El Crim de Can Farrés 1914

El 28 d’abril de 1914 arribava a la masia de Can Farrés en Joan Rivera Campaña, àlies “Gandumbes”. L’home havia treballat al mas de la família Vallhonrat, però ara treballava a una fusteria d’Hostafrancs. Es va presentar de nit i demanà per la seva mare. Al no ser-hi, es va quedar a dormir a la casa amb els seus antics amos.

En el mas hi vivien el matrimoni Vallhonrat, els seus tres fills, la mare de n’Antònia Vallhonrat i un mosso dit Pere Escoda Sabaté. Aquella nit hi tindrà lloc un fet que sacsejarà el poble i la premsa del moment. I és que a mitjanit, en Joan Rivera s’aixecarà i començarà a donar cops de martell contra el matrimoni masover, que dormia amb el seu fill petit.

Davant la cridòria, s’aixecà el mosso Escoda que dormia a la quadra. Ràpidament, en Gandumbes es dirigirà cap allà i el colpejarà amb una aixada, clavant-li l’eina al cap. Tornarà cap al mas, on la família s’havia tancat tot demanat auxili.

L’arribada dels veïns Josep Noguera i Joan Portillo, que dispararen trets d’auxili a l'aire, provocaren l’arribada a posteriori dels sometents, els mossos d’esquadra, el metge i el jutge municipal. En Gandumbes ja feia estona que havia fugit. 

L’endemà, els mossos d’esquadra van detenir al sospitós a la fusteria on treballava i el van portar al Prat, on les víctimes el van reconèixer. A punt de ser linxat pels veïns, serà empresonat fins el dia del judici. 

Les lesions que va patir el masover Domingo Vallhonrat Comas i la mort vuit dies després del mosso Pere Escoda Sabaté, accentuaren el fet a la premsa, que ja parlava de “el crimen del Prat”.

Durant el judici, en Gandumbes negà tots els fets i els seus coneguts afirmaren que seguí la rutina habitual aquells dies. A més, l’advocat defensà la seva epilèpsia larvada i la histèria epilèptica de la seva mare. Per contra, l’advocat de les víctimes apuntà als interessos econòmics d’en Joan Rivera, que pretenia robar els 600 duros que tenien els masovers per comprar una finca al Prat, propietat de la seva tieta. 

L’acusat fou condemnat a pena de mort. No obstant això, el 1916 serà indultat pel Rei. Ens trobem davant un cas de violència extrema on es transllueixen diferents classes socials d'aquell Prat agrícola a les portes de la industrialització.

El jutge municipal Ramon Roigé Badia pren declaració a les víctimes (Mundo Gráfico 06/05/1914)

Domigo Vallhonrat Comas traslladat l'endemà del crim (Mundo Gráfico 06-05-1914)

Quadra de Can Farrés (Mundo Gráfico 6-5-1914)

Localització de Can Farrés

L'Artesà

 Malgrat que parlar de l’Artesà ens remuntaria a 1883, tractarem les qüestions més vinculades a l’edifici i els seus usos.

Davant l’escissió del Centre Artesà el 1919 en autonomistes i artesanistes, aquests darrers, expulsats de la Sala d’en Bou (cafè que feia cantonada Pl. Vila-Ferran Puig), buscaren un nou local. Provisionalment ocuparen el Cafè del Pont.

El nou edifici es projectà en una finca de 5.000 m2 del barceloní Joaquim de Bolòs. Ubicada entre els actuals Carrer Centre, Pintor Isidre Nonell i Maurici Vilomara, es bastí l’edifici en tant sols 6 mesos, a càrrec de l’arquitecte Antoni Pascual Carretero. La celeritat de la construcció es deu en part a la implicació del cacic Pere Casanovas, Peret de l’Esbirro, que hi disposà els homes i el capital necessari. 

L’Artesà es composava per un teatre, un cafè i un jardí. El maó destacà en l’estructura modernista de l’edifici, donant-se una sèrie de voltes de canó de les quals cal destacar la volta catalana. El teatre comptà amb unes 768 localitats originalment i innovà en una platea basculant que permetia adaptar-se als diferents usos del recinte, com ara balls, teatre i cinema. 

Tant el bar com el jardí, al sud del complex, mantenien aquest estil modernista i noucentista, amb la incidència del totxo i la ceràmica. 

Els usos de l’edifici han estat diversos. Teatre, cinema, balls, aplecs, mítings, conferències... El cafè ha esdevingut punt de trobada de vàries generacions pratenques, essent un símbol de la classe dominant en els seus inicis i democratitzant-se en altres capes socials amb el pas dels anys. 

La degradació de l’edifici a partir de les dècades dels 70 i 80 provocà que la Junta de propietaris arrendés el 1987 el local a l’Ajuntament. Davant l’estat d’abandó sorgiren diferents campanyes populars per recuperar l’edifici; fins que el 2003 fou comprat pel Consistori.

La rehabilitació que se’n derivà provocà un allau de polèmiques i crítiques degut a la pèrdua d’elements arquitectònics i a la mateixa praxis del procés. El 2019 es reobrirà de nou.

L’Artesà als anys 20

Una altra postal de l'Artesà de data desconeguda

L’Artesà 1965 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Pati de l’Artesà anys 70 (fot. Josep Maria Sardà i Boixadors)

Teatre el 2012 (La Riuada)

Actual pati de l’Artesà (teatrelartesa.cat)

Actual cafè de l’Artesà (teatrelartesa.cat)

Actual façana de l’Artesà (teatrelartesa.cat)

Actual teatre (teatrelartesa.cat)

Himmler al Prat 23/09/1940

El mateix dia que Franco s’entrevistava amb Hitler a Hendaia, tot negociant la possible entrada d’Espanya a la Segona Guerra Mundial, a l’Aeròdrom del Prat aterraven a les 12:45h tres avions procedents de Madrid. En un d’ells hi viatjava el Cap de les SS, Heinrich Himmler. 

Malgrat que la ràpida visita a Catalunya es fou protagonista la cerca del Sant Grial al Monestir de Montserrat, l’arribada de Himmler pretenia refermar els vincles entre ambdós països i els recents acords entre el dirigent nazi i Serrano Suñer.

A la pista esperaven les màximes autoritats franquistes de Catalunya: El Governador Civil, Wenceslao González; el Capità General, Luis Orgaz; l’Alcalde de Barcelona, Miquel Mateu; el Cap Provincial del Movimiento, Carles Trias; el President de la Diputació, Antoni Simarro... 

També membres de les Juventudes Hitlerianas i de la Organización Juvenil de Falange, tant de Barcelona com del Prat; així com altres seccions de Falange i de l’Exèrcit.

Un cop a terra, dues joves (una del Partit Nazi i l’altre de la Sección Femenina), li donaren rams de flors i poc després “el Reichfuhrer pasó revista, acompañado de las autoridades, a la sección de fuerzas de Aviación allí formada, a los camarades de las Falanges de Barcelona y del Prat y por último a las representaciones del partido nacional-socialista alemán”.

Pel seu pas pel Prat, La Vanguardia recull el següent: “Precedida de motoristas de la Guardia Urbana, la comitiva se puso en marcha hacia Barcelona. El paso del jefe supremo de la Policía alemana y de nuestras autorldades fue saludado con efusivas demostraclones de afecto en el curso del trayecto, especialmente en el pueblo del Prat del Llobregat, que había sido profusamente engalanado con colgaduras y banderas nacionales y alemanas. A la entrada de la población, en un arco de laurel, se daba la bienvenida a Herr Himmler. En la Plaza Mayor su paso fue aplaudido por numerosísimo público.”

Ja a Barcelona, es faran diferents celebracions al Poble Espanyol, a l’Hotel Ritz i al Saló de Cròniques de l’Ajuntament. L’endemà, visitarà Montserrat tot buscant el Sant Grial.

De nou a l’Aeròdrom, retrà un homenatge a l’aviador Walter Meister, accidentat al Prat el 25/01/1940 (mateix dia de la ocupació franquista) i s’enlairarà a les 10:30 rumb a Berlín. 

Aquest fet ens mostra com l’Aeroport catapulta el Prat i els seus habitants a episodis tant curiosos com aquest.

Himmler just aterrat. Al fons, un masia (Pérez de Rozas)

Autoritats esperant l’arribada (Josep Brangulí)

Una membre de la Sección Femenina donant un ram de flors a Himmler (Josep Brangulí)

Passant revista davant la guarnició de l’Aeròdrom (Pérez de Rozas)

Passant revista davant dels membres de Falange (Pérez de Rozas)

Passant revista davant les Joventuts Hitlerianes (Josep Brangulí)

Joventuts Hitlerianes desfilant (Pérez de Rozas)

Agafant el cotxe per anar a Barcelona (Pérez de Rozas)

A Montserrat (Pérez de Rozas)

A Montserrat (Pérez de Rozas)

La Copa

En el marc d’unes lluites obreres i veïnals cada cop més presents en el panorama sociopolític de l’Estat, el 1974 el Barri de Sant Cosme no era aliè a aquests moviments i s’articulava per aconseguir una sèrie d’avenços que encara trigarien en arribar; amb la reforma integral de 1977 o la 1a fase de remodelació de 1982. 

I és que l’any 1974 Sant Cosme encara era un barri aïllat. D’ençà els primers pisos de 1964, la manca de serveis a la població del barri abocava a una situació de precarietat. 

Mentre a la resta del Prat funcionava des de 1966 el dipòsit d’aigua de l’escorxador (l’actual Cèntric), Sant Cosme trigaria a bastir el seu propi fins a 1974.

La Copa, que és com popularment la coneixem, va plantejar-se el 1966 i serà acabada el 1974. Obra de l’enginyer de camins José Luis Guárdia i de l’enginyer municipal Eladio de Ceano-Vivas, fa 28 metres d’alçada i les dues parts, el cilindre i el con, s’uneixen a través de formigó armat. 

Situada entre la Plaça de la Remodelació i l’escola Jaume Balmes, a la cruïlla C. Riu Xúquer/C. Riu Guadalquivir, la capacitat d’aigua de la Copa és de 1000 m3. Tant aquest dipòsit com el de la Plaça Catalunya actualment són inoperatius i conformen senyes d’identitat patrimonial del poble. 

Per la seva construcció s’enderrocaren les masies de Ca l’Andreuet i Cal Cisquet Natrus, molt properes a la torre. 

Va ser reformada el 2001 i fruit dels darrers Pressupostos Participatius està en projecte il·luminar-la, igual que ho està des de fa anys la seva veïna del Cèntric.

La Copa (lannarie.blogspot.com)

Construcció del dipòsit el 1967 (fot. Francesc Pugès Esteve)

Construcció del dipòsit el 1968. La casa correspon a Ca l’Andreuet. (Pedro García Vela)

La Copa el 1982 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Postal de Sant Cosme amb la Copa al fons, anys 70

Localització del dipòsit

Baldiri Sigalés Camins (1687-1765)

Fill de Bernat Sigalés i Maria Camins, va néixer al Prat el 1687. 

Una de les primeres notícies de l’activitat econòmica d’en Baldiri és durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona, moment que aprofita per comerciar i vendre vi en zona borbònica. Casat amb Margarida Roca, de Sant Vicenç dels Horts, tindrà 3 fills.

Regentarà de 1720 a 1723 l’hostal (on ara està l’Ajuntament). Durant 1720-1721 serà regidor del Consell Municipal, moment en que trobem el primer segell municipal.

També serà parcer entre 1716 i 1723, any en que patirà diversos embargaments a causa de les males collites a la finca de Joncar i Copons de la Manresa, on treballava. 

No obstant, només un any després s’adjudicà l’arrendament del passatge de la barca. La seva experiència de barquer el catapultà a la primera línia social d’aquell petit Prat, ja que tenir el control de la barca era tenir gairebé el monopoli del pas cap a Barcelona. 

El 1725 ell i el barber Blai Pujol aixecaran dues cases. La d’en Sigalés, en terreny del Mas Amigó, farà 28x80 pams. Aquest creixement personal el trobem l’any següent, en que construirà una caseta contigua a la seva i es farà càrrec de nou de l’hostal. Aquest fet és transcendental per entendre el naixement urbà del Prat, en una cruïlla de camins que s’anava convertint en la futura Plaça de la Vila.

L’auge d’aquest personatge seguirà entre 1728-31, fent-se carnisser de l’única carnisseria de la parròquia, propietat del Mas Amigó. A més, renovarà els arrendaments de la barca i l’hostal, per una quantitat de 1.810 lliures.

Finalment, però, s’acabarà endeutant i l’any 31 l’acusaran de tenir la barca en mal estat, fet que provocarà algun ensurt. Li acabaren embargant els tres negocis i hagué de vendre al Consell la segona casa que aixecà anys enrere, ara ocupada per l’agutzil. 

Tornarà a la pagesia i morirà el 1765. La vida d’en Baldiri Sigalés ens mostra la capacitat de supervivència d’uns pratencs que just començaven a construir les bases de la futura Plaça de la Vila, nucli embrionari del nucli urbà.

Plaça de la Vila entre 1725-26 (Codina “Com neix un poble”)

El farmacèutic Baldiri Guilera Móra amb la seva neta a la Pl. de la Vila. Darrera, l’antiga caseta d’en Baldiri Sigalés, que serà enderrocada a principis de segle XX per construir el Mercat Municipal (fot. Mercè Fabró elprat.cat)

Destacament militar el 1915 a la Plaça de la Vila. La caseta blanca, la d’en Baldiri Sigalés

Cal Molas

Arran de les desamortitzacions de finals del s. XVIII, la finca on s’hi construirà la masia va passar a mans de la terrassenca Maria Barata de Cadafalch.

De l’any 1800, s’ubicava a l’Albufera, al Camí de Cal Gravat. Avui, on està el Centre Cultural Aeronàutic, al costat de l’hangar d’Aena. Rep el nom del seu primer masover, Pau Molas, passant la masoveria d'aquesta nissaga fins al seu besnét Josep Molas Ribas i la seva dona Dolors Comas Ferrer.

Constituïa una planta baixa, un pis, porxos i estables. A les 100 mujades de la finca es conrearà blat i els últims anys es tancarà el bestiar del pastor Fidel Fernández, primer vaques i després ovelles, arribant als 1.200 caps d’aquestes. 

La masia fou escenari del rodatge de la pel·lícula “El primer cuartel”, de l’any 1966, en la qual participà el pratenc Jordi Bringué.

La finca passà per mans com l’Aeroclub de Catalunya o la Generalitat als anys 30, i finalment en mans dels Bertrand. La seva situació al costat de l’Aeròdrom Canudas provocà que fos enderrocada als anys 70 davant l’ampliació de l’aeroport. 

Malgrat tot, avui dia encara resisteix una de les palmeres entre la Terminal Corporativa i el Centre Cultural Aeronàutic.

Dibuix de Cal Molas (Joan Jordà Domènech)

Cal Molas (fot. Francesc Esteve Pugès)

Rodatge d’”El primer cuartel”. L’actriu, Glòria Camara (fot. Salva Grau Tena)

Rodatge d”El primer cuartel” (fot. Salva Grau Tena)

Rodatge d’”El primer cuartel” (fot. Salva Grau Tena)

Localització Cal Molas

Tradició gegantera al Prat

La primera referència de la cultura gegantera a Catalunya data de la Processó de Corpus de Barcelona del 1424. Ja a partir del s. XIX transcendí de les processons cap a altres festes.

Al Prat no tenim notícia de gegants fins el 1925. En aquest moment, per Festa Major, es lloguen gegants a Casa Paquita, una sastreria teatral situada al Carrer de la Unió a Barcelona. Els portants també seran forasters.

La pràctica s’anirà generalitzant en cercaviles, festes i processons. L’any 40 ja trobem grups pratencs especialitzats en portar gegants i capgrossos. 

No serà fins 1954 que el món geganter pratenc comptarà amb figures pròpies. I és que l’Ajuntament comprarà al taller d’imatgeria El Ingenio (Carrer Rauric, Bcn) 2 parelles de gegants i 6 capgrossos. Els gegants seran en Rotllà i la Griselda, estil anomenat Reis Catòlics, i els capgrossos seran: El Nas de Carxofa, El Cap de Meló, el Basc, el Belcebú, el Groucho Marx i el Pantxito. 

A la Fira Avícola de 1980 trobem una altra tongada: 2 gegants (Pere i Paulina) i 5 capgrossos (Català, Aragonès, Gallec, Castellà i Andalús).

El 1992 neix oficialment l’Associació Gegantera Recreativa del Prat i se li sumaran amb el temps La Cultural dels Sants Metges i la colla de Gegants Delta del Prat. 

Escoles, negocis i d’altres entitats tenen el seu propi gegant o capgròs. És el cas del Pere, del Celler Cal Pere Tarrida, o el Sisquet i la Carmeta, de l’escola Mare de Déu del Carme. A més, d’altres evocaran trets històrics del Prat, com l’aviador Josep Canudas o l’hostalera del s. XVI Eulàlia. D’altres també evoquen trets distintius del Prat com ara els Sants Metges Sant Cosme i Sant Damià o el Joanet en honor al geganter Joan Sanahuja. 

A dia d’avui els gegants i capgrossos s’han convertit en un element pratenc més de cultura popular, així com de la resta de pobles de Catalunya.

Gegants a la Festa Major de 1954 (Pepe Puig Mestres)

Gegants al Carrer de l’Arús 1958 (Pepi Arasa Pascual)

Gegants a la Pl. de la Constitució 1980. Al mig dels gegants Pere i Paulina, el geganter Joan Sanahuja (Pepe Puig Mestres)

Gegants Rotllà, Griselda, Pere, Paulina i Joanet (gegantssantjaume.cat)

Aplec de gegants al Fondo d’en Peixo (wikiprat.cat)

Carrer Major

L’origen del carrer més antic del Prat l’hem de cercar en l’antiga Riera Vella, un braç del riu que un cop sec serví de camí cap a la barca medieval, d’aquí que es conegués també com el Camí de la Barca. 

La formació de la primitiva Plaça de la Vila permeté que el 1725 el barber Blai Pujol hi construís una caseta en aquest camí, al Clos de la Rectoria, just darrera de l’actual Ajuntament (aleshores cementiri).

Les cessions de la Parròquia continuaren bastint-se al Camí de la Barca casetes similars a les del barber, per a menestrals, a Ponent; fins que el 1780 s’inicià la construcció de 13 casetes a la banda de Llevant, les conegudes com les Casetes d’en Barnola.

És a finals del XVIII quan “Carrer Major” ja comença a sentir-se en el nomenclàtor pratenc. Serà l’únic carrer com a tal i pel qual s’entrarà i sortirà del poble. La importància d’aquest carrer rau en l’ésser pas obligat de la Processó de Corpus i el pas recorrent de les riuades (degut a ésser un antic braç del riu). No serà fins el 1846 quan es basteix la primera casa a l’aleshores Camí de la Bunyola (avui Ferran Puig).

La inauguració del Pont de Ferran Puig el 1873 permeté consolidar la part nord del carrer amb l’obertura de l’anomenat Carrer del Pont (avui Nicolás Mª Urgoiti). No obstant, aquesta part nord va ser tallada el 1881 davant la arribada del Ferrocarril, any en que s’establí l’enllumenat públic al carrer.

Iniciat el s. XX, amb clavegueram des de 1911, el Carrer Major creixeria demogràficament a causa de l’arribada de la Seda i la Papelera. Un carrer que el 1920 passaria a anomenar-se Pi i Margall. Un any després, esdevé el primer carrer empedrat del Prat.

La consolidació de la Plaça dels Autobusos (avui Espanya) acabarà donant forma al Carrer. L’any 39 el Carrer Pi i Margall passarà a anomenar-se Calle Mayor. La banda posterior a la via del tren s’anomenà Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

La forta activitat comercial i associativa del carrer davallà davant el creixement urbanístic del Prat, convertint-se avui en dia en un tranquil i curt carrer que sovint, erròniament, associem a una perllongació del Carrer Ferran Puig (que hom anomena també Carrer Major).

Carrer Major 1907. A la dreta, les Cases d’en Barnola (editat per Pedro García Vela)

Façana de La Seda al Carrer Major, anys 30 (Arxiu Municipal)

Carrer Major el 1962 (José Luis Ezcurra Ruiz)

Localització del Carrer Major

Carrer Major i el pas a nivell de les vies del tren (Arxiu Periòdic Delta)

Carrer Major el 2002, passat el Carrer Nicolás Mª Urgoiti (Salva Grau Tena)

Joan Lluís Pujol Font (1901-1963)

 Nascut el 1901 al Perelló, era fill de Josep Pujol i Capsada i de Misericòrdia Font i Martí; traslladant-se al Prat el 1908.

La tradició d’esquerres i catalanista del seu pare, metge del poble, el vessà per entrar-hi en contacte amb el Centre Autonomista, sent redactor del seu òrgan El Ressò i vocal de la Junta de la Joventut Nacionalista. Alhora, el 1924 es llicencià en Dret i exercirà d’advocat.

Vinculat a la vida política i social de Barcelona, participarà en la creació de Comercial Bonin, empresa farmacèutica en la que participarà també el seu germà Miquel.

El 1931 participarà en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, convertint-se en el seu primer Secretari General, càrrec que ocuparà un mes. Davant la proclamació de la República, serà ell qui comunicarà al seu pare, guanyador de les eleccions al Prat, els esdeveniments que s’estaven duent a terme a la Pl. Sant Jaume.

Seguirà present al partit, desenvolupant diferents càrrecs institucionals i col·laborà en diferents mitjans de premsa. Alhora, el trobarem present en la vida política del Prat, defensant la exportació agrícola a França, malgrat els contingents imposats; o amb la celebració dels Jocs Florals de 1934.

Durant la Guerra Civil, serà delegat de la Generalitat al Comitè Central de Proveïments i cònsol a Marsella. Un cop acabada la guerra, s’exiliarà a Cuba. Allà es casarà amb Lola Urrutia Lleó, amb qui tindrà un fill.

Juntament amb el seu germà Bonaventura comercialitzaren productes farmacèutics de Comercial Bonin tant a Cuba com a Estats Units. Tant és així, que treballarà per diferents empreses farmacèutiques americanes.

El 1963 morí d’un atac de cor a Massachussets.

Joan Lluís Pujol Font (Fons Familia Pujol Font)

Jocs Florals de 1934 a l’Artesà. D’esquerra a dreta: Joan Lluís Pujol, l’Alcalde Josep Gibert, el Conseller de Cultura Ventura Gassol, el metge Tomàs Pujol i el brigada Moisés Hernández (galeriametges.cat)