El Llobregat

EL LLOBREGAT

L’origen etimològic del riu Llobregat té un cert consens en l’actualitat. És dels pocs topònims amb referències d’època clàssica. No obstant, aquestes referències són vagues i imprecises; com la del geògraf romà Aviè, que al s. IV d. C. ens diu que el Llobregat en època ibera s’anomenava Anystus (nom identificat també pel riu Muga).

De totes maneres, no tenim amb certesa el topònim preromà. El mateix Llobregat llatí podria ser d’influència ibera. El Rubricatus que ens parlen els textos clàssics el podem traduir com a vermellós, una interpretació amb força sentit si veiem el color habitual del nostre riu.

No obstant, el pas de la -R de Rubricatus romà a la -L de Lubricatus medieval no és una transició força comuna. S’interpreta que Lubricatus prové de l’adjectiu “llenegadís”.

Una altra teoria del seu origen, que s’aplica a altres topònims dels Pirineus, és que provingués d’una arrel basca, tal i com ho defensa el lingüista suís Meyer-Lübke.

El riu Llobregat, independentment del seu origen etimològic, donarà nom a la nostra comarca i alhora al nostre poble. 

-Imatge 1: Rètol al pont de Mercabarna (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

-Imatge 2: Mapa de 1782 on es mostra la desembocadura del riu (ICGC)

-Imatge 3: aspecte amarronat del riu 2023, des del Pont de Mercabarna (Pau Rodríguez Cabanach)

Lacunaria

 El nom que porta aquest compte de divulgació és tant remot que cal viatjar al segle X per trobar les primeres referències. Si anéssim a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i demanéssim pel Cartulari de Sant Cugat, trobaríem el primer document que posa nom a aquest lloc de terra del Delta.

En aquest cartulari trobem un document del 17 de gener de 965 d. C. En ell es parla d’una donació de terres entre un tal Martí i el Monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquest Martí, el donador, ens parla de “terra mea propria, que abeo in comitatum Barchinonensis, in termino de villa Alcale, prope estanno Lanarie” (la meva terra pròpia, que tinc al Comtat de Barcelona, al terme de la vil·la d’Alcalà, prop de l’Estany de Llanera). Per situar-nos, ens situa les seves terres a Sant Boi, parròquia de la qual mig Prat era part aleshores; un Prat que coneixerem amb el nom de Prat de Sant Boi. Però concreta aquest Martí que les seves terres estan a l’est d’un estany anomenat Llanera, mentre que al sud tocava “ipsa lannas fenosas”. 

L’origen de l’estany podem situar-lo en una desviació del Braç de Remolar, o també de la Riera Vella. En tot cas, aquest estany situat entre el nucli actual i l’Aeroport donà nom a unes “lannas fenosas” que acabaren donant nom al Prat de Llanera. 

Segons el lingüista Josep Moran, el topònim de “llanera”, és un topònim preromà que adoptà la derivació romànica -era. El significat equivaldria a una terra plana, és a dir, a un prat. Lanas, en cèltic, equival a terra inculte i poc fèrtil; un significat aplicable al Delta si recordem que la ramaderia fou la principal activitat econòmica aleshores. Trobem topònims semblants al Delta com ara Els Llanassos (Viladecans) o Lannes (Illa de Banyols)

No obstant, la interpretació tradicional creu que Lannaria és una contracció llatina de Lacunaria, un lloc de llacunes. Defensada per Josep Balari i Enric Moreu-Rey, Jaume Codina i la historiografia posterior ha optat per aquesta teoria. 

Sigui quina sigui la interpretació, l’estany desapareixerà de la documentació a partir del segle XII i el Prat de Llanera, posteriorment com el Prat de Sant Boi o deçà l’aigua, acabarà perdent el topònim i restarà com a Prat, el Prat de Llobregat. 

-Imatge 1: Fragment de la donació de Martí al monestir de Sant Cugat (ACA) 

Toponímia

La idea tradicional de la història pratenca és la d'una història jove, que no pot remuntar-se a l’època paleolítica. La nostra localització geogràfica confirma aquesta teoria, però sovint pequem en donar als llocs i noms del Prat un segle o dos de vida, com a molt. Mots com “La Zonilla” o “El Parc de les Barques” ens remunten a un passat molt inmediat. Però d’altres com “La Bunyola”, “El Llobregat” o “El Fondo d’en Peixo” tenen un origen més remot. 

La toponímia pratenca, i per extensió la del Delta del Llobregat, beu de diferents etapes culturals i lingüístiques. D’una manera molt esquemàtica trobem 5 orígens segons el període de “dominació”: preromà, llatí, germànic, àrab i romànic. Tenim casos pratencs i deltaics on aquests períodes han deixat palesa la seva llengua i cultura sobre la toponímia.

Durant aquest mes farem un recull dels diferents casos tant a nivell pratenc com deltaic. 

Riuada de Sant Antoni (1898)

RIUADA DE SANT ANTONI 15/01/1898

Amb unes setmanes de pluja torrencial, a les 11:45 el telèfon de la Colònia Casanovas, l’únic del Prat, rep una trucada de Martorell. L’avís era que baixava una gran riuada i tot feia preveure que el riu es desbordaria d’un moment a l’altre. 

En Jaume Casanovas envià immediatament a Gil Argelaga, mosso de la Colònia, a donar avís al poble. 

El genet, xop i accidentat durant el trajecte, creuà a galop el poble pel Carrer de la Bufera (ara Jaume Casanovas) i aturant-se davant el vell Ajuntament picà fortament la porta per donar l’avís. Un quart d’hora després de l’arribada del genet, el riu ja s’havia desbordat per la Ribera.

El Prat s’aixecà l’endemà inundat completament i l’únic contacte amb Barcelona estava en el telèfon de la Colònia Casanovas, que informava que la finca també s’havia inundat amb una alçada d’un metre; mentre que a l’Ajuntament arribava al metre i mig. 

De la Colònia sortí una barca amb el fill d’en Casanovas, Miquel, i el mosso Argelaga; i altres homes, disposats a auxiliar al Prat. Arribant a Can Rigol, naufragaren i van haver d’entrar a la casa per les finestres. 

El Delta va quedar inundat durant tres dies i el Governador de Barcelona envià des de l’Hospitalet barques d’auxili amb queviures. 

Aquella riuada es va cobrar la vida d’un captaire que feia nit al paller de Ca l’Anton de la Titet i d’una sirventa de Cal Quitllet. A nivell material, les vies del ferrocarril foren arrencades, el Pont de les Tres Puntes destruït l’antic Ajuntament quasi se’n va a terra i molts canals van desaparèixer. Malgrat tot, es va aconseguir salvar la collita del blat i les faves. 

Aquesta riuada, recordada encara a dia d’avui com una de les pitjors, tancà el s. XIX amb el balanç de 30 riuades a la nostra vila, motiu per el qual es va anomenar a aquest segle “el segle de les riuades”. 

Per aprofundir en la vivència del moment, es reprodueixen unes línies de la Vanguardia, del dia 17:

"San Vicens dels Horts, como San Juan Despí y el Prat tiene todos sus campos anegados, pues el llano del Llobregat, visto desde las alturas de Montjuich, desaparece bajo una inmensa sábana de agua sucia...

En la población del Prat la situación es desesperada, teniendo que guarecerse, algunos vecinos en las casas del campo, telefoneando a las cuatro de la mañana que el ímpetu de la corriente del Llobregat y la cantidad de agua que por éste se deslizaba nunca se había visto; que con frecuencia disparaban en las casas de campo pidiendo auxilio”

-Imatge 1: Pont de les Tres Puntes totalment destruït (elpratdabans.com)

-Imatge 2: Sortida del Pont del Ferrocarril (elpratdabans.com)

-Imatge 3: El Llobregat al seu pas per Sant Boi (historiadeltemps.com)

-Imatge 4: Plaça de la Vila mesos després (elprat.cat.  Fot. de Josep Monés Amat)

-Imatge 5: Camps de la Ribera (elpratdabans.com)

-Imatge 6: L'Ajuntament Antic (elpratdabans.com)

Vaga de jornalers 06/1931

VAGA DE JORNALERS 1931

La situació als anys 30 del jornaler pratenc ve marcada per un procés d’exportació d’hortalisses al mercat europeu i una forta immigració de totes parts d’Espanya. A més, la industrialització de la zona i la diversitat en la propietat de la terra genera un estrat social difícil de generalitzar.

No obstant, aquests jornalers (i jornaleres, només acceptades per la collita) convergien en un únic punt: precarietat. Per rebre el seu jornal diari, els patrons utilitzaven els caps de colla, unes persones que contractaven cada matí a la Plaça de la Vila els jornalers necessaris; i alhora els hi llogaven un habitatge molt precari. 

Davant aquest clima d’explotació, al Prat dels anys 30 hi trobem 3 sindicats: la Societat de Treballadors del Camp del Prat de Llobregat, format per petits propietaris; el Sindicat Agrícola Lo Llobregat, de rabassaires; i un ram agrícola de la CNT, format principalment per immigrants.

La CNT, cada cop amb més presència al Prat (trobem al pratenc Josep Pastor en el Congrés de Madrid de 6/1931), planteja una vaga a tota la comarca per revertir la situació. Presentant les bases a Viladecans el 8/6/1931, s’exigeixen diferents demandes: jornada de 8h, borsa de treball en el si del sindicat i reconeixement de la CNT, i eliminació del cap de colla; entre d’altres. La pagesia es nega a acceptar aquestes bases i el 18 de juny s’oficialitza la vaga.

Amb el tall de carreteres que impedeix l’exportació de mercaderies, patrons i ajuntaments opten per la negociació; degut a la interinitat del nou règim republicà i l'interès econòmic d’exportar a Europa. És per això que el dia 20 ja trobem un primer acord a Cornellà. El dia 24 es declara finalitzada la vaga. L’acord, segons la CNT: “la clase patronal reconoce la personalidad de los sindicatos obreros que legalmente se constituyan; però sin que por ello signifique merma alguna del derecho de libre contratación".

Tot i la lluita sindical, aviat s’incompliran els pactes i la conflictivitat laboral augmentarà, amb la vaga de la Seda de rerefons. El problema endèmic persistirà i tant la precarització com la figura del cap de colla arribaran fins als nostres dies.

Presentació de les bases al diari de la CNT (Solidaridad Obrera 09-06-1931)

Carros  a punt de carregar mercaderies al tren, al Prat de 1932 (fot. Josep Maria Sagarra Plana)

Casa de la Telegrafia

Situada a la finca de la Ricarda, ara dins de les pistes de l’Aeroport, va ser manada construir per la Companyia Telegràfica Marconi; en el marc d’una etapa de noves innovacions radiofòniques arreu d’Europa, entre les que cal comptar les antenes completament de metall. 

Construïda per Josep Monés Jané el 1911, i dissenyada per Puig i Cadafalch, es troba aïllada del terra per una estructura de formigó i està completament feta sota els cànons modernistes. Malgrat és un edifici d’un sol cos, destaca la seva teulada vermella i paraments blancs.

Amb cinc grans antenes, de les quals la més gran arribava als 85 m d’alçada, durant la Guerra es paralitzaria la seva activitat. Després d’aquesta, el seu ús seria minoritari fins a el 1949, que la Companyia Marconi retiraria les antenes. El darrer telegrafista serà en Josep Petrus, que es jubilarà l’any 52.

Davant l’estat de decadència en que es trobava (era utilitzada com magatzem, quadra i escorxador), el 2004 AENA finançarà la seva rehabilitació a càrrec de Lluís Domènech Girbau.

En mig de l’Aeroport i sense cap ús, és considerada la darrera estació radiotelegràfica de Guglielmo Marconi a tota Espanya.

-Imatge 1: Façana principal de la Telegrafia (mnatec)

-Imatge 2: Part posterior de la Telegrafia (mnatec)

-Imatge 3: La Telegrafia amb les 5 antenes operants (Fons Família Monés)

Jaume Codina Vilà

JAUME CODINA VILÀ 

Nascut el 16 de setembre de 1923, era fill de Josepa Vilà Codina i Jaume Codina Codina, primer secretari del sindicat de pagesos pratencs. De Cal Matetes (aleshores graner situat en la cruïlla Jaume Casanovas-Santiago Rusiñol), rebé una formació de batxillerat a Barcelona que li permeté estudiar Filosofia i Lletres el 1948.

Per no perdre’ns en una biografia tant polifacètica, tractarem la seva petjada en la vida associativa, política i historiogràfica.

Vinculat a les lletres, participa clandestinament en l'edició de revistes com Batec (1946) i en la formació de cercles culturals, sovint crítics amb la dictadura, com ara el diari “Prat, Portavoz de la vida local”, la Xarxa d’Altaveus o La Cervantes. Participarà alhora en la fundació d’Amics del Prat (1956). Mentre duia aquesta tasca associativa, professionalment es dedicà a la pedagogia, passant per l’escola del sr. Martí, el Liceo Pratense…

El seu pas per la política pratenca ve lligat a aquesta vida associativa. Per la seva joventut i davant la necessitat de renovar un consistori precedit per l’alcaldia d’en Rafael Ferrer Monés, les autoritats franquistes el nomenen alcalde el 1957. Lluny de la intenció inicial, la seva alcaldia ve marcada per un estira-i-arronsa amb aquests poders. A nivell local, pels interessos urbanístics i econòmics de l’elit local, i amb les autoritats superiors per la defensa de la integritat territorial. Per aquests i altres motius el 1964 és obligat a dimitir, acusat de catalanista. Posteriorment, participarà del Moviment de Regidors Democràtics; arribant a ser regidor en diversos moments. 

En paral·lel i de la mà alhora d’aquesta trajectòria política i social, trobem les primeres incursions a la història local el 1954; quan investiga la independència parroquial del Prat i entra en contacte amb el pare Andreu de Palma, amb el qual treballa en la gènesi de la primera monografia històrica del Prat. Amb “Historia de una plaza (la plaza del Prat)” (1960), comença una sèrie d’obres històriques que apostaran per la història local com una disciplina en majúscules. La seva prolífica obra i el seu mètode historiogràfic, basat en les formes de vida i en la història econòmica, han catapultat el Dr. Codina a ser un referent en l’estudi de la història pratenca i comarcal; amb obres cabdals com la seva tesi “El Delta de Llobregat. Gènere i formes de vida dels segles XVI al XX” o “Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965”. 

Casat amb Mª Àngels Roig i amb tres fills, morirà el 22 de maig de 2007. En reconeixement seu, serà guardonat amb la Creu de Sant Jordi i nomenat Fill Predilecte del Prat.

Jaume Codina Vilà (fot. cedida per Marta Codina Roig)

Jaume Codina signant llibres la Diada de Sant Jordi (fot. Gerard Giménez Mor)