Lluís Guilera Molas

Nascut al Prat el 1895, és fill de Maria Molas i Baldiri Guilera Mora, apotecari i jutge de pau. La seva vinculació amb la medicina estarà vinculada amb la família, amb la professió del pare i la futura activitat dels seus germans Josep i Baldiri, un farmacèutic i l’altre obstetre. 

Els episodis de tifus al Prat durant el 1915 l’acabaran avocant a estudiar medicina. Els seus bons resultats aviat el faran estudiar a Madrid i Alemanya, on s’especialitzarà en histologia. Ja de nou a Barcelona, el Dr. Guilera exercirà les seves funcions de metge al Hospital de la Magdalena, entre d’altres; i obrirà un laboratori al Carrer Avinyó dedicat a la histologia i a l’estudi de diferents patologies. En aquest context, apostarà per les innovacions que s’estaven donant contra el càncer i altres malalties, com per exemple amb l’adquisició per l’Hospital de Sant Pau de la primera bomba de cobalt de tot l’estat.

No obstant, la Guerra Civil aturarà aquest progrés. La seva vinculació amb Acció Catalana Republicana comportarà la seva depuració a la Universitat de Granada. L’any 44 adquirirà la Torre Bellesguard on instal·larà la seva residència i establirà una clínica oncològica. 

Dedicat també a la escriptura i la poesia, morirà el 5 de juny de 1969 fruit d’un càncer de bufeta. El seu fill Lluís es farà càrrec de la clínica i perllongarà la nissaga mèdica.

Imatge 1: Dr. Guilera (bellesguardgaudi.com)

-Imatge 2: Dr. Guilera cap al 1917 (galeriametges.cat)

Barri de Sant Cosme

Davant la immigració i la situació de barraquisme de finals del franquisme entorn Barcelona, el règim decideix efectuar la urbanització de la rodalia de la ciutat; tenint com a resultat més proper el barri de Bellvitge a l’Hospitalet o Cinc Roses a Sant Boi. 

Al Prat s’efectuarà la edificació d’un nou barri, el de Sant Cosme i Sant Damià, en honor als Sants Metges, copatrons de la vila.

L’any 1964 l’Obra Sindical del Hogar començava a construir els primers habitatges en el districte de la Ribera, molt tocant a l’Aeroport. Aquests nous pisos, catalogats com provisionals, inauguraren la 1a Fase de 600 habitatges i l’escola Jaume Balmes.

Mentre l’any 68 s’inaugurava el dipòsit d’aigua, símbol del barri, la precarietat dels habitatges, que havien perdut ja la categoria de provisionals, s’evidenciava amb esquerdes, falta de serveis, asfaltat...

Davant d’aquesta situació es crea la Asociación de Vecinos de San Cosme y San Damián. Ja a l’any 69 comencen les primeres protestes fins que el 1977 s’efectua una remodelació integral del barri.

Les diferents actuacions de remodelació han generat el barri actual, limitat amb la resta del municipi per l’Avinguda Onze de Setembre i el barri de la Granja. Les seves singulars edificacions amb pati interior conviuen amb elements que donen forma al barri, com ara el Parc Nou, el mercadet setmanal, les dues comissaries, l’Estadi Julio Méndez, els Jutjats o la Parròquia de Sant Cosme i Sant Damià.

La història d’aquest barri, molt lligada a l'associacionisme i el moviment obrer, cal contextualitzar-la en un Prat que encararà els anys 50 amb 10.000 habitants i acabarà el segle amb gairebé 63.000.

Vista aèria del Barri (icgc.cat)

Vista des de terrat del barri 2020 (elfar.cat)

Carrer Riu Xúquer i el dipòsit d'aigua (ccma.cat)

Barri de Sant Cosme l’any 1967 (El Periódico)

Postal del barri als anys 70

Estany del Port

L’Estany del Port el trobem documentat als mapes a finals del XVI. Com el nom indica, el trobaríem proper al Port i a Montjuic. El seu origen és encara objecte de debat, tenint dos teories principals: 

La primera el presenta com fill del Llobregadell, el braç del Llobregat més situat al est. La segona el situa com una reminiscència d’una antiga badia que servia de port pels íbers que vivien a Montjuic. D’aquí l’actual barri barceloní de La Marina del Port. Aquestes teories el situarien com un dels estanys més antics documentats del Delta, formant-se entre l’any 950 i 1000 d. C. 

Als mapes més antics surt representat amb forma de bota, però ja a partir del s. XVIII es redueix formant una rodona. Aquest estany es nodria de les sèquies de Riera Blanca i Riera Magòria.

Al s. XIX trobem que al propi estany es duu a terme l’amarament del cànem. Aquesta pràctica fou prohibida degut als episodis de paludisme que comportava. 

Potser degut a aquest fet, i molt probablement també a que el 1883 es construís al costat l’Hipòdrom de Can Tunis, l’estany seria assecat i sanejat. 

Estany del Port el 1782, on veiem la Parròquia de Nostra Senyora del Port i a dalt Montjuic. (icgc.cat)

L’Estany l’any 1706 (natura.blogspot.com)

L’Estany l’any 1880 (icgc.cat)

Braç Llobregadell segons Ramon Planas

Hipòdrom de Can Tunis l’any 1900 (barcelofilia.blogspot.com)

Revoltes de Quintes (1845)

El juliol de 1845, cinc anys després de la 1a Guerra Carlina i en un context de crisi econòmica i política, l’Exèrcit cridava a quintes (fent-se per llei des de 1837). Aquest fet provocà revoltes arreu de Catalunya, i el Delta no quedà exempt.

Al Prat, molts joves, dirigits pel secretari municipal, antic tinent de l’exèrcit, s’aixecaren tot prenent les armes dels carrabiners de la platja i amagant-se a la muntanya. A Sant Boi, s’arribà a cridar a sometent amb el crit “ no queremos ser quintados”.

El pagès santboià Pau Porcet donava el següent testimoni:

“Lo endemà al Prat lo dia 7 al dilluns, y después los demés llochs, tots los fadrins, tots alborotats per sobre las quintas, esberrihats per las montañas, aquí als uns ab armas, altres ab bastons, que tot venia a ser al mateix com un ramat, és veritat, sense pastó: als uns anàbant, los altres venían, tot era tristor, pena y agonia. Totas las poblacions se baren alborotar per no voler se quintats”.

A Sant Boi, el dia 9 baixaren 500 homes armats amb 50 soldats de presoners. A través d’una mediació capellà-autoritats-ciutadans, s’aconseguí “solucionar” la situació; ja que ja havia arribat un destacament de l’exèrcit.

Al Prat anaren arribant els revoltats i se’ls imposà una multa de 10’5 rals, apartant el secretari municipal del seu càrrec. Finalment, es declarà un indult general.

Gravat de la revolta a Gràcia (ara.ad)

Sardana de Festa Major

D’ençà la primera documentació d’una ballada de sardana al nostre poble, durant la Festa Major de 1906 i incentivada per un agent de borsa gironí anomenat Rosendo, la popularitat de la Sardana de Festa Major ha arribat a convertir aquesta en tot un himne de la nostra vila. 

Fa 75 anys exactes, la cobla “La Principal del Llobregat” estrenava aquesta peça escrita per Ferran Casanovas Civit i composada per Jaume Ventura i Tort. 

No obstant, no la trobem enregistrada fins el 10 de febrer de 1949 a l’Artesà, a càrrec de l’Agrupación Artistico-literaria Cervantes.

La divulgació d’aquesta sardana a la nostra població té com a protagonista l’empenta de l’àmbit cultural, des de moviments sardanistes com Amics de la Sardana fins a la cantata de sisè de primària, en la qual totes les escoles es reuneixen i la canten.

Gràcies a aquesta popularitat, trobem que aquesta peça ha estat versionada a través de diferents estils musicals des de La Capsa o també versionada pel cantant Alfred García.

Lletra de la sardana (wikiprat.cat)

Partitura de la peça (wikiprat.cat)

Raça Potablava

Les primeres mencions a aquesta raça són presents ja en època medieval, on trobem diferents tributs als comtes de Barcelona on es parla de la singularitat dels capons del Delta, per el gust de la seva carn. La fama d’aquesta espècie era un obsequi més que habitual dels masovers cap als propietaris. 

Un exemple de la seva valoració a Barcelona el trobem en preus del 1752, on un parell de capons del Prat valien 1 lliura, mentre que dos capons normals valien 18 sous (1 lliura barcelonina equivalia a 20 sous).

No serà fins el s. XIX quan l’avicultor Salvador Castelló s’interessa per la singular espècie del Prat i arriba a la teoria que els seus trets diferenciadors (gran cresta, potes de color blau pissarra, cua llarga...) es deuen a un creuament amb la gallina conxinxina. 

Tot seguit vindrà una classificació de l’espècie, que patirà un procés selectiu segons les característiques pròpies de la raça; repercutint en una davallada considerable de la població. Fruit d’aquesta selecció humana, es diferenciaran dues variants: la lleonada i la blanca.

La popularitat de la raça feu que participés a la Exposició Universal de 1899 i 1900, així com que s’exportés tant a Sud-Amèrica com a Europa. Al Prat s’explotà el fenomen, tenint els casos singulars de la Colònia Americana i la Granja Colominas. Aquesta darrera, de la mà del matrimoni Colominas-Álvarez, intensificà aquest procés selectiu tot millorant la carn i la producció d’ous.

Malgrat la cria industrial d’aviram als anys 70, s’incentivaran les fires avícoles, que encara perduren; i l’any 1985, fruit d’aquesta tasca neix l’Associació de Criadors de la Raça Prat amb la necessitat de protegir l’espècie. Finalment, el 1987 es donarà cobertura legal tot reconeixent el Pollastre i Capó del Prat, nom oficial de la raça. Altres reconeixements legals seran l'IGP i la incorporporació al Consell Regulador Europeu. 

La raça Prat va lligada a generacions de pratencs que, vivint en cases isolades i adverses, sobrevisqueren del que els hi donà la terra. L’espècie anà evolucionant de la mà d’aquests habitants del Delta, que alhora foren evolucionant també. Aquesta raça és tot un tret d’identitat per els pratencs, sent “potablava” tot un gentilici popular.

Gall potablava lleonat (elpotablava.com)

Gall potablava de varietat blanca (wikiprat.cat)

I Exposició avícola 1941

X Fira Avícola 1983

XII Fira Avícola 1985

Cal Truco

Situada prop de l’antiga desembocadura del riu, aquesta masia de 1920 era el punt més oriental on arribaven les possessions d’en Jaume Casanovas.

Amb les inicials del seu promotor a la façana (JC), aquesta casa de planta basilical, noucentista i d’estil senyorial contava amb porxos, pis, golfes i estable. Les 8 mujades que tenia inicialment es dedicaven majoritàriament a l’alfals per les vaques que hi tenien a la finca. 

Al mas s’accedia per el conegut Camí de Cal Truco, que vorejava l’antiga llera del Llobregat des de la Màquina de Cal Patrici fins a la masia de Cal Truco.

Als anys 70 s’habilità un restaurant de menjar casolà, en el qual molts pratencs anaven fins i tot amb un servei d’autobús exclusiu per aquest afer, a càrrec de Pere Ferrés Bonastre.  

No obstant, la seva situació propera al mar feu que poc a poc el mar s’anés empassant la terra. D’aquesta manera, i davant la industrialització d’aquest terreny, fou enderrocada el 8 de maig de 1996, ja en estat ruïnós.

L’avanç del mar, no obstant, seria recuperat per la construcció del ZAL pratenc, arribant a recuperar 1 km fins el nou moll industrial.

Dibuix de Cal Truco (Joan Jordà Domènech)

Cal Truco (pladebarcelona.cat)

Localització de la masia (icgc.cat)

Cal Truco l'hivern de 1995, poc abans de l'enderroc (fot. Jaume Castell Riera)