, li va dir a l’agutzil que portés les ulleres del matxo de Cal Rigol, per tal que el regidor “veiés clar” l'assumpte.

No sabem si les ulleres que se li posaven al mul de Cal Rigol per llaurar eren singulars o si l’alcalde va citar aquesta casa com podria haver citat una altra. El cas és que l’anècdota trascendí i canvià d’interpretació; significant que algú que necessités les ulleres del matxo de Cal Rigol és que realment té problemes de vista.  

Família pagesa amb un matxo amb ulleres el 25/9/1921 (Fons Joan Puigmalet)

"Durar més que la batuda de Cal Perola"

L’expressió ve d’un fet que ocorregué en una masia de la Marina de l’Hospitalet, avui Zona Franca, motiu pel qual era una expressió recorrent en aquelles contrades i també aquí al Prat. 

A Cal Perola, coneguda també com Malcasat, durant una batuda de blat la feina s’allargà. Els diversos germans de la família van estendre les garbes a l’era però d’una manera o una altra la tasca se’ls feu llarga. Alguns d’aquests germans marxaren de la masia, excusant-se de batre, i una feina que es feia en un dia s’allargà vuit dies.

D’aquesta manera, quan algun afer s’allarga massa podem dir que “dura més que la batuda de Cal Perola”.

Batuda de mongetes a Cal Gana (fot. Fernando Vecino Durán)

Colònia Casanovas

 L’any 1876, l’indià Jaume Casanovas Parellada adquireix la finca de Cal Gravat, propietat del Marquès de Riera, on els seus pares feien de masovers i on ell mateix havia nascut. En aquell moment, la finca comprenia 294 mujades, de les quals 8 eren pinedes i 107 erms. La finca comprenia Can Fabró, Cal Cargolí, Cal Sabé, Torre Llunell i Les Vint.

L’any 87, començarà a estructurar una colònia agrícola en tota regla; construint cases per a jornalers, un molí, graners, quadres, etc. A més, instal·larà una central pròpia de llum amb gas carbur, instal·lant alhora el primer telèfon del Prat. 

A més a més de la explotació agrícola i lletera, en Casanovas decidirà viure allà també, tot enderrocant la vella masia de Cal Gravat i construint una torre de dos pisos, amb balconada, terrat, miranda i planta baixa. 

L’evolució de la colònia començarà amb una modesta producció de la vinya i d’arbres fruiters, mentre alhora es dedica a contractar més jornalers, adquirir bestiar i noves eines i màquines. Els primers grans cultius, però, seran de blat de moro, pastanagues i alfals.

Com a dada d’interès, l’any 91 en Casanovas pagava el jornal masculí a 13 rals i el femení a 10.

Amb una considerable expansió territorial, annexionant-se la finca viladecanenca de Can Sabadell, comprarà una locomotora de vapor i estructurarà un desguàs d’aigua, que anirà a parar a l’Estany del Remolar.

El sanejament i utilització dels camps a través de les tècniques de rasa oberta i de rompuda popularitzaran la colònia per el seu èxit de rendiment en la producció. 

No obstant, la finca destacarà per dos motius claus:

El primer, per la seva comercialització de llet. La Colònia esdevé una de les majors productores de llet per Barcelona; llet produïda per vaques de raça holandesa, considera en aquell moment una llet de luxe.

El segon és el seu paper en el descobriment de pous artesians. Davant les grans quantitats d’aigua que es necessitava, Jaume Casanovas perforarà la seva finca, trobant-ne aigua artesiana el 1893.

Imatge 1: Torre de la Colònia

Imatge 2: Vistes aèries de la colònia (fot. cedida per Xavier Pascual Vallespí)

Imatge 3: Vistes aèries de la colònia (fot. cedida per Xavier Pascual Vallespí)

Imatge 4: Vistes aèries de la colònia (fot. cedida per Xavier Pascual Vallespí)

Imatge 5: Etiqueta comercial de la Colònia Casanovas