Lluís Guilera Molas

Nascut al Prat el 1895, és fill de Maria Molas i Baldiri Guilera Mora, apotecari i jutge de pau. La seva vinculació amb la medicina estarà vinculada amb la família, amb la professió del pare i la futura activitat dels seus germans Josep i Baldiri, un farmacèutic i l’altre obstetre. 

Els episodis de tifus al Prat durant el 1915 l’acabaran avocant a estudiar medicina. Els seus bons resultats aviat el faran estudiar a Madrid i Alemanya, on s’especialitzarà en histologia. Ja de nou a Barcelona, el Dr. Guilera exercirà les seves funcions de metge al Hospital de la Magdalena, entre d’altres; i obrirà un laboratori al Carrer Avinyó dedicat a la histologia i a l’estudi de diferents patologies. En aquest context, apostarà per les innovacions que s’estaven donant contra el càncer i altres malalties, com per exemple amb l’adquisició per l’Hospital de Sant Pau de la primera bomba de cobalt de tot l’estat.

No obstant, la Guerra Civil aturarà aquest progrés. La seva vinculació amb Acció Catalana Republicana comportarà la seva depuració a la Universitat de Granada. L’any 44 adquirirà la Torre Bellesguard on instal·larà la seva residència i establirà una clínica oncològica. 

Dedicat també a la escriptura i la poesia, morirà el 5 de juny de 1969 fruit d’un càncer de bufeta. El seu fill Lluís es farà càrrec de la clínica i perllongarà la nissaga mèdica.

Imatge 1: Dr. Guilera (bellesguardgaudi.com)

-Imatge 2: Dr. Guilera cap al 1917 (galeriametges.cat)

Barri de Sant Cosme

Davant la immigració i la situació de barraquisme de finals del franquisme entorn Barcelona, el règim decideix efectuar la urbanització de la rodalia de la ciutat; tenint com a resultat més proper el barri de Bellvitge a l’Hospitalet o Cinc Roses a Sant Boi. 

Al Prat s’efectuarà la edificació d’un nou barri, el de Sant Cosme i Sant Damià, en honor als Sants Metges, copatrons de la vila.

L’any 1964 l’Obra Sindical del Hogar començava a construir els primers habitatges en el districte de la Ribera, molt tocant a l’Aeroport. Aquests nous pisos, catalogats com provisionals, inauguraren la 1a Fase de 600 habitatges i l’escola Jaume Balmes.

Mentre l’any 68 s’inaugurava el dipòsit d’aigua, símbol del barri, la precarietat dels habitatges, que havien perdut ja la categoria de provisionals, s’evidenciava amb esquerdes, falta de serveis, asfaltat...

Davant d’aquesta situació es crea la Asociación de Vecinos de San Cosme y San Damián. Ja a l’any 69 comencen les primeres protestes fins que el 1977 s’efectua una remodelació integral del barri.

Les diferents actuacions de remodelació han generat el barri actual, limitat amb la resta del municipi per l’Avinguda Onze de Setembre i el barri de la Granja. Les seves singulars edificacions amb pati interior conviuen amb elements que donen forma al barri, com ara el Parc Nou, el mercadet setmanal, les dues comissaries, l’Estadi Julio Méndez, els Jutjats o la Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià.

La història d’aquest barri, molt lligada a l'associacionisme i el moviment obrer, cal contextualitzar-la en un Prat que encararà els anys 50 amb 10.000 habitants i acabarà el segle amb gairebé 63.000.

Vista aèria del Barri (icgc.cat)

Vista des de terrat del barri 2020 (elfar.cat)

Carrer Riu Xúquer i el dipòsit d'aigua (ccma.cat)

Barri de Sant Cosme l’any 1967 (El Periódico)

Postal del barri als anys 70

Estany del Port

L’Estany del Port el trobem documentat als mapes a finals del XVI. Com el nom indica, el trobaríem proper al Port i a Montjuic. El seu origen és encara objecte de debat, tenint dos teories principals: 

La primera el presenta com fill del Llobregadell, el braç del Llobregat més situat al est. La segona el situa com una reminiscència d’una antiga badia que servia de port pels íbers que vivien a Montjuic. D’aquí l’actual barri barceloní de La Marina del Port. Aquestes teories el situarien com un dels estanys més antics documentats del Delta, formant-se entre l’any 950 i 1000 d. C. 

Als mapes més antics surt representat amb forma de bota, però ja a partir del s. XVIII es redueix formant una rodona. Aquest estany es nodria de les sèquies de Riera Blanca i Riera Magòria.

Al s. XIX trobem que al propi estany es duu a terme l’amarament del cànem. Aquesta pràctica fou prohibida degut als episodis de paludisme que comportava. 

Potser degut a aquest fet, i molt probablement també a que el 1883 es construís al costat l’Hipòdrom de Can Tunis, l’estany seria assecat i sanejat. 

Estany del Port el 1782, on veiem la Parròquia de Nostra Senyora del Port i a dalt Montjuic. (icgc.cat)

L’Estany l’any 1706 (natura.blogspot.com)

L’Estany l’any 1880 (icgc.cat)

Braç Llobregadell segons Ramon Planas

Hipòdrom de Can Tunis l’any 1900 (barcelofilia.blogspot.com)

Revoltes de Quintes (1845)

El juliol de 1845, cinc anys després de la 1a Guerra Carlina i en un context de crisi econòmica i política, l’Exèrcit cridava a quintes (fent-se per llei des de 1837). Aquest fet provocà revoltes arreu de Catalunya, i el Delta no quedà exempt.

Al Prat, molts joves, dirigits pel secretari municipal, antic tinent de l’exèrcit, s’aixecaren tot prenent les armes dels carrabiners de la platja i amagant-se a la muntanya. A Sant Boi, s’arribà a cridar a sometent amb el crit “ no queremos ser quintados”.

El pagès santboià Pau Porcet donava el següent testimoni:

“Lo endemà al Prat lo dia 7 al dilluns, y después los demés llochs, tots los fadrins, tots alborotats per sobre las quintas, esberrihats per las montañas, aquí als uns ab armas, altres ab bastons, que tot venia a ser al mateix com un ramat, és veritat, sense pastó: als uns anàbant, los altres venían, tot era tristor, pena y agonia. Totas las poblacions se baren alborotar per no voler se quintats”.

A Sant Boi, el dia 9 baixaren 500 homes armats amb 50 soldats de presoners. A través d’una mediació capellà-autoritats-ciutadans, s’aconseguí “solucionar” la situació; ja que ja havia arribat un destacament de l’exèrcit.

Al Prat anaren arribant els revoltats i se’ls imposà una multa de 10’5 rals, apartant el secretari municipal del seu càrrec. Finalment, es declarà un indult general.

Gravat de la revolta a Gràcia (ara.ad)

Sardana de Festa Major

D’ençà la primera documentació d’una ballada de sardana al nostre poble, durant la Festa Major de 1906 i incentivada per un agent de borsa gironí anomenat Rosendo, la popularitat de la Sardana de Festa Major ha arribat a convertir aquesta en tot un himne de la nostra vila. 

Fa 75 anys exactes, la cobla “La Principal del Llobregat” estrenava aquesta peça escrita per Ferran Casanovas Civit i composada per Jaume Ventura i Tort. 

No obstant, no la trobem enregistrada fins el 10 de febrer de 1949 a l’Artesà, a càrrec de l’Agrupación Artistico-literaria Cervantes.

La divulgació d’aquesta sardana a la nostra població té com a protagonista l’empenta de l’àmbit cultural, des de moviments sardanistes com Amics de la Sardana fins a la cantata de sisè de primària, en la qual totes les escoles es reuneixen i la canten.

Gràcies a aquesta popularitat, trobem que aquesta peça ha estat versionada a través de diferents estils musicals des de La Capsa o també versionada pel cantant Alfred García.

Lletra de la sardana (wikiprat.cat)

Partitura de la peça (wikiprat.cat)

Raça Potablava

Les primeres mencions a aquesta raça són presents ja en època medieval, on trobem diferents tributs als comtes de Barcelona on es parla de la singularitat dels capons del Delta, per el gust de la seva carn. La fama d’aquesta espècie era un obsequi més que habitual dels masovers cap als propietaris. 

Un exemple de la seva valoració a Barcelona el trobem en preus del 1752, on un parell de capons del Prat valien 1 lliura, mentre que dos capons normals valien 18 sous (1 lliura barcelonina equivalia a 20 sous).

No serà fins el s. XIX quan l’avicultor Salvador Castelló s’interessa per la singular espècie del Prat i arriba a la teoria que els seus trets diferenciadors (gran cresta, potes de color blau pissarra, cua llarga...) es deuen a un creuament amb la gallina conxinxina. 

Tot seguit vindrà una classificació de l’espècie, que patirà un procés selectiu segons les característiques pròpies de la raça; repercutint en una davallada considerable de la població. Fruit d’aquesta selecció humana, es diferenciaran dues variants: la lleonada i la blanca.

La popularitat de la raça feu que participés a la Exposició Universal de 1899 i 1900, així com que s’exportés tant a Sud-Amèrica com a Europa. Al Prat s’explotà el fenomen, tenint els casos singulars de la Colònia Americana i la Granja Colominas. Aquesta darrera, de la mà del matrimoni Colominas-Álvarez, intensificà aquest procés selectiu tot millorant la carn i la producció d’ous.

Malgrat la cria industrial d’aviram als anys 70, s’incentivaran les fires avícoles, que encara perduren; i l’any 1985, fruit d’aquesta tasca neix l’Associació de Criadors de la Raça Prat amb la necessitat de protegir l’espècie. Finalment, el 1987 es donarà cobertura legal tot reconeixent el Pollastre i Capó del Prat, nom oficial de la raça. Altres reconeixements legals seran l'IGP i la incorporporació al Consell Regulador Europeu. 

La raça Prat va lligada a generacions de pratencs que, vivint en cases isolades i adverses, sobrevisqueren del que els hi donà la terra. L’espècie anà evolucionant de la mà d’aquests habitants del Delta, que alhora foren evolucionant també. Aquesta raça és tot un tret d’identitat per els pratencs, sent “potablava” tot un gentilici popular.

Gall potablava lleonat (elpotablava.com)

Gall potablava de varietat blanca (wikiprat.cat)

I Exposició avícola 1941

X Fira Avícola 1983

XII Fira Avícola 1985

Cal Truco

Situada prop de l’antiga desembocadura del riu, aquesta masia de 1920 era el punt més oriental on arribaven les possessions d’en Jaume Casanovas.

Amb les inicials del seu promotor a la façana (JC), aquesta casa de planta basilical, noucentista i d’estil senyorial contava amb porxos, pis, golfes i estable. Les 8 mujades que tenia inicialment es dedicaven majoritàriament a l’alfals per les vaques que hi tenien a la finca. 

Al mas s’accedia per el conegut Camí de Cal Truco, que vorejava l’antiga llera del Llobregat des de la Màquina de Cal Patrici fins a la masia de Cal Truco.

Als anys 70 s’habilità un restaurant de menjar casolà, en el qual molts pratencs anaven fins i tot amb un servei d’autobús exclusiu per aquest afer, a càrrec de Pere Ferrés Bonastre.  

No obstant, la seva situació propera al mar feu que poc a poc el mar s’anés empassant la terra. D’aquesta manera, i davant la industrialització d’aquest terreny, fou enderrocada el 8 de maig de 1996, ja en estat ruïnós.

L’avanç del mar, no obstant, seria recuperat per la construcció del ZAL pratenc, arribant a recuperar 1 km fins el nou moll industrial.

Dibuix de Cal Truco (Joan Jordà Domènech)

Cal Truco (pladebarcelona.cat)

Localització de la masia (icgc.cat)

Cal Truco l'hivern de 1995, poc abans de l'enderroc (fot. Jaume Castell Riera)

Rosa Ribas Parellada

Nascuda el 1846 a Cal Xirivit (també coneguda com Cal Quintana), era filla de Pere Ribas Casanovas, masover de la dita masia propietat del Baró de Prado Hermoso, Joan Clarós de Ferran. Més enllà de la masoveria, la família Ribas estarà emparentada al futur terratinent Jaume Casanovas i a l’industrial Pau Ribas, amb fàbriques a Gràcia i Rubí. 

Germana de l’agrimensor i secretari municipal Francesc Ribas, Rosa Ribas ha estat protagonista en la història pratenca per ésser la primera mestra nacional per a nenes al poble. Amb seu al Carrer Major, l’escola pública arribà a tenir una seixantena de nenes l’any 1875; on s’ensenyava catecisme, regles bàsiques d’alfabetització i feines de la llar. Aquest fet no s’entén sense la Llei Moyano de 1857, que establia l’escolarització obligatòria per a nens i nenes. 

Es cassarà amb Joan Farrés i Serra, de Cal Mariano Vell, i tindrà tres fills. Fruit del tercer part, morirà el 1886 amb 40 anys a causa de les febres puerperals. 

En homenatge a la seva tasca pedagògica, l’any 1969 un dels carrers que delimitaria l’Institut Baldiri Guilera es batejarà amb el seu nom. 

Imatge 1: Rosa Ribas Parellada (elprat.cat) 

El Sagramental

La vida en comunitat al Delta del s. XIII ve marcada per una sèrie de factors com ara les inundacions o els robatoris. D’aquests problemes les comunitats del Prat de Sant Boi, de l’Illa de Banyols i del Prat de Provençana, dispersats en masos, responien amb unes dinàmiques socials marcades per la cooperació. 

La necessitat d’institucionalitzar aquesta seguretat farà que el 1279 Jaume I concedeixi el dret d'armar-se als habitants del Delta, per tal de resoldre aquestes problemàtiques. Aquest cas és dels primers en institucionalitzar-se de tota Catalunya, ja que aquesta pràctica ja venia donant-se legalment des de 1068.

Ja iniciat el s. XV aquest fenomen passa a tenir càrrec propi. El càrrec del “sagramental” esdevindrà, segons el Dr. Codina, la primera autoritat nativa amb plens poders. En aquest període dos sagramentals del Prat de Sant Boi, dos del Prat de Provençana i un de l’Illa de Banyols havien de jurar fidelitat a Sant Boi i Provençana i renovar-se cada dos anys. 

Tenim com exemple que els primers sagramentals pel Prat de Sant Boi foren Bernat Moragues i Pere Codina; i per Banyols fou Guillem Magraner. Aquestes personalitats estaven encarregades de vetllar per l’ordre públic i només podien actuar en “cas de foc o sang”.

El Sagramental, que era cridat a so de campanes (so metent) acabarà convertint-se en el que posteriorment coneixerem com el Sometent, dissolt oficialment el 1978.

El Sometent armat de l’Hospitalet al 1909, mesos després de la Setmana Tràgica (La Il·lustració Catalana 05-12-1909)

Ermita de Sant Pau

Podríem dir que l’Ermita de Sant Pau és un d’aquells sants grials que ens brinda el territori deltaic. La manca de vestigis arqueològics i els buits documentals fan d’aquesta construcció una incògnita encara per resoldre a les pàgines de la història del Prat.

Ja des del segle XII trobem referències a Llanera d’un territori anomenat St. Pauli de Prato. En uns anys com 1101 on trobem l’erecció de Santa Eulàlia de Provençana, el 1143 trobem referència del Mas de Sant Pau. En aquest mas, que s’ha apuntat a que pogués ser el futur Mas Godai, no és d’estranyar que s’hi desenvolupessin funcions religioses; tenint present una època on els batejos i els enterraments eren de vital urgència i moltes vegades eren impossibles per les inundacions. 

Ja al 1371 es parla de la Capella de Sant Pau, depenent de la Parròquia de Sant Boi. L’anomenat Veïnat de Sant Pau que es generà al voltant de l’edifici va fer que amb el pas del temps aquesta zona es conegués com el Camp de Sant Pau. 

Diverses referències ens parlen de l’edifici i les seves reconstruccions a causa de les riuades. A inicis del s. XVI trobem per exemple una referència a la imatge de Sant Pau pintada en un llenç i present a l’altar de l’ermita.

La consagració de l’actual Església de Sant Pere i Sant Pau el 1554 farà caure en desús la antiga ermita. Hi hauran intents de reconstruir-la, com el 1661 per la família propietària Amell; però l’abandó portarà a la desaparició de l’ermita i de la seva localització exacta.

El 2011, la família Vilà de Cal Marc de l’Ixo donarà a la Parròquia la talla romànica de Sant Pau. Aquesta imatge, que havia estat durant generacions guardada en aquesta masia, prop del Camp de Sant Pau, és l’exemple clar dels interrogants que sorgeixen arran d’aquesta ermita; llavor d’aquest Prat primitiu que just anava formant-se en ple s. XII.

Talla de Sant Pau (plujadepensaments.com)

Possible situació geogràfica de l’ermita. En verd, l’aèrea a grosso modo que encara coneixem com Camp de Sant Pau. El cercle vermell 1 correspon a Cal Joan del Carro, on s’apunta que es podrien trobar les restes de l’antiga masia. El cercle 2 correspon a Cal Marc de l’Ixo, on es trobava la imatge del sant.

Nius d'ametralladores de la Platja

Davant l’auge dels atacs aeris d’ençà el control de Mallorca per el bàndol sollevat, i amb el temor d’un desembarcament a la costa mediterrània, el 1937 la Junta de Defensa del Prat i el Consell de Defensa de la Generalitat impulsen una fortificació de la costa deltaica.

El Prat n’era un objectiu clau. L’Aeròdrom militar i les fàbriques eren un punt estratègic i en qüestió de pocs mesos es construïren nius d’ametralladores a la costa, així com trinxeres que formarien un cinturó defensiu. La construcció va anar a càrrec de joves treballadors de la Seda i membres del Batalló 105. D’aquest període tenim el testimoni de Moisès Llopart, recollit a les seves memòries:

“Els dissabtes i diumenges al matí ens destinaven a cavar trinxeres i construir casamates de formigó, encara que en la construcció d'aquestes darreres no hi preníem part, perquè escollien gent de l' ofici. Així és que en els camions, principalment de la fàbrica, ens transportaven a la platja i allà, amb pics i pales, ens dedicàvem a obrir rases a la sorra uns quants metres abans d'arribar als primers pins, al llindar de la platja.”

Sabem documentalment que el 9 de desembre del 37 els carrabiners se’n faran càrrec d’aquest sistema de defensa. Per desgràcia, no disposem de gaires fonts sobre aquests nius, dels quals quatre seran estructures de pedra i la resta sacs de terra. 

La situació actual dels quatre nius és variada. El situat al Passeig de la Platja és el que millor estat presenta, malgrat estar vandalitzat. El segon el trobem davant del Centre de Vela, cada cop més capbussat al mar. Un altre menys conegut és el que es troba a la desembocadura de la Ricarda, incrustat a l’escullera de pedra. Per últim, un quart totalment submergit a l’antiga desembocadura del riu.

El 2019 es va aprovar un projecte d’adequació per el niu de la Ricarda i el del Passeig de la Platja. Dites defenses no arribaren a desenvolupar la funció assignada, però igualment donen fe de ser un vestigi arquitectònic de primer ordre d’allò que suposà la Guerra Civil Espanyola.

Niu situat al Passeig de la Platja

Niu situat enfront del Centre de Vela 2019 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Niu situat a la Ricarda 1997 (fot. Fernando Vecino Durán)

Localització del niu del passeig

Localització del niu submergit

Localització del niu de la Ricarda

Far del Llobregat

L’any 1567 es construirà una torre defensiva al marge esquerra de la desembocadura del riu. Inicialment amb sis homes i sis canons, la Torre del Cap del Riu tenia per objectiu ser un baluard contra les incursions pirates al Llobregat. 

Diferents conflictes feren que dita torre acabés en més d’una ocasió destruïda, com és el cas l’any 1640. No obstant, l’activitat en aquest indret subsistí; tal i com ho demostra la seva activitat al seu voltant. Un hostal fins el 1740 o una taverna fins el 1830 són la prova. 

L’any 1852, en canvi, les noves dinàmiques pel que fa a les comunicacions transformaran aquesta torre en un far cabdal per la entrada dels vaixells al Port de Barcelona; en un context estatal d’impulsar una xarxa de fars que abarqués tota la costa espanyola.

La nova construcció dirigida per Simón Ferrer, una torre octogonal de 5 nivells en el seu conjunt, conviurà en un indret de barraques per a pescadors, pagesos i obrers de les indústries químiques properes. 

L’any 1920, amb l’expropiació d’aquests terrenys per la construcció de la Zona Franca, el far i la costa que abarcà passaren al terme municipal de Barcelona, sent fins aquell moment terres de l’Hospitalet. 

Amb el pas dels anys el territori esdevindrà la zona industrial i logística que és ara, però el far continuarà fent el seu servei. La regressió de la platja farà que la seva situació acabés vora el mar, contenint-se tot formant una petita península. 

A dia d’avui, malgrat ja no és a la desembocadura del riu per la desviació del mateix i tot i estar envoltat de dipòsits de gas, aquest far força desconegut segueix complint la seva funció, arribant a il·luminar unes 21 milles.

El Far del Llobregat (fot. Coral Vindel)

Torre defensiva el 1826, en un gravat d'Adolphe Hedwige Alphonse Delamare (mnac.cat)

El Far el 1901 (localmundial.blogspot.com)

El Far el 1952 (Josep Maria Co - AFCEC)

Localització del Far (icgc.cat)

Cal Tereseta

Aquest mas pertanyia a una finca de la Ribera adquirida el 1663 pels Amigant, comtes de Fonollar. Aquests s’uniran en matrimoni a inicis del XIX amb els Despujols, marquesos de Palmerola.

En aquest segle va ser construïda Cal Tereseta o Can Despujols, pel governador militar de Barcelona Ignasi Despujols Sabater. Aquesta torre de planta baixa, dos pisos i golfes comptava amb fusta noble tant a l’interior com a l’exterior, donant un estil senyorial a la finca.

La família però, vengué la finca a Teodosio Montes del Fraile, fabricant de galetes. Cal Tereseta passarà a ser coneguda també com Cal Montes i les 14 mujades seran treballades pel matrimoni Mas-Rodés i per la generació següent Mas-Sendra. 

Destacant el cultiu de l’enciam, una anècdota curiosa és l’alimentació dels porcs del mas. Les galetes defectuosa de la fàbrica, ubicada al Carrer Manso de Barcelona, acabaven sent part de la dieta dels animals. 

La finca darrerament va ser menada per Rafael Alonso i Patrici Bedós, destacant en aquest últim període un cartell publicitari de Danone a la teulada de la torre. 

Al seu costat s’hi construí l’actual centre comercial Carrefour i el 1995 serà enderrocada.

Cal Tereseta anys 60 (fot. Josep Farreras)

Cal Tereseta 1964 (fot. Frederic Comas)

Cal Tereseta 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Cal Tereseta 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Imatge aèria on trobem el mas i just davant el Carrefour (fot. Jaume Castell Riera)

Localització de Cal Tereseta

Carrer de Ferran Puig

La constitució de llogarets entorn a l’actual Plaça de la Vila donarà forma als carrers neuràlgics del Nucli Antic del Prat. El camí de la Ribera, el de l’Albufera i el de la Bunyola vertebraran un poble que a mitjans del XIX comptava vora els 200 habitants en aquest nucli. 

El 1846 neix la primera casa al Camí de la Bunyola, en terrenys entre aquest camí i el de l’Albufera, propietats del barceloní Jaume Tos i Barnola. 

El resident serà Valentí Xirinachs Artigas, fuster i manescal. Aquest fet serà el tret de sortida d’un procés urbanístic que sformarà l’antic camí que anava al districte de la Bunyola en tot un carrer capital en la constitució del Prat.

La construcció de cases només es donarà a ponent, tenint a llevant els masos de Mas Amigó i Torre Xica, també propietats de Tos. Dites cases seran únicament de menestrals. La formació dels carrers Madoz i Martí i Julià vindrà acompanyada d’aquest creixement. No obstant, el 1859 ja començarà la edificació a la banda oriental, tenint com a primer habitant el masover de Tos, Pere Parés. 

Aviat el carrer esdevingué el més important. La Sala d’en Bou o la farmàcia de Ramon Arandas són exemples d’aquest creixement. En un context en que el fabricant Ferran Puig comprava terres del districte agrícola de la Bunyola a dojo; a la dècada dels 70 nasqueren les primeres voreres i a la dècada dels 90 es doblaren les edificacions arribant a les 59 cases. 

La situació d’inicis de segle és la d’un pobre enllumenat d’uns pocs fanals de petroli i la manca d’un sistema de pavimentació i clavegueram que inutilitzava el carrer a la mínima riuada. No obstant, l’activitat menestral o el naixement d’associacions com ara la coral Lo Llobregat o la germandat de Sant Cosme i Sant Damià donaven plena vida al carrer.

El 1912 el Consistori rebatejà el Carrer de la Bunyola per Ferran Puig. L’evolució del carrer vindrà acompanyada per dates com 1914 0 1919, amb la instal·lació de clavegueram i enllumenat elèctric, respectivament. 

La final pavimentació del carrer, el 1924, bé podria marcar la transició d’un carrer dominat per la menestralia a una nova societat camí de la industrialització. El Banco de Vizcaya i el Banc de Catalunya seran una nova realitat al carrer en transformació.

Postal del Carrer Ferran Puig a inicis de segle XX.

Veiem antics comerços com ara "El Siglo del Llobregat"

Cruïlla C. Ferran Puig – Lo Gaiter de Llobregat al 1958 (elpratdabans.blogspot.com)

El Carrer Ferran Puig durant la nevada de 1962 (fot. Ramon Roselló)

Festa Major del Carrer al maig de 1979 (fot. Josep Lloret Bosch)

Festa Major del Carrer el 1981 (fot. Josep Lloret Bosch)

Cruïlla C. Ferran Puig – Santiago Rusiñol 1984 (fot. Fernando Vecino Durán)

Carrer als anys 2000 (lannarie.blogspot.com)