Estany de la Ricarda

Aquesta llacuna de 29 Ha la trobem ubicada a la finca homònima, en un triangle imaginari que podríem situar entre la Torre de la Ricarda, el Semàfor i el Centre de Vela. 

La hipòtesi tradicional sobre la formació d’aquest estany, a l’igual que la seva veïna la Magarola, és a través de l’antic Braç Ricarda, una bifurcació que es trencà del riu Llobregat la tardor de 1661.

L’estany com a tal el començarem a veure representat en els mapes a finals del s. XVIII, amb el nom l’any 1762 de “Estañ de Ricarden”. Més endavant, el 1779, un document tractarà la “Llacuna Ricarda” dins de les terres del Mas d’en Sayol.

La forma d’aquell estany primitiu anirà variant a causa de diferents riuades, donant-se casos de la unió d’aquest amb l’Estany de L’Illa. Tanmateix, la forma fins el s. XX, segons Ramon Planas, seria semblant a una mà supina amb uns dits fent de braços gairebé homogenis. Aquests braços es veieren condicionats per nous canals agrícoles que hi desembocaven en ells. 

No obstant, l’acció humana a la llacuna es veurà accelerada el s. XX, canviant la forma d’aquesta. Els braços foren escurçats per guanyar terres de conreu i el braç més al nord fou allargat per fer un embarcador a tocar de la nova Torre de la Ricarda. La presència humana en aquest indret, residència de la família Bertrand, es veurà incrementada per activitats com ara les trucades d’anguila, la caça o la barca. 

Malgrat això, la llacuna constitueix un dels pocs espais del Delta que han perviscut inalterats des del s. XVII, essent clau per la regeneració de l’Aqüífer Superficial del Delta. Aquesta situació excepcional fa d’aquest indret un refugi únic de flora i fauna, d’espècies úniques a Catalunya i de pas d’aus migratòries.

L’estany a dia d’avui és notícia per la intenció d’ampliar la tercera pista de l’Aeroport, que arribaria fins la llacuna mateixa.

Vista aèria de la llacuna (Google Maps)

Primera referencia a l’estany el 1764, al mapa de Francesc Xavier de Garma.

Vista aèria dels estanys de la Ricarda i l’Illa el 1956 (icgc.cat)

El Delta cap al 2000 (La Riuada)

L’estany (lannarie.blogspot.com)

Una trucada d’anguila a l’estany (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Caserna de Carrabiners

D’ençà a l’arribada de carrabiners al Prat el 1830, destinats a la vigilància costanera i la repressió del contraban, aquest cos armat es guarnicionarà a diferents casetes de fusta repartides a la platja i construïdes per l’Ajuntament una dècada enrere.

No serà fins 1844, quan el destacament de 18 membres es traslladarà a dos barracons d’obra a 800 metres de l’Estany de la Ricarda. Malgrat aquesta construcció, amb pou d’aigua freàtica i aixecada de la superfície, la situació d’aïllament era constant degut a les riuades.  Els carrabiners, un peu a la platja i l’altre al nucli urbà, hagueren d’assumir la humitat malaltissa del Delta i sovint funcions d’ordre públic al municipi.

La situació sanitària empitjorà a la caseta als anys 60. El nou Canal de la Dreta no desembocava directament al mar i la quantitat de camps estanyats feren proliferar casos de paludisme. L’any 1878, però, fou reformada la caseta.

L’any 1925 el Ministeri de la Guerra acceptava l’ampliació de les casetes, establint un pressupost de 260.000 pessetes. L’ampliació d’un nou barracó i dos pavellons suposà una superfície en forma de U que abarcarà 1.455 m2 i un pati amb el pou primitiu al mig. Les obres, que duraren fins 1927, comportaran que l’any 30 i visquessin un total de 67 persones (familiars inclosos).

El 24 de gener de 1939 fou ocupat per les tropes franquistes el Prat i la caserna. Malgrat es va donar ordre de resistència al cos, no sabem si durant la ocupació hi restava algun carrabiner al municipi. Dissolt el Cos de Carrabiners per la seva fidelitat a la República, la caserna serà ocupada per la Guàrdia Civil de Costes.

La caserna serà abandonada entorn els anys 70, acabant en l’estat de runes en que es troba actualment.

Caserna de Carrabiners (turismebaixllobregat.com)

Localització de la Caserna

Barracons entorn el 1844 (dibuix obra de Josep Ferret Pujol sobre els carrabiners)

Ampliació de la Caserna 1925 (dibuix obra de Josep Ferret Pujol sobre els carrabiners)

Pati de la Caserna 1961 (dibuix Joan Jordà Domènech)

Imatge aèria de la costa amb la Caserna en primera plana 1967 (ICGC)

Pati de la Caserna actualment (fot. Juan Díez Rodríguez)

Interior de la Caserna 2015 (fot. Miguel Dans)

Finestrals de la Caserna (turismebaixllobregat.com)

Cal Bitxot

Coneguda també com Ca lo Ton, aquesta masia estava situada en terrenys del Duc de Montemar, on menava la família de Ton Pejoan Fustagueres, arribada al Prat cap al 1833. Dita masia es situaria actualment molt a prop de la depuradora del riu. 

Adquirida per Ferran Puig a la dècada dels 70 del s. XIX, s’estructurava en pis, planta baixa, estables i porxos. Constava de vint mujades de terra i era portada pels masovers Pere Camps i Carme Vilella. 

Durant la República i la Guerra, a la seva era es va batre el blat dels camps col·lectivitzats. A partir de 1974 s’hi van criar cavalls d’origen francès.

El 26 de gener de 2000 la masia, de 242 m², fou enderrocada a causa del futur desviament del riu.

Cal Bitxot 1988 (fot. Gaspar Coll Rosell)

Dibuix de Cal Bitxot (Joan Jordà Domènech)

Dibuix de Cal Bitxot (Joan Jordà Domènech)

Localització de la masia

Cinema Capri

L’any 1946, Joaquim Marimón Vila inaugura el Monmari, un cinema a la fresca situat al Passatge Rector Martí i Piñol. Un any després torna el Modern, donant-se al Prat juntament amb l’Artesà 3 locals dedicats a la gran pantalla. 

El boom del cinema tingué un nou impuls al Prat, i és que la família Marimón comprarà uns terrenys a la família Balcells a la incipient Avinguda de la Verge de Montserrat, l’any 1958. 

En aquest solar, que farà cantonada amb el Carrer Castella, s’inaugurarà el 23 de desembre de 1967 el Cinema Capri. La pel·lícula d’estrena, My fair Lady. 

La construcció va anar a càrrec de la direcció de Pau Monguió i executada per Jaume i Artur Monés. A més, la sala fou pintada per Manuel Villanova, el qual patirà un accident durant els treballs i rebrà un homenatge. 

La sala de cinema compta amb 1200 localitats, de les quals, 800 tapissades a platea. Seguint la línia del moment, la pantalla és de 6 per 12,55 m, així com els seus dos projectors de model OSSA VI. 

La competència entre els quatre cinemes marcarà una cooperació entre les sales, que s’organitzaran a l’hora de projectar els films, essent inicialment el Monmari i l’Artesà cinema per a tota la família i el Capri i el Modern cinema per a adults. D’aquesta dinàmica, neix el “noi del pase”, encarregat de portar les bobines d’un cinema a l’altre.

Malgrat tot, el Monmari, l’Artesà i el Modern acabaran tancant les seves sales de cinema; donant-se que des de el 1985  el Capri és l’únic cinema del Prat. 

El triomf del Capri anirà lligat al nou eix popular que suposà l’Avinguda. A més, el paper cineasta de la família, amb Fermí i Joan Marimón al capdavant, ha vinculat encara més la sala de cinema amb la vila.

Cinema Capri 2018 (El Llobregat)

Cartellera de la inauguració

Vestíbul del Cinema (Jaume Castell Riera)

Cinema Capri (Jaume Castell Riera)

Fotografies comparatives 1970-2020 (fot. Fernando Vecino Durán)

Interior del Cinema (El Llobregat)

Bandolers al final de la 1a Guerra Carlina

L’estiu de 1840 acaba la 1a Guerra Carlina. El resultat al Delta del Llobregat és un escenari de inestabilitat econòmica, marcat per saquejos constants i una càrrega tributària difícil d’assumir per petits consistoris com ara el del Prat.

Per exemple, aquest mateix govern municipal hagué de recórrer sovint durant el conflicte a autoritats superiors, tant en qüestions militars com econòmiques. Una de les darreres, una remesa de 20 fusells i 60 paquets de munició. La voluntat del capità general amb aquesta ajuda era “a fin de que pueda utilizarlos con los vecinos de mas providad y arraigo para la defensa del país y esterminio de bandidos o latrofacciosos”.

I es que aquests “bandidos” que alerta el Capità General al batlle del Prat són un fenomen que es veurà incrementat durant les Guerres Carlines. Bandes armades que responien a motius ideològics o econòmics, i sovint per ambdós. 

Veiem el cas de com les diferents poblacions, ja a la fi del conflicte, col·laboren per combatre aquestes partides armades. El 27 d’agost, des de l’Hospitalet, arriben unes consignes militars a l’alcalde pratenc:

“A la puesta del sol de hoy se han visto en la marina de este pueblo unos siete hombres emmascarados que sin duda abrigan males intenciones [...] han salido dos patrullas en su persecución y la caballería de Esplugues ha hecho movimiento ha igual obgeto; conviene, pues, que Vd. dé las ordenes convenientes en la barca y cubra los vados con paisanos armados por si acaso intentan huir por esa parte [...] En caso de que oiga V. tocar a somatén lo repetiran”

Un camí del Delta (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Cases Fontanillas

Els germans Lluís i Josepa Fontanillas, fills del vilanoví Joan Fontanillas Roca i la pratenca Concepció Ginabreda Jané, de Cal Misses, demanaran el 9 d’octubre de 1925 permís per edificar als afores del poble. 

La idea d’aquesta família, que regentava una botiga a Barcelona anomenada La Cartuja de Sevilla i n’era propietària de Cal Misses i diverses terres al Prat, era construir tres “cases-xalets” a l’aleshores Carrer “H”, situat a l’esquena del Frederic Soler. 

La construcció de les tres vivendes serà ideada per l’arquitecte municipal Antonio Pascual Carretero i s’ubicaran a llevant de l’actual Carrer Castella i prendran la numeració 43-45-47, fent cantonada una d’aquestes amb el Carrer Narcís Monturiol. 

Les tres cases de planta baixa i pis gairebé són idèntiques, si no fos perquè la del mig presenta una façana més decorada, amb les obertures de les finestres de caràcter modernista. La simetria entre les tres es manté amb una coberta de teula romana a quatre bandes, amb uns cossos pentagonals sobresortint a la façana. 

Aquestes cases singulars, també per la pintura de la façana, no cal confondre-les amb les tres que trobem davant, construïdes posteriorment per l’arquitecte Emilio Gutiérrez i conegudes popularment com “Cases Holandeses”, per ser domicili de directius de la Seda.

Cases Fontanillas el 2018 (Google Maps)

Localització de les Cases Fontanillas

Vista aèria de 1946. La seva ubicació justificava el desig dels promotors d’edificar “als afores” del Prat (ICGC)

Cases Fontanillas 2018 (Google Maps)

Cases Fontanillas 2018 (Google Maps)

Els germans Josepa i Lluís Fontanillas Ginabreda els anys 24-28 juntament amb els fills dels masovers de Cal Misses, en una barca dels carrabiners (Fons Fontanillas)

Pastures al Delta del s. XIV i XV

A la meitat del s. XIV el Delta havia estat ocupat i repartit entre propietaris laics i eclesiàstics. No obstant, difícilment la pagesia pogué conrear moltes d’aquestes noves terres colonitzades ja que tècniques medievals com els canals de desguàs o les estacades per fixar el terreny no permetien una rompuda del terreny tant eficaç.

Aquestes terres ermes, incultes per l’agricultura, es destinaren a la pastura. I és que aquesta en aquest moment constitueix per aquests pagesos deltaics un dret comunal atorgat pel rei Jaume I. 

No obstant, la pastura portarà diversos maldecaps ja que aquests pagesos es queixaran del tancament dels camps per part de propietaris barcelonins. La actitud deltaica serà el tancament de camps als ramats barcelonins. 

Aquest conflicte va créixer en el moment que el Consell de Cent de Barcelona blinda els ramats barcelonins, importants en l’abastiment alimentari de la ciutat, prohibint a la pagesia deltaica pasturar en aquestes terres comunals. Sobre aquestes terres, el govern municipal barceloní hi posarà mollons amb el seu escut. Uns mollons, val a dir, que “desapareixeran” sovint. 

En aquest estira-i-arronsa l’any 1338, per exemple, Pere el Gran ratificà aquesta immunitat de pas als pagesos deltaics a canvi d’un impost anual. 

Malgrat que el 1373 els ordenaments municipals barcelonins buscaren vetllar pels interessos dels pagesos deltaics i els ramaders barcelonins, la documentació ens parla d’un increment de la tensió a inicis del s. XV, que trobem “per les trenques de ponts e tanques en alguns camins”.

Aquest conflicte anà canviant amb les noves dinàmiques del s. XV. La concentració de pastures en famílies pageses benestants del Delta, que a més generaven noves carnisseries arreu del territori (la de Bernat Gual al Prat el 1418) se sumen a la pressió constant de la Ciutat Comtal, que necessitava cada dia l’entrada de bous i moltons als seus escorxadors. L’antic privilegi reial de Jaume el Conqueridor anà caient en l’oblit i les pastures acabaren esdevenint d’ús privatiu per uns i altres.

No obstant, encara trobem episodis com el de 1425, quan el Sagramental ocupà la Torre Burgesa de Viladecans perquè el seu senyor havia pres un ramat deltaic.

Pastura al Prat 1916-1924 (fot. Pere Català Pic)