Granja de la Ricarda

Aquest edifici té una història singular pels usos i les dues localitzacions que ha tingut. Avui té el seu protagonisme durant la Fira Avícola però cal remuntar-nos a inicis del s. XX.

El 1901 el fabricant tèxtil Manuel Bertrand i Salsas compra la finca de la Ricarda al seu amic Pere Arús i Cuixart, el qual reservava la finca desamortitzada per caçar. Més enllà de l’ús recreatiu que li conferirà a les 350 hectàrees, la família Bertrand veurà en aquesta zona una oportunitat de negoci. Amb els precedents dels terratinents Jaume Casanovas i Ferran Puig, que revolucionaren l’agricultura, el nouvingut Bertrand es proposà deixar la seva empremta en el camp pratenc.

Una de les inversions per diversificar les activitats cotoneres i sucreres dels Bertrand va ser aprofitar la gran demanda de llet que reclamava Barcelona; i la seva nova finca al Prat li va servir per explotar aquest nínxol. Al 1908 trobem les primeres obres per bastir una macrogranja ideada sobre els conceptes de modernitat i eficiència.

La vaqueria s’estructurà en dos plantes rectangulars unides per un edifici principal amb tres torres, amb teulades a dos aigües. Al nord de l’edifici s’adossà la masoveria, que servia d’habitatge i magatzem. Construïda sobre pilars i arcs elevats, davant les inundacions, l’estructura va seguir un planejament en què la higiene i l’eficiència productiva eren el pal de paller: estructura metàl·lica als estables, calefacció sota terra, murs dobles que servien d’aïllant

tèrmic, cambres d’aire a les teulades per afavorir la ventilació, parets enrajolades... No obstant, cal contextualitzar la granja amb la gran finca. Les collites de farratge, mongetes i pastanagues que donava la finca es transportaven a la Granja a través d’un carrilet que recorria la propietat.

La gran productivitat de la vaqueria es deu a aquestes innovadores característiques. Amb sala d’envasament i filtració, i un subministrament d’aigua a 17 ºC, la consigna d'Eusebi Bertrand fou aconseguir la llet pura i neta amb el mètode tradicional, obviant les noves tendències de pasteurització de la llet. Les prop de 200 vaques suïsses i holandeses gaudien d’un benestar inèdit per l’època; encarint el producte i formant part de les joies que l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la família Bertrand exposaven amb el concepte de “modernitat”.

La Granja de la Ricarda és una barreja d’estil modernista i noucentista, i tant l’estructura com els petits detalls del complex donen fe. Els pares d’aquesta obra van ser Josep Monés Jané “Mariquildo” (mestre d’obres), Francisco Bastos Ansart (arquitecte), Joan Torras Guardiola (dissenyador), etc. La vaqueria, amb una cinquantena de treballadors i amb Pau Vilà Espinós “Torrero” al capdavant, [1] arribà a produir 1.500 litres de llet al dia.

Col·lectivitzada per la CNT i l’UGT durant la Guerra, un cop de nou als Bertrand la vaqueria funcionà fins als anys 70. Adquirida per AENA l’any 1992, la consolidació de la 3a pista de l’Aeroport comportarà el seu enderroc. No obstant, una de les compensacions per l’ampliació va ser reconstruït parcialment l’edifici al Camí de Cal Silet, on la trobem actualment.

Cedida per AENA a l’Ajuntament el 2010, el pla d’usos de l’edifici ha anat canviant al llarg del temps. Inicialment es plantejà ser la seu d’un Museu del Prat. Ara, és seu de la Fira Avícola, de l’Aplec de la Tartana i de diferents fires i actes esportius.

-Imatge 1: Vista de l’antiga granja (elpratocult.cat)

-Imatge 2: Vista de la granja reconstruïda el 2014 (fot. De Pere López)

-Imatge 3: Etiqueta de la Granja (wikiprat.cat)

-Imatge 4: Localització de la Granja (cercle de dalt l’actual situació)

---

[1] La Granja també és coneguda com Cal Torrero, degut a l’antiga masia que hi havia i que va ser enderrocada.

Taula rodona "Jaume Codina i Vilà, historiador, pedagog i activista cultural"

Molt content de participar el proper dilluns 27 en la taula rodona "Jaume Codina i Vilà, historiador, pedagog i activista cultural". 

Fruit del centenari del naixement de Jaume Codina (1923-2023), en aquesta taula rodona presentarem la reedició de "Viatge pel terrat", obra la qual he tingut l'honor d'escriure el pròleg. 

Agraït a Tintablava. Associació d'Escriptores i Escriptors del Prat, Amics d'El Prat i Ajuntament del Prat de Llobregat. El dilluns 27 a les 19h us esperem al Cèntric!

Escorxador Municipal

ESCORXADOR MUNICIPAL

Al s. XIX, El Prat contava amb 2 escorxadors privats dins del nucli urbà. Per salubritat, es decidí construir un de nou que s’allunyés de la població.

El nou escorxador es construí a unes terres de Ramon de Ponsich, proper al Carrer Major. La seva posició era idònia ja que la nova via del ferrocarril s’interposava entre aquest i el nucli urbà. No obstant, aquestes terres foren venudes per construir la futura Papelera Española.

Per aquest motiu, l’Ajuntament hagué de construir un nou escorxador municipal a on ara trobem el Cèntric. Finalitzat el 1919, dirigit per l’arquitecte municipal Antonio Pascual i d’estil modernista, aplegà bona part de les activitats relacionades amb el bestiar i la veterinària en general.

L’any 1979 va deixar de funcionar, convertint-se des de aleshores fins al 1994 en la seu de la Brigada Municipal d’Obres i Serveis. 

L’escorxador (conegut també com “el matadero”) seria enderrocat el 2006 per la construcció de l’espai cultural Cèntric.

-Imatge 1: L’escorxador (Amics del Prat)

-Imatge 2: L’escorxador 1978 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

-Imatge 3: L’escorxador 1978 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

-Imatge 4: L’escorxador nevat 1983 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

La China

LA CHINA

A la tardor de 1989 diversos comerciants del Mercat de Sant Cosme denuncien robatoris de diferents peces de roba. El cas és que l’acte delictiu el comet una cabra, anomenada la “China”. La China, doncs, estava ensinistrada per robar peces de roba, arribant a sostraure una quantitat equiparable a 100.000 pessetes (600€ aprox).

El 21 de desembre es desplega un dispositiu de 7 agents per tot el mercadet. Cap a las onze, quan fa acte de presència la China, es duu a terme una persecució pels carrers fins que és detinguda.

Passarà uns dies detinguda a l’escorxador municipal. Degut al rebombori generat, a través d’un decret és “indultada” i donada a un pastor.

La China, blanquinegra i d’un any d’edat; viurà pasturant pel Delta i acabarà tenint descendència, passant els seus darrers dies a Cal Monjo.

Aquesta història esdevindrà un boom mediàtic tant pel Prat com per el seu barri de Sant Cosme. Diaris i telenotícies es faran ressò d’aquest episodi. A nivell pratenc, la notícia va ser coberta pel periodista Manuel Dobaño.

-Video 1: La China a l’Informatiu de TV3 (ccma.cat)

Joaquim Cabané Pugés

JOAQUIM CABANÉ PUGÉS

Nascut el 1903 fill de Rossend Cabané Parellada i Joaquima Pugés Pallerola, comerciants, cursarà estudis tècnics a l’Escola Industrial de Barcelona. 

Els seus primers passos en la vida cultural del poble els trobem col·laborant a L’Avenç, òrgan de les joventuts del Centre Artesà, i en la constitució de la secció local de Pomell de Joventut, una associació catòlica juvenil i catalanista. És a partir dels anys 20 quan el trobem participant en diferents Jocs Florals i formant part del món sardanista. Aficionat a l’aviació, va ser membre de l’Aeronàutic Club del Prat i va participar en diferents concursos arreu de Catalunya.

El 1927 es cassarà amb Eulàlia Munné Pujals, amb qui tingué dues filles, Maria i Montserrat. Més enllà de l’activitat associativa, trobem en Cabané com el promotor l’any 31 d’un molí de gra al Carrer Maurici Vilomara (aleshores Carrer Pecero), del qual hi produí a partir de 1936 un puré que anomenà “crema d’arròs”. 

Simpatitzant del catalanisme conservador, formarà part del partit Acció Catalana. Soci del Casal Català, entitat hereva del dissolt Centre Autonomista, el 1934 esdevindrà secretari local de Lliga Catalana. Durant la guerra la seva dona i filles anaren a Torrelles mentre ell, malalt de tifus, va poder evitar anar al front. 

L’activitat molinera l’acompanyà durant la postguerra, arribant a comercialitzar durant uns anys pinsos compostos. A més, s’encarregà de la secció local d’Auxilio Social. Seguí formant part de la vida associativa a través del moviment sardanista i la literatura, entre d’altres activitats.

Morirà als 64 anys el 21 de desembre de 1967.

Joaquim Cabané a l’Aeròdrom Militar (“Joaquim Cabané i el seu combat per la cultura”)

Família Cabané Munné 1940 (“Joaquim Cabané i el seu combat per la cultura”)

Joaquim Cabané Pugés el 1950

Anunci publicitari dels purés de Joaquim Cabané (Noticiari Pratenc nº 35 14-6-36)

Illa de Banyols

ILLA DE BANYOLS

L’any 984 apareix en una permuta entre els abats de Ripoll i Sant Cugat el mot Balneolos. Aquesta terra el document la situa a prop de Port. 

Banyols era una terra situada entre l’antiga Llanera i Port. L’origen del topònim provindria de balneolum, en llatí “petit estany”. Aquests estanyols donarien fe de l’orografia deltaica, una zona humida plena de llacunes i aiguamolls. A més, a Banyols es donaria al s. X un nou curs del riu; que entre la Riera Vella i el nou curs aïllarien Banyols en una gran illa, d’aquí l’Illa de Banyols.

Posteriorment coneguda com El Prat dellà l’aigua, el topònim “Banyols” el trobem en altres indrets de Catalunya, com ara Banyoles, amb la mateixa arrel. 

-Imatge 1: Localització de Banyols al s. X (Jordi Gibert Rebull)

La Barceloneta

LA BARCELONETA

Aquest barri té un nom que no deixa indiferent a qualsevol barceloní que passi per aquí. El fet d’imitar el nom del barri barceloní té dos hipòtesis, que es poden complementar fàcilment.

La primera és la seva proximitat a la costa. Juntament amb altres barris com Les Palmeres, la Granja o Sant Cosme, constitueixen el sud del nucli urbà. Igual que el barri barceloní, es troba el més proper a la platja.

La segona interpretació prové de les confusions de la seva identificació alhora de rebre la correspondència postal. Conegut originalment com “Predi Serra”, el cognom Serra era força comú i això provocava que moltes cartes es perdessin. D’aquesta manera, s’equiparava aquesta situació a les dinàmiques de la gran ciutat.

-Imatge 1: Localització de la Barceloneta

La Ribera, La Bufera i La Bunyola

LA RIBERA, LA BUFERA I LA BUNYOLA

Una singularitat del Prat és ser l’únic poble deltaic immers completament al Delta. Els pobles veïns tenen una toponímia major que engloba les seves zones dins del Delta: La Marina (Sant Boi), Les Marines (Gavà) o Les Sorres (Viladecans); tot i que trobem subàrees i mil casos concrets.

El Prat, en canvi, divideix tradicionalment el seu terme en 3 àrees:

La Ribera: Comprendria el nord del terme municipal. El nom prové de la proximitat amb el riu. És on trobaríem les referències arqueològiques més antigues, amb la encara no localitzada Ermita de Sant Pau o la masia del s. XV Cal Monjo (en disputa amb Cal Monés en ser la més antiga dempeus del Prat). A Sant Boi aquesta àrea l’anomenen La Marina de Sant Boi. Tocant a ponent del poble, la Ribera passa a anomenar-se Ribera Baixa (d’aquí el nom de l’institut i el barri)

La Bufera: Zona que avui podríem anomenar l’Aeroport, ja que aquest engloba tota aquesta àrea. La ubicació de Llanera i el seu estany present al s. X, coincideix amb l’Albufera, una zona present a la Baixa Edat Mitjana i que donaria nom a una albufera, és a dir una llacuna litoral. Albufera prové de l’àrab “al-bahr” (mar), bevent del seu diminutiu “al-buḥayra”. Posteriorment, l’Albufera passarà a anomenar-se Bufera.

La Bunyola: Es tracta d’un districte que engloba la part oriental del poble. L’origen l’hem de trobar al 1211. Aquest any el riu vira el seu recorregut i entre aquesta nova desembocadura i la Riera Vella hi naixerà una illa, l’Illa de Banyols. Els Banyols, “Balneolos” en llatí per la gran presència d’estanys i zones lacustres, donarà nom a la futura Bunyola.  

-Imatge 1: Mapa de 1914 del Prat, amb la divisió dels tres districtes agrícoles (ICGC)

Les Moreres

LES MORERES

D’ençà a la posada en marxa de la línia L9 de metro al Prat, al 2016, es va recuperar un nom molt desconegut per molts pratencs, Les Moreres. Tot i tenir un carrer amb aquest nom, conegut popularment com La Recta, l’origen del topònim Moreres és força desconegut.

Cal remuntar-nos a la construcció del Canal de la Dreta, a finals del s. XIX. Aquesta obra comarcal, que abasteix d’aigua per al rec al Prat, té un punt de bifurcació a la finca del Poncic, a prop del Carrefour. Aquesta bifurcació, coneguda com el Salt de la Musset, divideix el Canal de la Dreta en 3 regadores: Una inferior, que transcorre per Sant Cosme; la central, que segueix sent el Canal de la Dreta i transcorre pel mig del nucli; i la superior, que voreja el riu.

Ens interessa la Regadora Superior, o Rec Gran, ja que aquesta passa per l’actual Carrer de les Moreres. Actualment sota terra, aquest canal permetia el creixement de moreres al seu pas per aquest carrer (entre el Carrer del Ferrocarril i la Rambla veiem el canal descobert, on hi acostumen a renéixer les moreres).

El topònim, ben senzill, prové d’aquest fet. La urbanització de la zona en un carrer de petits magatzems va donar nom al Carrer de les Moreres. Alhora, amb la inauguració de la parada del metro, es va optar per aquesta nomenclatura; sense una explicació històrica a la ciutadania d’aquest nom.

-Imatge 1: Vista aèria del Prat 1953-55. En vermell, El Rec Gran al seu pas per l’actual Carrer de les Moreres (ANC)

-Imatge 2: Localització curs Regadora Superior al 1956

-Imatge 3: Localització curs Regadora Superior al 2022

-Imatge 4: Salt de la Musset (Alberto Pérez Suárez)

El Llobregat

EL LLOBREGAT

L’origen etimològic del riu Llobregat té un cert consens en l’actualitat. És dels pocs topònims amb referències d’època clàssica. No obstant, aquestes referències són vagues i imprecises; com la del geògraf romà Aviè, que al s. IV d. C. ens diu que el Llobregat en època ibera s’anomenava Anystus (nom identificat també pel riu Muga).

De totes maneres, no tenim amb certesa el topònim preromà. El mateix Llobregat llatí podria ser d’influència ibera. El Rubricatus que ens parlen els textos clàssics el podem traduir com a vermellós, una interpretació amb força sentit si veiem el color habitual del nostre riu.

No obstant, el pas de la -R de Rubricatus romà a la -L de Lubricatus medieval no és una transició força comuna. S’interpreta que Lubricatus prové de l’adjectiu “llenegadís”.

Una altra teoria del seu origen, que s’aplica a altres topònims dels Pirineus, és que provingués d’una arrel basca, tal i com ho defensa el lingüista suís Meyer-Lübke.

El riu Llobregat, independentment del seu origen etimològic, donarà nom a la nostra comarca i alhora al nostre poble. 

-Imatge 1: Rètol al pont de Mercabarna (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

-Imatge 2: Mapa de 1782 on es mostra la desembocadura del riu (ICGC)

-Imatge 3: aspecte amarronat del riu 2023, des del Pont de Mercabarna (Pau Rodríguez Cabanach)

Lacunaria

 El nom que porta aquest compte de divulgació és tant remot que cal viatjar al segle X per trobar les primeres referències. Si anéssim a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i demanéssim pel Cartulari de Sant Cugat, trobaríem el primer document que posa nom a aquest lloc de terra del Delta.

En aquest cartulari trobem un document del 17 de gener de 965 d. C. En ell es parla d’una donació de terres entre un tal Martí i el Monestir de Sant Cugat del Vallès. Aquest Martí, el donador, ens parla de “terra mea propria, que abeo in comitatum Barchinonensis, in termino de villa Alcale, prope estanno Lanarie” (la meva terra pròpia, que tinc al Comtat de Barcelona, al terme de la vil·la d’Alcalà, prop de l’Estany de Llanera). Per situar-nos, ens situa les seves terres a Sant Boi, parròquia de la qual mig Prat era part aleshores; un Prat que coneixerem amb el nom de Prat de Sant Boi. Però concreta aquest Martí que les seves terres estan a l’est d’un estany anomenat Llanera, mentre que al sud tocava “ipsa lannas fenosas”. 

L’origen de l’estany podem situar-lo en una desviació del Braç de Remolar, o també de la Riera Vella. En tot cas, aquest estany situat entre el nucli actual i l’Aeroport donà nom a unes “lannas fenosas” que acabaren donant nom al Prat de Llanera. 

Segons el lingüista Josep Moran, el topònim de “llanera”, és un topònim preromà que adoptà la derivació romànica -era. El significat equivaldria a una terra plana, és a dir, a un prat. Lanas, en cèltic, equival a terra inculte i poc fèrtil; un significat aplicable al Delta si recordem que la ramaderia fou la principal activitat econòmica aleshores. Trobem topònims semblants al Delta com ara Els Llanassos (Viladecans) o Lannes (Illa de Banyols)

No obstant, la interpretació tradicional creu que Lannaria és una contracció llatina de Lacunaria, un lloc de llacunes. Defensada per Josep Balari i Enric Moreu-Rey, Jaume Codina i la historiografia posterior ha optat per aquesta teoria. 

Sigui quina sigui la interpretació, l’estany desapareixerà de la documentació a partir del segle XII i el Prat de Llanera, posteriorment com el Prat de Sant Boi o deçà l’aigua, acabarà perdent el topònim i restarà com a Prat, el Prat de Llobregat. 

-Imatge 1: Fragment de la donació de Martí al monestir de Sant Cugat (ACA) 

Toponímia

La idea tradicional de la història pratenca és la d'una història jove, que no pot remuntar-se a l’època paleolítica. La nostra localització geogràfica confirma aquesta teoria, però sovint pequem en donar als llocs i noms del Prat un segle o dos de vida, com a molt. Mots com “La Zonilla” o “El Parc de les Barques” ens remunten a un passat molt inmediat. Però d’altres com “La Bunyola”, “El Llobregat” o “El Fondo d’en Peixo” tenen un origen més remot. 

La toponímia pratenca, i per extensió la del Delta del Llobregat, beu de diferents etapes culturals i lingüístiques. D’una manera molt esquemàtica trobem 5 orígens segons el període de “dominació”: preromà, llatí, germànic, àrab i romànic. Tenim casos pratencs i deltaics on aquests períodes han deixat palesa la seva llengua i cultura sobre la toponímia.

Durant aquest mes farem un recull dels diferents casos tant a nivell pratenc com deltaic. 

Riuada de Sant Antoni (1898)

RIUADA DE SANT ANTONI 15/01/1898

Amb unes setmanes de pluja torrencial, a les 11:45 el telèfon de la Colònia Casanovas, l’únic del Prat, rep una trucada de Martorell. L’avís era que baixava una gran riuada i tot feia preveure que el riu es desbordaria d’un moment a l’altre. 

En Jaume Casanovas envià immediatament a Gil Argelaga, mosso de la Colònia, a donar avís al poble. 

El genet, xop i accidentat durant el trajecte, creuà a galop el poble pel Carrer de la Bufera (ara Jaume Casanovas) i aturant-se davant el vell Ajuntament picà fortament la porta per donar l’avís. Un quart d’hora després de l’arribada del genet, el riu ja s’havia desbordat per la Ribera.

El Prat s’aixecà l’endemà inundat completament i l’únic contacte amb Barcelona estava en el telèfon de la Colònia Casanovas, que informava que la finca també s’havia inundat amb una alçada d’un metre; mentre que a l’Ajuntament arribava al metre i mig. 

De la Colònia sortí una barca amb el fill d’en Casanovas, Miquel, i el mosso Argelaga; i altres homes, disposats a auxiliar al Prat. Arribant a Can Rigol, naufragaren i van haver d’entrar a la casa per les finestres. 

El Delta va quedar inundat durant tres dies i el Governador de Barcelona envià des de l’Hospitalet barques d’auxili amb queviures. 

Aquella riuada es va cobrar la vida d’un captaire que feia nit al paller de Ca l’Anton de la Titet i d’una sirventa de Cal Quitllet. A nivell material, les vies del ferrocarril foren arrencades, el Pont de les Tres Puntes destruït l’antic Ajuntament quasi se’n va a terra i molts canals van desaparèixer. Malgrat tot, es va aconseguir salvar la collita del blat i les faves. 

Aquesta riuada, recordada encara a dia d’avui com una de les pitjors, tancà el s. XIX amb el balanç de 30 riuades a la nostra vila, motiu per el qual es va anomenar a aquest segle “el segle de les riuades”. 

Per aprofundir en la vivència del moment, es reprodueixen unes línies de la Vanguardia, del dia 17:

"San Vicens dels Horts, como San Juan Despí y el Prat tiene todos sus campos anegados, pues el llano del Llobregat, visto desde las alturas de Montjuich, desaparece bajo una inmensa sábana de agua sucia...

En la población del Prat la situación es desesperada, teniendo que guarecerse, algunos vecinos en las casas del campo, telefoneando a las cuatro de la mañana que el ímpetu de la corriente del Llobregat y la cantidad de agua que por éste se deslizaba nunca se había visto; que con frecuencia disparaban en las casas de campo pidiendo auxilio”

-Imatge 1: Pont de les Tres Puntes totalment destruït (elpratdabans.com)

-Imatge 2: Sortida del Pont del Ferrocarril (elpratdabans.com)

-Imatge 3: El Llobregat al seu pas per Sant Boi (historiadeltemps.com)

-Imatge 4: Plaça de la Vila mesos després (elprat.cat.  Fot. de Josep Monés Amat)

-Imatge 5: Camps de la Ribera (elpratdabans.com)

-Imatge 6: L'Ajuntament Antic (elpratdabans.com)

Vaga de jornalers 06/1931

VAGA DE JORNALERS 1931

La situació als anys 30 del jornaler pratenc ve marcada per un procés d’exportació d’hortalisses al mercat europeu i una forta immigració de totes parts d’Espanya. A més, la industrialització de la zona i la diversitat en la propietat de la terra genera un estrat social difícil de generalitzar.

No obstant, aquests jornalers (i jornaleres, només acceptades per la collita) convergien en un únic punt: precarietat. Per rebre el seu jornal diari, els patrons utilitzaven els caps de colla, unes persones que contractaven cada matí a la Plaça de la Vila els jornalers necessaris; i alhora els hi llogaven un habitatge molt precari. 

Davant aquest clima d’explotació, al Prat dels anys 30 hi trobem 3 sindicats: la Societat de Treballadors del Camp del Prat de Llobregat, format per petits propietaris; el Sindicat Agrícola Lo Llobregat, de rabassaires; i un ram agrícola de la CNT, format principalment per immigrants.

La CNT, cada cop amb més presència al Prat (trobem al pratenc Josep Pastor en el Congrés de Madrid de 6/1931), planteja una vaga a tota la comarca per revertir la situació. Presentant les bases a Viladecans el 8/6/1931, s’exigeixen diferents demandes: jornada de 8h, borsa de treball en el si del sindicat i reconeixement de la CNT, i eliminació del cap de colla; entre d’altres. La pagesia es nega a acceptar aquestes bases i el 18 de juny s’oficialitza la vaga.

Amb el tall de carreteres que impedeix l’exportació de mercaderies, patrons i ajuntaments opten per la negociació; degut a la interinitat del nou règim republicà i l'interès econòmic d’exportar a Europa. És per això que el dia 20 ja trobem un primer acord a Cornellà. El dia 24 es declara finalitzada la vaga. L’acord, segons la CNT: “la clase patronal reconoce la personalidad de los sindicatos obreros que legalmente se constituyan; però sin que por ello signifique merma alguna del derecho de libre contratación".

Tot i la lluita sindical, aviat s’incompliran els pactes i la conflictivitat laboral augmentarà, amb la vaga de la Seda de rerefons. El problema endèmic persistirà i tant la precarització com la figura del cap de colla arribaran fins als nostres dies.

Presentació de les bases al diari de la CNT (Solidaridad Obrera 09-06-1931)

Carros  a punt de carregar mercaderies al tren, al Prat de 1932 (fot. Josep Maria Sagarra Plana)

Casa de la Telegrafia

Situada a la finca de la Ricarda, ara dins de les pistes de l’Aeroport, va ser manada construir per la Companyia Telegràfica Marconi; en el marc d’una etapa de noves innovacions radiofòniques arreu d’Europa, entre les que cal comptar les antenes completament de metall. 

Construïda per Josep Monés Jané el 1911, i dissenyada per Puig i Cadafalch, es troba aïllada del terra per una estructura de formigó i està completament feta sota els cànons modernistes. Malgrat és un edifici d’un sol cos, destaca la seva teulada vermella i paraments blancs.

Amb cinc grans antenes, de les quals la més gran arribava als 85 m d’alçada, durant la Guerra es paralitzaria la seva activitat. Després d’aquesta, el seu ús seria minoritari fins a el 1949, que la Companyia Marconi retiraria les antenes. El darrer telegrafista serà en Josep Petrus, que es jubilarà l’any 52.

Davant l’estat de decadència en que es trobava (era utilitzada com magatzem, quadra i escorxador), el 2004 AENA finançarà la seva rehabilitació a càrrec de Lluís Domènech Girbau.

En mig de l’Aeroport i sense cap ús, és considerada la darrera estació radiotelegràfica de Guglielmo Marconi a tota Espanya.

-Imatge 1: Façana principal de la Telegrafia (mnatec)

-Imatge 2: Part posterior de la Telegrafia (mnatec)

-Imatge 3: La Telegrafia amb les 5 antenes operants (Fons Família Monés)

Jaume Codina Vilà

JAUME CODINA VILÀ 

Nascut el 16 de setembre de 1923, era fill de Josepa Vilà Codina i Jaume Codina Codina, primer secretari del sindicat de pagesos pratencs. De Cal Matetes (aleshores graner situat en la cruïlla Jaume Casanovas-Santiago Rusiñol), rebé una formació de batxillerat a Barcelona que li permeté estudiar Filosofia i Lletres el 1948.

Per no perdre’ns en una biografia tant polifacètica, tractarem la seva petjada en la vida associativa, política i historiogràfica.

Vinculat a les lletres, participa clandestinament en l'edició de revistes com Batec (1946) i en la formació de cercles culturals, sovint crítics amb la dictadura, com ara el diari “Prat, Portavoz de la vida local”, la Xarxa d’Altaveus o La Cervantes. Participarà alhora en la fundació d’Amics del Prat (1956). Mentre duia aquesta tasca associativa, professionalment es dedicà a la pedagogia, passant per l’escola del sr. Martí, el Liceo Pratense…

El seu pas per la política pratenca ve lligat a aquesta vida associativa. Per la seva joventut i davant la necessitat de renovar un consistori precedit per l’alcaldia d’en Rafael Ferrer Monés, les autoritats franquistes el nomenen alcalde el 1957. Lluny de la intenció inicial, la seva alcaldia ve marcada per un estira-i-arronsa amb aquests poders. A nivell local, pels interessos urbanístics i econòmics de l’elit local, i amb les autoritats superiors per la defensa de la integritat territorial. Per aquests i altres motius el 1964 és obligat a dimitir, acusat de catalanista. Posteriorment, participarà del Moviment de Regidors Democràtics; arribant a ser regidor en diversos moments. 

En paral·lel i de la mà alhora d’aquesta trajectòria política i social, trobem les primeres incursions a la història local el 1954; quan investiga la independència parroquial del Prat i entra en contacte amb el pare Andreu de Palma, amb el qual treballa en la gènesi de la primera monografia històrica del Prat. Amb “Historia de una plaza (la plaza del Prat)” (1960), comença una sèrie d’obres històriques que apostaran per la història local com una disciplina en majúscules. La seva prolífica obra i el seu mètode historiogràfic, basat en les formes de vida i en la història econòmica, han catapultat el Dr. Codina a ser un referent en l’estudi de la història pratenca i comarcal; amb obres cabdals com la seva tesi “El Delta de Llobregat. Gènere i formes de vida dels segles XVI al XX” o “Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965”. 

Casat amb Mª Àngels Roig i amb tres fills, morirà el 22 de maig de 2007. En reconeixement seu, serà guardonat amb la Creu de Sant Jordi i nomenat Fill Predilecte del Prat.

Jaume Codina Vilà (fot. cedida per Marta Codina Roig)

Jaume Codina signant llibres la Diada de Sant Jordi (fot. Gerard Giménez Mor)

Proclamació de la República al Prat (1931)

PROCLAMACIÓ REPÚBLICA AL PRAT 

Arran de les eleccions del 12 d’abril de 1931, es visqué a Espanya un procés popular i polític que va comportar la proclamació de la Segona República Espanyola. El Prat viurà aquest episodi en relació al que estava succeint a l’altra banda del riu, a Barcelona.

Poc abans que a Madrid es proclamés la “Segona República Espanyola”, Francesc Macià proclamava a mig matí a la Plaça Sant Jaume la “República Catalana dins de la Federació Ibèrica”.

Al Prat, cap a les cinc de la tarda, es formà una Junta Revolucionària formada per en Josep Pujol Capsada, com a president; en Jaume Sallés Serra, com a vicepresident; i en Tomàs Pujol Font, com a secretari.

Aquesta Junta decidí secundar les paraules de Macià tot proclamant la República Catalana des del balcó de la Casa de la Vila. L’acte del Ple d’aquell mateix dia diu així:

“Prat de Llobregat a catorce d'abril de mil noucents trentaun; reunits els sota firmants a les cinc de la tarda en el local del Ajuntament, acorden secundar el moviment revolucionari iniciat a Barcelona per En Francesc Maciá <...> Acte seguit acorden i efectuen la proclamació de la República Catalana des del balcó de l'Ajuntament, isant les banderes catalana i republicana als màstils de la Casa de la Vila, amb l'aclamació del poble congregat a la Plaça. Els reunits acorden garantir l'ordre i defensar el nou règim amb el mes gran entusiasme i decisió fins a oferir el sacrifici de llurs vides.”

L’endemà, el dia 15, es constitueix l’Ajuntament amb Pujol i Capsada, d’Esquerra Republicana, com a nou alcalde. La resta del consistori, d’acord a les eleccions del dia 12, estarà format per Jaume Sallés, Josep Gibert, Felip Quevedo, Josep Guilera, Jaume Xirinachs, Víctor Casanovas, Gabriel Busquets, Joan Vilà, Joan Puigventós, Ramon Mata i Joan Costafreda.

El dia 16, tot i l’aparent clima d’alegria popular, al Café de la Rambla, la CNT discutia la futura vaga que es produiria a la fàbrica de la Seda, amb el protagonisme del jove Pedro Cruz Morilla.

-Imatge 1: Proclamació de la República al balcó de l’Ajuntament (Fons La Seda. AMEP)

-Imatge 2: Proclamació de la República al balcó de l’Ajuntament (Fons La Seda. AMEP)

-Imatge 3: Acta de constitució Junta Revolucionària i proclamació de la República (AMEP)

Cal Saboia

Ja durant els segles XVI-XVII trobem referències a la prostitució al Prat, donant-se una relació amb la moralitat religiosa bastant laxa. La legislació que abordava la prostitució era abordada des de la salut i el control de les malalties venèries.  

Als anys 20, amb gairebé 4.000 habitants, el Prat comptava amb amb 3-4 prostíbuls dins del nucli urbà. No obstant, el que ha passat a la memòria popular és sense dubtes Cal Saboia.

Aquesta masia s’ubicava al final de la Rambla i el c. Ignasi Iglesias. En un promontori degut a la proximitat amb el riu, la finca era als anys 20 de Joan Rosell Badia i la família Pursets la menava, amb un camp de presseguers. 

La reconversió de la masia, de dos plantes, la trobem oficialment el 1926; quan es dona el permís d’obertura com a bar. Les noies que servien eren de fora i l’èxit del prostíbul provocà el tancament dels altres, ubicats dins del poble. D’entre aquestes noies, tenim constància d’una jove anomenada La Mallorquina, que degut a la gonorrea que patí generà un brot d’infeccions entre la població.

L’any 31 es regularitza el local com a prostíbul, servint també com a lloc de reunions clandestines entre els cercles anarquistes. No serà fins la Guerra Civil quan la intervenció dels anarquistes al govern municipal provocarà el tancament del local, degut al joc i la prostitució. La mesura durà fins el 1937, quan els anarquistes són expulsats dels òrgans de poder.

Durant la postguerra continuarà la seva activitat, fins i tot amb la mort del propietari, fent-se càrrec la seva parella. La pressió dels cercles catòlics i conservadors, així com les reiterades infeccions i malalties, provocaren que el 1956 es prohibís oficialment la prostitució a Espanya. El local, que hauria tancat el 1949 les seves portes, seguí durant uns anys amb aquesta activitat. 

Cal Saboia fou enderrocada i en el seu lloc trobem a dia d’avui el terraplè que separa la Ronda de Llevant amb el Riu.

-Imatge 1: Anunci de Cal Saboia al número de març de 1935 del Noticiari Pratenc. 

-Imatge 2: Antiga Ronda de Llevant inundada. La masia del fons, Cal Saboia (fot. Fernando Vecino)

-Imatge 3: Vista aèria del Prat el 1953-55. Tocant el riu, al marge dret de la foto, Cal Saboia (ANC)

-Imatge 4: Vista aèria del Prat el 1920-30. Cal Saboia i els presseguers es troben just passat el pont, al marge dret (ANC)

-Imatge 5: Localització de la masia el 1945 (ICGC)

-Imatge 6: Localització de la masia. 

Antiga Estació d'Autobusos Pl. Espanya

El 12 de gener de 1933 el propietari de l’”Empresa de Omnibus Hispano-Suizas, La Pratense”, Josep Pedro Borrut, demana construir un garatge-estació a la cantonada de la Plaça Mancomunitat (avui Espanya) i el Carrer Àngel Guimerà (avui Centre). 

El creixement d’aquesta línia d’autobusos El Prat-Barcelona necessitava d’un lloc per guardar la seva flota de 13 autos, ja que els terrenys de davant de l’Hostal La Rambla s’havien quedat petits.

D’aquesta manera, la construcció correrà a càrrec de Josep Fernàndez Puig, el seu gendre, i serà dirigida per l’arquitecte municipal Pere Vallcorba Sánchez. Cap al mes de juny, els baixos seran ampliats i es construiran a sobre tres pisos d’habitatges.

L’edifici del núm. 4 de la Plaça fou acabat el setembre d’aquell any. Aquesta construcció albergà l’estació-garatge i 29 mecànics, tot convertint-se en un punt clau de les comunicacions entre el poble i la ciutat. La Plaça centralitzarà durant anys la activitat, anomenant-se popularment encara avui la Plaça dels Autobusos. L’edifici ha vist passar diferents establiments com el Quiosc Tortosa o el Liceo Pratense, així com ha donat pas a altres com ara la nova seu d’Amics del Prat o la pastisseria Gotes de Dolç.

Cal destacar l’ornamentació eclèctica, amb una façana balconada i una torre a la cantonada, que dotaren a aquest edifici d’una singularitat respecte la resta d’edificacions pratenques. Exemples com aquests mostren l’evolució urbanística d’un Prat del s. XX en ple creixement.

Imatge 1: L’edifici el 2019 (Google Maps)

Imatge 2: Vista de la Plaça als anys 60 amb l’edifici en qüestió a la dreta (elpratocult.cat)

Imatge 3: Una altra perspectiva de la plaça, anys abans (elpratocult.cat)