Qui ha participat en "De Lacunaria a la ciutat del Prat: breu manual d'història pratenca"?

Qui ha participat en "De Lacunaria a la ciutat del Prat: breu manual d'història pratenca"? 

En aquesta publicació vull agrair a totes aquelles persones que han col·laborat d'una manera o una altra en l'elaboració d'aquest llibre. Els llibres sempre acaben sent obres col·lectives des del moment que acaben en altres mans. 

Per tal de donar forma al text i fer-lo entenedor i accessible, el pal de paller ha estat l'Oriol Garcia Puig, graduat en Traducció i Interpretació per la UPF. L'Oriol té l'afegit que és el meu amic d'infantesa i era capaç d'entendre millor que jo allò que acabava escrivint. La maquetació i disseny va venir a càrrec de la Naomi Gómez Mora, graduada en Disseny Gràfic i Industrial per la UB, que va copsar des del primer moment els objectius del llibre: fer-lo accessible a tothom.

A més, el llibre no hauria nascut sense el suport de Tintablava. Associació d'Escriptores i Escriptors del Prat. Els consells i suports del seu president Jesús Garcia Moreno, també historiador, van ser claus amb l'afegit de la seva experiència en el món editorial.

A títol individual, vull agrair els consells i assessorament de persones com Vicenç Tierra Martínez, expresident de Tintablava, en qüestions de forma i contingut. Per capítols més complexos, com ara el dedicat a la geologia del nostre delta, vull agrair el coneixement aportat per Eric Baulenas Villegas, estudiós de la paleontologia comarcal, i José Garcia Moreno, vicepresident de Depana i activista mediambiental. Per últim, agrair a la comunitat historiogràfica local per l'interès en l'evolució d'aquest projecte; i especialment al Dr. Jordi Roca Vernet, pel seu suport durant anys en la meva carrera acadèmica i per haver escrit el pròleg d'aquesta obra.

Per últim, voldria agrair a totes les persones que m'han donat suport aquests anys i han seguit aquest compte de divulgació històrica d'aquest poble que tant ens estimem! Moltes gràcies!!

Llibreries pratenques on es pot adquirir el llibre

Fira Avícola

FIRA AVÍCOLA

La Fira Avícola de la Raça Prat arriba aquest any a les 51 edicions. La història d’aquestes fires està estretament lligada a la raça Prat de pollastres i capons (popularment, potablava), però actualment la fira acull tota mena d’actes culturals, lúdics i comercials.

La raça Prat, documentada ja en època medieval i distingida en els mercats medievals, va ser perfeccionada durant el s. XIX de la mà de l’avicultor Salvador Castelló i l’explotació de granjes com la Colònia Casanovas o la Granja Colominas; així com de la pagesia particular. La selecció artificial de la raça va comportar el naixement de les varietats lleonada i blanca.

La promoció dels potablaves no neix en la primera Fira Avícola —de 1941— sinó que hi ha inciatives d’internacionalització des del s. XIX. L’Exposició Universal de París de 1900 va comptar amb aquesta raça en la representació espanyola, i durant la Mancomunitat de Catalunya i la Segona República van donar-se fires i iniciatives científiques per promocionar la raça.

El 1941 es promou la "1ª Exposición de Raza Prat", però no serà fins 1975 quan es consolida una fira avícola celebrada cada any entre els mesos de novembre i desembre. La popularment coneguda “Feria de los pollos” o “Fira del gall” ha tingut diferents emplaçaments: La Torre Balcells i pl. Pau Casals, Av. Verge de Montserrat, pàrquing de Cal Gana, i des de la 44a edició (2017) a la nova Granja de la Ricarda.

Actualment la fira acull una mostra agrícola de la classe pagesa del Prat —eines, productes i bestiar—, mostra d’entitats culturals, restauració, fira comercial, i sala d’actes per conferències i altres actes. Des de 1941 és tradició la realització d’un cartell representatiu per a cada edició. 

Cartell de la Fira Avícola de 1941 (AMEP)

Variant lleonada de Potablava (wikiprat.cat)

Terrissaires de la Bisbal a la Fira Avícola de 1986, a l’Av. Verge de Montserrat (fot. Joaquim Torrent)

Granja de la Ricarda reconstruïda el 2014, on des de 2017 se celebra la Fira Avícola (fot. Pere López)

10ª Fira Avícola de 1983 (AMEP)

44ª Fira Avícola de 2017

51ª Fira Avícola de 2024

La Balena (1983)

LA BALENA (1983)

El 12 de maig de 1983 la Guàrdia Civil, fent la ronda per la costa pratenca, trobà una balena varada a la platja, just davant de les dependències del Club Nàutic.

Primerament es personà el veterinari titular del poble, Rafael Abellán, que sentencià que es tractava d'un cetaci mort de feia dies i que no era una espècie peculiar del Mediterrani. S'apuntà que podria ser un exemplar llençat d'un vaixell balener. Posteriorment es va confirmar que es tractava d’un rorqual comú (Balaenoptera physalus).

També es personaren membres del Zoo de Barcelona i del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat; que van acordar el desmembrament de l'animal. Aquest pesava 18 tonelades i van caldre 3 dies pel desmembrament. D'aquest, la carn fou donada a una empresa especialitzada en pinsos i l'esquelet passà al Zoo de Barcelona; tot i que l'Ajuntament del Prat pretenia quedar-se les restes per exposar-les en un futur Museu del Prat.

Es calcula que van anar a visitar les restes del cetaci unes 40.000 persones, arribant l'Ajuntament a fletar autobusos per les escoles del poble. Dos anys després, l’esquelet del mamífer s’exposà a l’entrada del Zoo de Barcelona fins el 2018 quan el mal estat de la peça va provocar que es guardés al magatzem.

En els darrers anys una plataforma ciutadana i l’Ajuntament del Prat han demanat tornar les restes òssies al Prat, on va morir la balena. Fins i tot l’artista Consol Llupià va dirigir un audiovisual incentivant aquesta iniciativa. La balena ha constituït un dels episodis més recordats de la memòria col·lectiva recents dels pratencs i pratenques.

-Imatge 1: Balena varada el 1983 (Ajuntament del Prat)

-Imatge 2: Vídeo del fet (Salvador Grau)

-Imatge 3: Esquelet balena 2018 (ABC)

-Imatge 4: Esquelet balena 2018 (Metrópoli Abierta)

Col·loqui "Història local: difusió i recepció"

El proper dijous 17 a les 19h a la sala d'actes del Cèntric l'Oriol Garcia Puig (Traducció i Interpretació), la Naomi Gómez Mora (Disseny) i en Pau Rodríguez Cabanach (Història) durem a terme una xerrada sobre la divulgació històrica, a partir d'un projecte que venim treballant des de fa temps: un llibre d'història!

Us hi esperem!!

El Pont de Ferran Puig

EL PONT DE FERRAN PUIG

Durant segles, El Prat fou un lloc a mercè d’una orografia isolada que incomunicava els seus habitants amb la resta de les poblacions. Els vells camins d’època medieval i moderna sovint quedaven enfangats i per travessar el Llobregat hi havia dues opcions: Pujar a Sant Boi i utilitzar el seu pont, o fer servir l’antiga barca pratenca.

Per aquest motiu, en arribar l’industrial Ferran Puig a mitjan de segle al Prat i començar a explotar el districte de la Bunyola, es plantejà la possibilitat de donar sortida al producte d’una manera més eficient; construint el primer pont de la història al Prat.

Plantejat el 1868, s’inaugurà el 9 de juliol de 1873 amb una festa en homenatge a l’esdeveniment històric i a la figura del terratinent promotor. Per tal ocasió s’organitzaren dues corals al Prat, Els Joves i Els Vells. L’amortització de l’obra es plantejà amb un peatge de pas (més barat pel Prat) i una futura venda a l’Ajuntament del Prat, un fet que no veurà Ferran Puig en vida.

El pont, metàl·lic i amb una passarel·la de fusta, tenia una longitud d’uns 100 metres i una alçada respecte el riu d’uns 5,5 metres. S’aguantava per uns grans pilars rodons, però presentava un inconvenient: El pas era estret i només permetia un pas únic amb carro. L’alçada triada per aixecar el pont fou al nord del municipi, concretament entre els actuals ponts de la Gran Via i el ferrocarril. A la riba esquerra, a l’Hospitalet, trobem la vella masia Torre Gran; i a la dreta, al Prat, el solar que ocupà la Papelera. fruit d’aquesta localització, l’actual C. Nicolás Maria Urgoiti rebé el nom de carrer del Pont.

El també conegut com Pont dels carros va passar per diverses propietats i el seu deteriorament va provocar la construcció del Pont de les Voltes el 1930. Curiosament, tornarà a la vida el 1939. Per tal de retardar l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona es volaren els ponts del Prat, menys el Pont dels Carros, ja que estava en estat ruïnós. Les noves autoritats franquistes locals ràpidament habilitaren el pont i fou comprat. El vell pont encara aguantà fins el 1950, quan s’inaugurà el Pont de l’Autovia.

Pont de Ferran Puig (L'Abans)

Passarel·la i caseta del pont (L'Abans)

Pont de Ferran Puig, i darrere el pont del Ferrocarril (Manel Herrero)

Detall de la passarel·la estreta del pont, que només permetia el pas d'un carro en sentit únic (Manel Herrero)

Cursa ciclista al pont dels carros als anys 30 (Arxiu Giménez Mor)

Colla d'amics al pont de Ferran Puig 1941 (L'Abans)

Restes del pont de Ferran Puig any 1965 (Frederic Comas)

Ferran Puig i Gibert (Arxiu Foment del Treball)

Tarifa per creuar el pont "pontatge" (Fons Codina, AMEP)

Localització del pont el 1945 (ICGC)

Localització del pont el 1945 (ICGC)

Guerra dels Matiners al Prat (1846-49)

GUERRA DELS MATINERS AL PRAT

La Guerra dels Matiners (1846-1849), o Segona Guerra Carlina, s’emmarca dins de les anomenades Guerres Carlines, un conflicte que enfrontà dos bàndols pel tron d’Espanya; tenint els reialistes (Isabel II) i els carlins (Infant Carles).

El Delta no s’escaparà d’aquesta segona carlinada, en la qual federalistes republicans i carlins s’unien en contra de la política centralitzadora d’Isabel II.

El Prat, amb una església fortificada, va ser guarnicionada per carrabiners de Gavà ja que tenia un amarg record de saquejos durant la 1a carlinada. Al marxar el destacament carrabiner, arribaren les tropes carlines i republicanes.

Aquestes, al arribar, exhortaven als consistoris una quantitat de diners, que durant el 1848 arribà a 20.000 rals per incursió.

En una d’aquestes darreres incursions arribà al Prat el Noi Baliarda, republicà revolucionari de Sant Andreu del Palomar. La seva partida, que arribà l’abril de 1849 amb 40 homes, exigí nous pagaments al poble. Però al no rebre’ls i no trobar als regidors, decidiren raptar les dones d’aquests i anar cap a Viladecans.

A La Gent del fang, el Dr. Codina reprodueix un testimoni de la època: “Entre las siete y las ocho de esta mañana se ha presentado en este pueblo una partida que habiendolo circumbalado y sorprendido a algunos individuos de Ayuntamiento les han tenido presos. En el entretanto han exigido a algunos vecinos algunes cantidades que se han llebado imponiendo pena de la vida y otras amenazas crueles que orrorizan”.

-Imatge 1: Batalla del Pasteral del 1849, que posà fi al conflicte i on resultà ferit el general carlí Ramon Cabrera, conegut com el “Tigre del Maestrat” (wikipedia.org).

Nou patrimoni perdut: Les Cases d'en Janet

El passat mes de juny vaig rebre l'avís d'un veí de la Noguera: La darrera casa d'en Janet ha anat a terra. Probablement, la casa més antiga del nucli urbà ha estat ensorrada sense pena ni glòria. 

Posem-nos en context. A finals del s. XVIII, Joan Company Ginabreda Janet va incentivar la construcció d’unes cases a la seva finca de La Vinyassa —propietat que tenia com a centre de poder la masia de La Pujada, també del s. XVIII i enderrocada l’estiu passat—, una tasca que va continuar el seu fill Rafel Company Perruca. Aquesta família va emparentar-se amb els Rodés i els Novell, i les diferents branques familiars van omplir de vida aquest raval de quinze cases. 

Jornalers, obrers i descendents d’en Janet van ocupar aquestes cases de pedra i calç tot formant una barriada aïllada del nucli urbà que s’accedia a través del Camí del Perruca —actual Apel·les Mestres—. La familiaritat dels veïns i de les famílies pageses del voltant —Ca n’Aleix de la Madrona, Cal Mèlich, Cal Pus o Cal Xoflis— va generar una microeconomia a la zona, amb cada casa d’en Janet dedicada a una activitat concreta.

Les cases recloses per un mur de pedra que les rodejava, tenien un pis i planta baixa amb dues estances. Davant d’aquestes hi havia les eixides, amb hort i un pou superficial comú per la quinzena de cases. Altres detalls de la barriada els trobem en un rellotge de sol datat el 1808 i signat pel mateix Rafel Company —avui desaparegut—, i també pels curiosos noms de les cases recollits per Joan Montblanc: Cal Nap, Cal Tocaio, Cal Xitu, Cal Lliquero, etc.

Amb l’enderrocament d’aquesta casa —la darrera amb l’aspecte original— la ciutadania pratenca perd un patrimoni clau per conèixer la seva història. El passatge Cases d’en Janet, accessible per l’av. Remolar i el c. Cerdanya, s’ha desvirtuat i només restarà en el nomenclàtor un passat cada cop més llunyà i difús per les noves generacions. Els historiadors i historiadores tenim deures per recordar aquesta memòria popular i pagesa.

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Gerard Giménez Mor)

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Federic Comas Alcover)

Dos paletes fent morter per reparar font Cases d'en Janet l'any 1959 (Eduard Tortosa Puig)

Eixides de les Cases d'en Janet anys 50 (Fons Elisa Torras Novell)

Família Novell Ubeda a l'eixida de casa seva als anys 30 (Maria Novell Ginabreda)

Francisca Miró alimenta una truja amb pinso a la seva vaqueria de Cases d'en Janet 

als anys 40 (Família Marimón Padrosa)

Un nen a les Cases d'en Janet 1954 (fot. ced. Ricard Estellé)

Joan Novell Sabaté i Marta Iroz a les Cases d'en Janet c. 1973 (Joan Novell Sabaté)

Riuada 1971 a Cases d'en Janet (Joan Novell Sabaté)

Forn de pa de les Cases d'en Janet (Salva Grau Tena)

Cases d'en Janet l'any 2021, avui enderrocades 

(fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Comparativa 1967-2013 Cases d'en Janet (Jaume Castell Riera)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització Cases d'en Janet

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Quan hom pensa en esclaus fàcilment pot venir-li al cap l’època dels romans, però la història de la humanitat està escrita amb l’existència d’una forma de vida basada en la negació de l’individu, l’esclavitud. Un fet que, existint en l’actualitat, ha estat present en la història pratenca d’una manera significativa.

No podem remuntar-nos als romans, ja que aleshores el terra que trepitgem era aigua, però sí podem fer-ho al s. XIV. A les acaballes de l’Edat Mitjana la presència d’esclaus era un fet incontestable al Delta. Tenir un esclau o esclava era un acte econòmic, no tant una distinció social. Era una inversió dels nobles i pagesos benestants (també algun menestral) per tenir un braç més en les feines domèstiques o en les feines agrícoles.

Segons l’estudi d’en Jaume Codina, és a partir de 1360 quan apareixen. Els 30 primers anys només noies, però ja a partir de 1390 s’equilibren esclaus homes-dones. Procedien de l’Àfrica i de la Mediterrània oriental, presoners de guerra i captius d’expedicions corsàries que saquejaven el litoral.

De 1391 a 1420 trobem el major d’esclaus al Delta i a tot Catalunya. La majoria són sarraïns i tàrtars, i són anomenats en la majoria dels casos amb noms cristians. El mercat d’esclaus al Delta sembla un mercat tancat, ja que és entre habitants del mateix delta on es donen les compra-venta.

L’esclavitud tindrà el seu final al s. XVI, quan la immigració occitana omple el Delta i el Prat de mossos; més barats que mantenir un esclau. Curiosament, però, l’amo de l’esclau canviarà de rol en aquest segle. Les naus corsàries turques realitzaran ràtzies delta endins i molts dels captius pratencs esdevindran esclaus en altres terres.

Ferran Puig (1815 – 1901)

Ferran Puig i Gibert neix a Girona el 1815, tot i que aviat el trobem a Barcelona regentant amb 17 anys una tenda tèxtil. El tèxtil el portarà el 1838 a obrir una fàbrica a Sant Andreu del Palomar, un negoci que prosperarà i del qual es retirarà el 1882 amb la formació posterior de la famosa Fabra y Coats. 

Amb aquest capital invertirà en el sector agrícola, participant en la construcció del Canal d’Urgell. El contacte amb el Prat serà l’any 1854, quan heretarà de la seva mare la finca de Cal Saio. Aquesta finca de 150 mujades serà el primer pas per establir una política de compra entorn el districte de la Bunyola. S’aprofitarà de les desamortitzacions i de les lleis de poblament rural; sobretot la de 1868, que li permetrà obtenir uns beneficis cabdals en les seves possessions cada vegada més nombroses. Tant és així que a inicis dels 70 és el segon major propietari del Prat, l’any 75 el 7è major contribuent català i el 80 el major propietari del Prat.

El seu èxit agrícola passa per:

1. La construcció de moltes masies, de les quals establia masoveries; generant una gran xarxa clientelar.

2. Bombament d’aigua del riu al districte de la Bunyola, on concentrà les seves terres.

3. Potenciament de la vinya, però apostant pel farratge i el blat.  

Per tal de canalitzar el seu èxit al Prat, impulsà la construcció del primer pont al Prat, el Pont de Ferran Puig el 1873. Aquest pont de pagament permetia l’exportació de la collita cap a la capital.

Del Partit Liberal, serà Regidor de Barcelona i Senador del Regne; influenciant en la vida política i social del Prat d’una forma caciquista. 

Ferran Puig (Arxiu Foment del Treball)

Casa Gomis

El patrimoni arquitectònic pratenc conserva petits tresors amagats que no prenen valor fins que un factor extern el posa damunt de la taula. És el cas de la Casa Gomis, que saltarà a la llum davant les darreres intencions d’ampliar la tercera pista de l’Aeroport. Fins aquell moment, i degut a la titularitat privada, la casa ha passat desapercebuda completament.

La Casa Gomis cal ubicar-la en la finca de la Ricarda, una gran parcel·la privada on la família Bertrand ha fet i desfet des del s. XIX. Inés Bertrand Mata, filla d’Eusebi Bertrand, es casa amb l’enginyer Ricard Gomis. Aquest era afeccionat a l’art i durant el franquisme incentivà la trobada d’artistes catalans que formaren el CLUB49.[1] D’aquesta manera, el matrimoni Gomis-Bertrand pretengué crear un lloc de creació artística i alhora construir-se una residència a la finca d’estiueig dels Bertrand.

El projecte anà a parar a l’arquitecte exiliat a Amèrica Antoni Bonet Castellana. Entre 1949 i 1956 l’arquitecte projectà un edifici racionalista enmig de la pineda de la Ricarda, vora l’estany. Finalment, la també anomenada La Ricarda fou inaugurada el 1963.

És una casa totalment asimètrica, amb cossos d’una sola planta. És coneguda també com La Casa del Vidre per el gran ús que se’n fa d’aquest. Els mòduls s’uneixen a través d’un gran menjador i destaca el caràcter racionalista del mobiliari i el disseny. Pensada expressament, la casa acollí el Club49 i els seus actes musicals i teatrals.

L’any 2021, amb l’atmosfera de l’ampliació de l’Aeroport, es va declarar Bé cultural d'interès nacional, una forma de blindar-la i reconèixer la seva importància arquitectònica.

Imatge 1: Pati de la Casa Gomis el 2015 (fot. Josep Bracons)

Imatge 2: Casa Gomis (El Periódico de Catalunya)

Imatge 3: Casa Gomis (Revista Sàpiens)

---

[1] El CLUB49 va ser una associació artística que durant tot el franquisme volia fer arribar l'art de les avantguardes a la societat catalana.

Arxiu Amics del Prat - Fons Hemerogràfic

ARXIU AMICS DEL PRAT - FONS HEMEROGRÀFIC

L’hemeroteca que ha anat recollint Amics del Prat al llarg de la seva història inclou tota mena de revistes, periòdics, butlletins, anuaris i altres fonts hemeogràfiques que ens permeten resseguir la història d’altres associacions i col·lectius a través de la seva producció periòdica. 

Entre aquest fons trobem clàssics periòdics com “Periòdic Delta” o la revista municipal editada per l’Ajuntament. Però també trobem premsa que va desaparèixer i que avui constitueix una relíquia documental, com ara “Prat, portavoz de la vida local” o “Spatina: butlletí naturalista del delta del Llobregat”. Es conserven butlletins i anuaris generats pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i pel mateix Amics del Prat a través de “Lannaria” o la “Xarxa d’Altaveus”.

Són alguns dels exemples del ric fons hemerogràfic de l’arxiu, que permeten a l’historiador aprofundir en la història a través d’una font primària molt important: la premsa.