Caserna de Carrabiners

D’ençà a l’arribada de carrabiners al Prat el 1830, destinats a la vigilància costanera i la repressió del contraban, aquest cos armat es guarnicionarà a diferents casetes de fusta repartides a la platja i construïdes per l’Ajuntament una dècada enrere.

No serà fins 1844, quan el destacament de 18 membres es traslladarà a dos barracons d’obra a 800 metres de l’Estany de la Ricarda. Malgrat aquesta construcció, amb pou d’aigua freàtica i aixecada de la superfície, la situació d’aïllament era constant degut a les riuades.  Els carrabiners, un peu a la platja i l’altre al nucli urbà, hagueren d’assumir la humitat malaltissa del Delta i sovint funcions d’ordre públic al municipi.

La situació sanitària empitjorà a la caseta als anys 60. El nou Canal de la Dreta no desembocava directament al mar i la quantitat de camps estanyats feren proliferar casos de paludisme. L’any 1878, però, fou reformada la caseta.

L’any 1925 el Ministeri de la Guerra acceptava l’ampliació de les casetes, establint un pressupost de 260.000 pessetes. L’ampliació d’un nou barracó i dos pavellons suposà una superfície en forma de U que abarcarà 1.455 m2 i un pati amb el pou primitiu al mig. Les obres, que duraren fins 1927, comportaran que l’any 30 i visquessin un total de 67 persones (familiars inclosos).

El 24 de gener de 1939 fou ocupat per les tropes franquistes el Prat i la caserna. Malgrat es va donar ordre de resistència al cos, no sabem si durant la ocupació hi restava algun carrabiner al municipi. Dissolt el Cos de Carrabiners per la seva fidelitat a la República, la caserna serà ocupada per la Guàrdia Civil de Costes.

La caserna serà abandonada entorn els anys 70, acabant en l’estat de runes en que es troba actualment.

Caserna de Carrabiners (turismebaixllobregat.com)

Localització de la Caserna

Barracons entorn el 1844 (dibuix obra de Josep Ferret Pujol sobre els carrabiners)

Ampliació de la Caserna 1925 (dibuix obra de Josep Ferret Pujol sobre els carrabiners)

Pati de la Caserna 1961 (dibuix Joan Jordà Domènech)

Imatge aèria de la costa amb la Caserna en primera plana 1967 (ICGC)

Pati de la Caserna actualment (fot. Juan Díez Rodríguez)

Interior de la Caserna 2015 (fot. Miguel Dans)

Finestrals de la Caserna (turismebaixllobregat.com)

Cal Bitxot

Coneguda també com Ca lo Ton, aquesta masia estava situada en terrenys del Duc de Montemar, on menava la família de Ton Pejoan Fustagueres, arribada al Prat cap al 1833. Dita masia es situaria actualment molt a prop de la depuradora del riu. 

Adquirida per Ferran Puig a la dècada dels 70 del s. XIX, s’estructurava en pis, planta baixa, estables i porxos. Constava de vint mujades de terra i era portada pels masovers Pere Camps i Carme Vilella. 

Durant la República i la Guerra, a la seva era es va batre el blat dels camps col·lectivitzats. A partir de 1974 s’hi van criar cavalls d’origen francès.

El 26 de gener de 2000 la masia, de 242 m², fou enderrocada a causa del futur desviament del riu.

Cal Bitxot 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Dibuix de Cal Bitxot (Joan Jordà Domènech)

Dibuix de Cal Bitxot (Joan Jordà Domènech)

Localització de la masia

Cinema Capri

L’any 1946, Joaquim Marimón Vila inaugura el Monmari, un cinema a la fresca situat al Passatge Rector Martí i Piñol. Un any després torna el Modern, donant-se al Prat juntament amb l’Artesà 3 locals dedicats a la gran pantalla. 

El boom del cinema tingué un nou impuls al Prat, i és que la família Marimón comprarà uns terrenys a la família Balcells a la incipient Avinguda de la Verge de Montserrat, l’any 1958. 

En aquest solar, que farà cantonada amb el Carrer Castella, s’inaugurarà el 23 de desembre de 1967 el Cinema Capri. La pel·lícula d’estrena, My fair Lady. 

La construcció va anar a càrrec de la direcció de Pau Monguió i executada per Jaume i Artur Monés. A més, la sala fou pintada per Manuel Villanova, el qual patirà un accident durant els treballs i rebrà un homenatge. 

La sala de cinema compta amb 1200 localitats, de les quals, 800 tapissades a platea. Seguint la línia del moment, la pantalla és de 6 per 12,55 m, així com els seus dos projectors de model OSSA VI. 

La competència entre els quatre cinemes marcarà una cooperació entre les sales, que s’organitzaran a l’hora de projectar els films, essent inicialment el Monmari i l’Artesà cinema per a tota la família i el Capri i el Modern cinema per a adults. D’aquesta dinàmica, neix el “noi del pase”, encarregat de portar les bobines d’un cinema a l’altre.

Malgrat tot, el Monmari, l’Artesà i el Modern acabaran tancant les seves sales de cinema; donant-se que des de el 1985  el Capri és l’únic cinema del Prat. 

El triomf del Capri anirà lligat al nou eix popular que suposà l’Avinguda. A més, el paper cineasta de la família, amb Fermí i Joan Marimón al capdavant, ha vinculat encara més la sala de cinema amb la vila.

Cinema Capri 2018 (El Llobregat)

Cartellera de la inauguració

Vestíbul del Cinema (Jaume Castell Riera)

Cinema Capri (Jaume Castell Riera)

Fotografies comparatives 1970-2020 (fot. Fernando Vecino Durán)

Interior del Cinema (El Llobregat)

Bandolers al final de la 1a Guerra Carlina

L’estiu de 1840 acaba la 1a Guerra Carlina. El resultat al Delta del Llobregat és un escenari de inestabilitat econòmica, marcat per saquejos constants i una càrrega tributària difícil d’assumir per petits consistoris com ara el del Prat.

Per exemple, aquest mateix govern municipal hagué de recórrer sovint durant el conflicte a autoritats superiors, tant en qüestions militars com econòmiques. Una de les darreres, una remesa de 20 fusells i 60 paquets de munició. La voluntat del capità general amb aquesta ajuda era “a fin de que pueda utilizarlos con los vecinos de mas providad y arraigo para la defensa del país y esterminio de bandidos o latrofacciosos”.

I es que aquests “bandidos” que alerta el Capità General al batlle del Prat són un fenomen que es veurà incrementat durant les Guerres Carlines. Bandes armades que responien a motius ideològics o econòmics, i sovint per ambdós. 

Veiem el cas de com les diferents poblacions, ja a la fi del conflicte, col·laboren per combatre aquestes partides armades. El 27 d’agost, des de l’Hospitalet, arriben unes consignes militars a l’alcalde pratenc:

“A la puesta del sol de hoy se han visto en la marina de este pueblo unos siete hombres emmascarados que sin duda abrigan males intenciones [...] han salido dos patrullas en su persecución y la caballería de Esplugues ha hecho movimiento ha igual obgeto; conviene, pues, que Vd. dé las ordenes convenientes en la barca y cubra los vados con paisanos armados por si acaso intentan huir por esa parte [...] En caso de que oiga V. tocar a somatén lo repetiran”

Un camí del Delta (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Cases Fontanillas

Els germans Lluís i Josepa Fontanillas, fills del vilanoví Joan Fontanillas Roca i la pratenca Concepció Ginabreda Jané, de Cal Misses, demanaran el 9 d’octubre de 1925 permís per edificar als afores del poble. 

La idea d’aquesta família, que regentava una botiga a Barcelona anomenada La Cartuja de Sevilla i n’era propietària de Cal Misses i diverses terres al Prat, era construir tres “cases-xalets” a l’aleshores Carrer “H”, situat a l’esquena del Frederic Soler. 

La construcció de les tres vivendes serà ideada per l’arquitecte municipal Antonio Pascual Carretero i s’ubicaran a llevant de l’actual Carrer Castella i prendran la numeració 43-45-47, fent cantonada una d’aquestes amb el Carrer Narcís Monturiol. 

Les tres cases de planta baixa i pis gairebé són idèntiques, si no fos perquè la del mig presenta una façana més decorada, amb les obertures de les finestres de caràcter modernista. La simetria entre les tres es manté amb una coberta de teula romana a quatre bandes, amb uns cossos pentagonals sobresortint a la façana. 

Aquestes cases singulars, també per la pintura de la façana, no cal confondre-les amb les tres que trobem davant, construïdes posteriorment per l’arquitecte Emilio Gutiérrez i conegudes popularment com “Cases Holandeses”, per ser domicili de directius de la Seda.

Cases Fontanillas el 2018 (Google Maps)

Localització de les Cases Fontanillas

Vista aèria de 1946. La seva ubicació justificava el desig dels promotors d’edificar “als afores” del Prat (ICGC)

Cases Fontanillas 2018 (Google Maps)

Cases Fontanillas 2018 (Google Maps)

Els germans Josepa i Lluís Fontanillas Ginabreda els anys 24-28 juntament amb els fills dels masovers de Cal Misses, en una barca dels carrabiners (Fons Fontanillas)

Pastures al Delta del s. XIV i XV

A la meitat del s. XIV el Delta havia estat ocupat i repartit entre propietaris laics i eclesiàstics. No obstant, difícilment la pagesia pogué conrear moltes d’aquestes noves terres colonitzades ja que tècniques medievals com els canals de desguàs o les estacades per fixar el terreny no permetien una rompuda del terreny tant eficaç.

Aquestes terres ermes, incultes per l’agricultura, es destinaren a la pastura. I és que aquesta en aquest moment constitueix per aquests pagesos deltaics un dret comunal atorgat pel rei Jaume I. 

No obstant, la pastura portarà diversos maldecaps ja que aquests pagesos es queixaran del tancament dels camps per part de propietaris barcelonins. La actitud deltaica serà el tancament de camps als ramats barcelonins. 

Aquest conflicte va créixer en el moment que el Consell de Cent de Barcelona blinda els ramats barcelonins, importants en l’abastiment alimentari de la ciutat, prohibint a la pagesia deltaica pasturar en aquestes terres comunals. Sobre aquestes terres, el govern municipal barceloní hi posarà mollons amb el seu escut. Uns mollons, val a dir, que “desapareixeran” sovint. 

En aquest estira-i-arronsa l’any 1338, per exemple, Pere el Gran ratificà aquesta immunitat de pas als pagesos deltaics a canvi d’un impost anual. 

Malgrat que el 1373 els ordenaments municipals barcelonins buscaren vetllar pels interessos dels pagesos deltaics i els ramaders barcelonins, la documentació ens parla d’un increment de la tensió a inicis del s. XV, que trobem “per les trenques de ponts e tanques en alguns camins”.

Aquest conflicte anà canviant amb les noves dinàmiques del s. XV. La concentració de pastures en famílies pageses benestants del Delta, que a més generaven noves carnisseries arreu del territori (la de Bernat Gual al Prat el 1418) se sumen a la pressió constant de la Ciutat Comtal, que necessitava cada dia l’entrada de bous i moltons als seus escorxadors. L’antic privilegi reial de Jaume el Conqueridor anà caient en l’oblit i les pastures acabaren esdevenint d’ús privatiu per uns i altres.

No obstant, encara trobem episodis com el de 1425, quan el Sagramental ocupà la Torre Burgesa de Viladecans perquè el seu senyor havia pres un ramat deltaic.

Pastura al Prat 1916-1924 (fot. Pere Català Pic)

Josep Pujol i Capsada

Nat a Reus el 1869 en una família de comerciants, estudiarà Medicina a Reus. Exercirà la seva professió per les comarques tarragonines, cassant-se amb Misericòrdia Font Martí i tenint sis fills.

Aterrarà al Prat el 1908 substituint el metge Segimon Salgot, del qual heretarà l’enemistat amb la classe caciquil, encarnada per
Pere Casanovas “l’esbirro”. Tant és així, que durant els primers anys perdrà bona part de la seva clientela. Dins d’aquests pacients, trobem el destacament carrabiner de la platja, els treballadors ferroviaris de la zona i els de la Papelera. La seva tasca mèdica cal ressenyar-la també en les diferents campanyes antipalúdiques en les que participà entre 1919-21.

Aviat entrarà en la vida política i cultural del poble, tot formant part del nou Centre Autonomista, del qual serà redactor a través del seu òrgan escrit, El Ressò. A més, els seus escrits sobre història i els seus dietaris ens permeten tenir una font històrica de primer ordre. 

El seu pas per la política hem de cercar-lo a la Dictadura de Primo de Rivera. Amb el nou règim es forma a sorteig una Junta Municipal de la qual, s’havia d’escollir un membre per ésser alcalde. Com la condició d’aquest membre escollit era tenir un títol superior, el Dr. Pujol fou l’únic possible; malgrat ser catalanista i republicà.

Durant les eleccions del 12/04/31 guanyarà l’alcaldia presentant-se per ERC, participant activament en la proclamació de la República. Durant la seva etapa al Consistori, fins l’agost com alcalde i fins el 1934 com a tinent alcalde, votarà en contra de l’expulsió dels jesuïtes, incentivarà l’ampliació de la Gran Via perquè arribés al Prat i haurà de fer front a la Vaga de la Seda de l’any 31; fet que marcarà la seva dimissió.

Durant la Guerra, la seva faceta mèdica es feu evident amb accions com la participació en la Creu Roja o en la ajuda de les famílies víctimes de la violència de rereguarda. Alhora, intentarà evitar la crema de l’Església, sense èxit. 

Tot i marxar del Prat un dia abans de l’entrada franquista, tornarà a casa seva dos dies després i serà detingut. Després de set mesos empresonat, serà absolt i depurat de la seva professió. El 1944, morirà amb 75 anys. 

Un ambulatori pratenc porta actualment el seu nom.

Josep Pujol Capsada (Fons Pujol Font)

Febre Groga 1821

“Que se ba Comensâ de moura’s als primers de Agost en la Barceloneta, que dèyan si un barco la via duta y la Sanitat estava ab suspita si era Pesta ho no·uera. [...] Que los dits propis Ciutadans se’nt anàbant de Barcelona ho fugían per aposentar-se per los Pobles de defora per apartar-se de lo dit Contagi. [...] Y después, tant fou declarada la malignitat de lo morir-se tanta gent en Barcelona que se’nt anà lo General y la Junta de la Audiència. 

[...] Y desde luego posaren un cordó de tropa y paysans de tots los Pobles aquí a la punta de Munjuïch, de la bandada de Port fins a Santa Eulària de lo Espitalet fins a coll Blanch, dret dalt en Sant Pere Màrtir y dret·a la bandada de Orta y fins ha Sant Andreu de ampalomar, y anant seguint al tenor de tota la frontera de Barcelona, perquè ningun Ciutadà apestat pogués així a fora per los Pobles ancomanar est mal contagiós de la Pesta. 

[...] aguéreu bist que tot era fê quurantenas después de sê pusat lo Cordó de la gent y visitats de lo Metge cada dia per·a beure si estàban ab Sanitat ho ab Salut perfeta, abans de deixar-los aposentar ab cap Casa de los Pobles [...] Y de est modo se anava purificant per·a no comanar semblant mal ab cap Poble.”

Aquest fragment ens situa l’estiu de 1821. En Pau Porcet ens parla dels rumors que la febre groga hagués arribat en vaixell, hipòtesi amb més força a dia d’avui, concretament de Cuba. La Junta Superior de Sanitat cregué no contagiosa aquesta epidèmia, fet que propagà amb gran rapidesa el brot primer per la Barceloneta i després per la resta de la ciutat. 

Cap a setembre, com ens diu el pagès santboià, autoritats i molts barcelonins abandonen la ciutat davant el risc de contagi. Per evitar la propagació de contagi entre poblacions veïnes, es forma un cordó sanitari així com una quarantena pels infectats. 

L’epidèmia, que es va declarar finalitzada el Dia de Nadal de 1821 a Barcelona, va tenir un impacte semblant a les Terres de l’Ebre i a Palma de Mallorca.

Dibuix de Barcelona durant l’episodi epidèmic. (AHCB)

Remolí de sorra 1819

“lo meu Para ne estava molt anfadat perquè jo, Pau Porcet y Casas, no baixt voler sagar lo Diumenge de la Santíssima Trinitat. Sí, Fills meus y Benidors, y lo meu Para de son Pensament ha mi me manassava que ja hau Pagaria. 

Y tant tost se’ns aguera preparat un Càstich Rigurós per tots nosaltres. [...] Y lo dit Diumenge ba fè acabar de sagar per lo meu Jermà Llorens Porcet y Casas y dos de Llogats.

Y lo cap de un rato que ja segàbam, respon un miñó ho Company meu dels que segàban ab mi: <<Pau, mira quin Remulí de bent que passa!>>.

Sí, Fills y Benidors meus, aguéreu bist que lo dit bent Terremoto se reforma ab més malícia: que aixís com te arriva ha lo dit Camp de Don Joseph Torné que nosaltres manàbam [...]  te arriva y agafa quatra Graberas de Renchgle y las descurolla ab tota fúria [...]. 

Aguéreu bist que lo dit bent Terremoto, que del modo que agafava las garbas del Blat en lo ayre las remulinava y las desfeya al mateix y pitjor que los temps de Batre. [...] Que era una cosa que semblava y aparaxia que estava preparat ha fer molt mal y dany.

Y aixís, Fills y Benidors meus de Jo [...] vos aconsello y mano per lo bé y profit vostre Espiritual y Corporal (si no que siga per obligació de Rey o per nescesitat), no Volgueu treballar ni fer treballar los dias Sagrats de las pròpias Festas.”

Aquest fragment ens situa en el 9 de juny de 1819, festa de la Santa Trinitat. El pagès santboià ens explica que ell i tres pagesos més, a desgrat, van a segar blat al camp del seu amo un dia festiu. El cas és que davant un fort temporal d’aire, tota la garba, munt de espigues tallades, surten volant i es barregen amb les del seu veí. A banda del shock del moment i danys materials que ens descriu, en Pau Porcet ens aconsella a les seves memòries que és millor no treballar en dies sants per l’experiència que ens acaba de narrar. Hem de tenir present que el factor religiós en l'inconscient d'aquests habitants deltaics els acompanyava en cada una de les tasques quotidianes.

Matrimoni de Pau Porcet

“Vos escrich per curiosat y bos fas ha saber que lo dia 16 del mes de Janer Jo, Pau Porcet y Casas, me’n bas determinâ de casar-me, ab consentiment de lo meu Para y Mara, ab una y tal Maria Albereda, Filla y Llegítima de Joseph Albereda y Antònia Albereda y Gibert, habitants del terme de Pallajà. 

Y lo escalfar-me ha casar jo, Pau Porcet, ba sê per temor de no ber de sê Soldat ab aquell rebol de tems tant infame ab las Quintas que fèyan los Españols per·a salvar la Pàtria y Religió per poder trèurer los enemichs Francesos de tota la España. [...] Però, mireu, Fills meus Caríssims, lo any 1812 ba sê un any de molts casaments per temor de no haver de sê Soldats, fills, se entén, Principalment los Areus y fills de Biuda. [...] De aquest modo entràban no més que las Compañias de Reserba.”

Aquest fragment ens situa en gener de 1812, durant la Guerra del Francès. A pocs dies perquè Catalunya passi a formar part de l’administració francesa, en 4 departaments, en Pau Porcet es cassarà per evitar agafar les armes. Les diferents juntes, que s’organitzaven en guerra de guerrilles contra el govern napoleònic, regularitzaren els reclutaments per tal de mantenir la oposició armada a Josep Bonaparte. Segons ens indica en Porcet, molts es cassarien per un cop ser cridats a les armes passar a la reserva. 

Bé pot ser aquest testimoni l’exemple de com la guerra, present en un convuls s. XIX, afectà la vida quotidiana de la societat fins el punt de recórrer al matrimoni, com és el cas del pagès santboià que “ba sê fet y dit, ab cosa de buyt dies casats ab Llicència closa”.

Gravat de 1821 representant el pas de l’exèrcit francès per Hostalric

Plaga d'erugues 1816

“Que als Primers del Mes de Juny del dit present any 1816 se ba estendre per lo Pla de Llobregat, y també sense al Pla de Llobregat, una Cuca tota biada, ho arugas, que se Menjàban las Plantas dels Pobres Pagesos. [...] Quen·s bàrem havê de Determinâ tots los Parroquians, cada Parròquia per si , ha trobar al Señor Rector [...] ha Demanar-li ab Clemència y Pietat de fer una y Santa Professó.

Sí, Fills meus, mireu: tant Promta ba sê feta la dita Professó ho Professons de malehir dita Aruga ho Cuca , al cap de pochs dias ja se ba coneixa que que ja desmonehia y que quedava tota sumorta y quehia ha en terra, sense després no poder fer ningunt dany ni mal ha las Ynfelices Plantas. [...] Y las ynfelices Plantas, per lo gran Voler de Déu nostre Señor, baren triunfâ y produhî més del que nosaltres nos pensàvam.”

Aquesta fragment ens descriu una plaga d’erugues que s’estengué pel Delta durant el juny de 1816. Davant episodis semblants, com ara sequeres, malalties o d’altres fets que alteressin el funcionament de la comunitat; una mesura molt recurrent era la via religiosa. Des de processons, rogatives o pregàries, aquestes celebracions litúrgiques es realitzaven amb el benentès que el mal, en aquest cas l’eruga, era per voluntat divina. Tant és així, que el propi Pau Porcet ens afirma que gràcies a aquesta processó a finals de mes la plaga s’havia erradicat.

Memòries de Pau Porcet

L’any 1788 a Sant Boi neix en Pau Porcet Casas, fill d’un pratenc i una pubilla santboiana. El 1812 es casarà amb una pallejanenca i el 1845 abandonarà el mas on vivia, la Casa Nova del Reguer (actual Cal Nani), per viure de lloguer en una casa de Sant Boi. El 5 de juliol de 1856 morirà a la mateixa vila. 

És aquesta la biografia molt resumida d’un pagès qualsevol durant el s. XIX. No obstant, el fet que aquest pagès hagi passat a primera línia de la història li devem als seus manuscrits i al Dr. Jaume Codina.

I és que l’any 1995 el Dr. Codina publicarà “Llibre de Politiqueses i Curiositats. Memòries de Pau Porcet (1788-1856) pagès de Sant Boi de Llobregat”. En aquesta obra l’historiador recollirà uns manuscrits de 216 folis, els transcriurà, els hi donarà un valor historiogràfic i els dividirà per temàtiques. 

En aquesta obra trobem les memòries d’un pagès del Delta del Llobregat que donarà fe d’allò que viu i pensa. El període que descriu, de 1805 a 1856, és el d’un context convuls i de transició. A la fi de l’Antic Règim, en Pau Porcet ens narrarà esdeveniments històrics força coneguts: L’ocupació napoleònica, les Guerres Carlines, l’enderrocament de les muralles de Barcelona, etc. Tanmateix, trobem en aquestes pàgines una riquíssima descripció de la vida quotidiana: les collites, les relacions amo-pagès, la vida religiosa, etc.

Tot això, condensat amb la moral i pensament d’un pagès que escriu el català de la seva època, ens permet tenir davant una font riquíssima per apropar-nos al mode de vida dels habitants del Delta d’inicis del s. XIX.  

És per això que durant aquestes setmanes les publicacions aniran enfocades a diferents fragments de les memòries que ens ajuden a reconstruir una realitat no tant llunyana d’un pagès de la Ribera pratenca. 

"Fer-se el tonto per no pagar el pont"

Malgrat l’aplicació que presenta aquesta frase arreu del territori, en el cas pratenc podem aplicar-la al Pont dels Carros. 

El Pont de Ferran Puig, també conegut així pel seu promotor, va ser inaugurat el 1873 com el primer pont que connectava el Prat amb l’altra banda del riu. Fins aleshores, per creuar-hi el riu hi havia la opció de anar fins a Sant Boi o bé utilitzar l’antiga barca. 

L’impost per creuar-hi el pont, el pontatge, era més reduït per la gent del Prat, Sant Boi, Viladecans, Gavà, Torrelles, Sant Climent, Santa Coloma, Castelldefels i Begues.

"Sonar la verra de Cal Messeguer"

Aquesta frase fa referència a una boia prop de la desembocadura. La boia, durant la mala mar, feia un soroll molt característic.

La proximitat de Cal Messeguer al cap del riu, on s’hi criaven vaques i porcs, provocava que aquest so de la boia s’associés al bramar d’una verra d’aquesta masia. Aquesta boia, més enllà d’avisar els navegants, era també útil per avisar la població pratenca d’un canvi de temps.

Pratencs juntament amb la “verra de Cal Messeguer” a la platja, als anys 40 (Fons Joaquim Arroyo)

Cal Messeguer (dibuix Joan Jordà Domènech)

Localització de Cal Messeguer

"Anar de mà en mà, com el cagarro del Puniqueni"

La cultura escatològica de Catalunya té la seva pròpia petjada al Prat. Aquesta frase fa referència a un objecte que podia passar per moltes mans. O bé d’algú que voltava molt, quan li deien "voltes més que el cagarro del Puniqueni".

El protagonista, de malnom Puniqueni, era un pastor de cabres que vivia just davant de l’Hort de la Virtudes. Malauradament, no coneixem l’anècdota per la qual el seu cagarro es va fer famós.

L’Hort de la Virtudes 1982 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"Les dones del Prat es destapen el cul per tapar-se el cap"

Aquesta frase era utilitzada a Gavà per parlar dels seus veïns pratencs. I és que quan les pageses gavanenques venien a llaurar al Prat i veien a les pageses pratenques cobrir-se el cap amb les faldes quan plovia o feia sol, aviat patentaren la dita.

Evidentment, la dita té un sentit humorístic i acaba sent una més de les que s’apliquen entre els pobles veïns, com la de “Viladecans, pocs i marxants” o “Els d’Hospitalet, que porten l’armilla més llarga que el gec”.

Dona pagesa pratenca el 1970 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"El llibeig té la xicota a Llevant. Quan hi va, hi va rient. Quan torna, torna plorant"

El vent ha estat un tradicional indicador de pluja. Al Prat, el vent de llibeig (mot pratenc que fa referència al vent de garbí o llebeig) no acostuma a portar pluja, mentre que el vent de llevant sí. En el refrany trobem aquesta referència, en la que el llibeig va rient, i el llevant va plorant.

El mot llibeig, que trobem en altres pobles del Delta, complementa altres noms de vents pratencs: segarrenc, vent de cap de riu, vent del Remolar, matafaves, marinada o llibeig de Quaresma.

Rosa dels vents (anellides.com)

"Portar a les canyes"

La frase és ni més ni menys que un eufemisme. I és que portar a les canyes algú és sinònim de matar-lo. Al Prat, bona part dels crims es cometien als canyissars del Riu. És una expressió força recordada per la Guerra Civil, de la qual trobem testimonis que utilitzen aquesta expressió. 

Al riu trobem ja des de època medieval tota mena d’accions d’amagat com ara incursions pirates, contraban i tota mena de crims.

Canyes al Canal de la Dreta 2017 (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

"Ser tant net com la figa del Nyec"

Aquesta expressió comparativa rau en l’anècdota d’un hàbil venedor, en Nyec. Aquest personatge vivia al fons del Carrer del Sac, carreró sense sortida entre els carrers Maurici Vilomara i Lo Gaiter del Llobregat. 

El cas és que venia les figues que recollia de la figuera que hi tenia a casa. Però el seu truc comercial consistia en posar un drap blanc a la base del cistell. D’aquesta manera el producte a vendre era més vistós i maco.

L’anècdota es transformà en un símbol de pulcritud i netedat, donant-se que la comparació amb les figues de Cal Nyec equival a ser net i pulcre.

Carrer del Sac el 1962 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

"Portar unes ulleres com el matxo de Cal Rigol"

Aquesta expressió, que es vindria a dir d’algú que no hi veu, tindria el seu origen a l’Ajuntament dels anys 20.

El cas és que en una discussió durant aquells anys, un regidor manifestava a l’alcalde que no hi veia clar un assumpte determinat. L’alcalde, irònicament, li va dir a l’agutzil que portés les ulleres del matxo de Cal Rigol, per tal que el regidor “veiés clar” l'assumpte.

No sabem si les ulleres que se li posaven al mul de Cal Rigol per llaurar eren singulars o si l’alcalde va citar aquesta casa com podria haver citat una altra. El cas és que l’anècdota trascendí i canvià d’interpretació; significant que algú que necessités les ulleres del matxo de Cal Rigol és que realment té problemes de vista.  

Família pagesa amb un matxo amb ulleres el 25/9/1921 (Fons Joan Puigmalet)

"Aires del Prat"

És aquesta una frase més expressada per foranis que per propis pratencs. El Prat ha estat històricament insalubre per estar enmig del Delta. El paludisme va ser una malaltia endèmica durant molts anys als pobles deltaics i aquesta condició era prou coneguda en altres contrades. 

Per aquest motiu, parlar dels aires del Prat equivalia a parlar d’aquest ambient insalubre de mosquits i humitat, ambient on la malària hi campa fàcilment. 

A tall d’exemple trobem la experiència del metge Pujol i Capsada, natural de Reus, el primer cop que va veure el Prat:

“Havia sentit parlar molt del Prat, i això era motiu que tingués una molt comprensiva curiositat de veure el Prat i em posés a mirar amb dalit... Més, de sobte, una senyora amb veu emporugida, es posà a cridar: “Tanqueu les finestres que ve el Prat!”; “Que no entri un mal aire del Prat”, afegiren altres passatjers i es tancaren les finestres. Jo darrera de l’entelat vidre de la meva finestre vaig continuar mirant. [...] vaig veure, a la banda de baix, un enorme aiguamoll, d’aigües verdoses, extens fins a perdre’s de vista el final, ple d’enormes junqueres. El fondo d’en Peixo. En veure aquell immens estany a les parets del poble vaig explicarme aquella por, aquella prevenció contra els aires del Prat.”

Fondo d’en Peixo inundat el 1907 (Arxiu Gerard Gimenez Mor)

"A l'hivern anirem al Born a comprar carn per fer al forn"

Un cas singular en l’antiga parla tradicional del Prat, i detectat també a Sant Boi, Gavà i Sant Climent, té a veure amb la fonètica. En els casos en que els mots acaben en [rn], s’acostumava a generar una síl·laba més. La [r] s’arrossegava i s’afegia una [e]. Per tant, la paraula hivern, es pronunciava hiverren.

Davant aquest tret lingüístic trobem aquesta irònica frase, que fonèticament els antics pratencs dirien talment així: “a l’hiverren anirem al Borren a comprar carren per fer al forren”. 

És aquest un exemple de com el català varia segons la zona i en el cas pratenc no és una excepció, malgrat actualment aquests trets siguin gairebé extints. 

Mercat del Born el 1963 (Born CCM)

"Trons a Remolar, pops a la Plaça"

Aquesta dita fa referència als efectes de les pluges al nucli urbà pratenc. Que hi hagués una tempesta a la zona de l’estany del Remolar feia del tot probable que la Plaça de la Vila quedés totalment xopa, hàbitat idoni dels pops.

Tenint present que la Plaça no serà pavimentada fins el 1916, qualsevol pluja podia deixar els carrers enfangats o directament inundats.

Aspecte de la Plaça de la Vila després de la riuada de Sant Antoni (22/01/1898 La Hormiga de Oro)

"Anar a missa i cagar-se en el capellà"

Aquesta frase és l’evident reflex de la relació entre l’ésser humà i la religió en un context en que aquesta ho abraçava tot. El sentit de l’expressió és la obligatorietat de moltes generacions pratenques a viure amb el factor religiós i que fins i tot es pogués entomar de manera irònica.

Hem de traslladar-nos a la idea que anar a missa era una activitat tant normal com necessària pels pratencs i pratenques de segles enrere, tenint present que el no anar-hi comportava la exclusió social i la creguda no salvació de l’ànima. 

Per tant, una activitat tant bàsica com anar a missa podia tranquil·lament complementar-se amb la de cagar-se en el capellà.

Interior de l’Església entre els anys 1925-35 (fot. Joan Artigues Carbonell)

"Durar més que la batuda de Cal Perola"

L’expressió ve d’un fet que ocorregué en una masia de la Marina de l’Hospitalet, avui Zona Franca, motiu pel qual era una expressió recorrent en aquelles contrades i també aquí al Prat. 

A Cal Perola, coneguda també com Malcasat, durant una batuda de blat la feina s’allargà. Els diversos germans de la família van estendre les garbes a l’era però d’una manera o una altra la tasca se’ls feu llarga. Alguns d’aquests germans marxaren de la masia, excusant-se de batre, i una feina que es feia en un dia s’allargà vuit dies.

D’aquesta manera, quan algun afer s’allarga massa podem dir que “dura més que la batuda de Cal Perola”.

Batuda de mongetes a Cal Gana (fot. Fernando Vecino Durán)

"Si vols cobrar, vés a Cal Peixillet"

Aquesta frase era la resposta a quan es reclamaven diners i no es volien pagar.

Cal Peixillet era el nom que rebia l’actual Farmàcia Fabró, aleshores Guilera. Fundada el 1875, és un dels establiments més antics del Prat.

El malnom de Peixillet queia sobre en Baldiri Guilera Móra, farmacèutic que regentava el local. L’origen del malnom té diferents teories: Que al seu avi li deien Peixillo o que el propi farmacèutic en comptes de dir “pitxell” (tipus de càntir) deia “peixillet”.

Fos com fos, la forta influència econòmica que tenia al poble, sent interventor municipal i administrador de finques de senyors barcelonins, feia que la gent s’excusés en pagar i digués “que vols cobrar, vés a cal Pexillet, que paga a tothom”.

Farmàcia Fabró (Ramón Sales Encinas)

Baldiri Guilera Móra (Mercè Fabró)