Guerra dels Matiners al Prat (1846-49)

GUERRA DELS MATINERS AL PRAT

La Guerra dels Matiners (1846-1849), o Segona Guerra Carlina, s’emmarca dins de les anomenades Guerres Carlines, un conflicte que enfrontà dos bàndols pel tron d’Espanya; tenint els reialistes (Isabel II) i els carlins (Infant Carles).

El Delta no s’escaparà d’aquesta segona carlinada, en la qual federalistes republicans i carlins s’unien en contra de la política centralitzadora d’Isabel II.

El Prat, amb una església fortificada, va ser guarnicionada per carrabiners de Gavà ja que tenia un amarg record de saquejos durant la 1a carlinada. Al marxar el destacament carrabiner, arribaren les tropes carlines i republicanes.

Aquestes, al arribar, exhortaven als consistoris una quantitat de diners, que durant el 1848 arribà a 20.000 rals per incursió.

En una d’aquestes darreres incursions arribà al Prat el Noi Baliarda, republicà revolucionari de Sant Andreu del Palomar. La seva partida, que arribà l’abril de 1849 amb 40 homes, exigí nous pagaments al poble. Però al no rebre’ls i no trobar als regidors, decidiren raptar les dones d’aquests i anar cap a Viladecans.

A La Gent del fang, el Dr. Codina reprodueix un testimoni de la època: “Entre las siete y las ocho de esta mañana se ha presentado en este pueblo una partida que habiendolo circumbalado y sorprendido a algunos individuos de Ayuntamiento les han tenido presos. En el entretanto han exigido a algunos vecinos algunes cantidades que se han llebado imponiendo pena de la vida y otras amenazas crueles que orrorizan”.

-Imatge 1: Batalla del Pasteral del 1849, que posà fi al conflicte i on resultà ferit el general carlí Ramon Cabrera, conegut com el “Tigre del Maestrat” (wikipedia.org).

Nou patrimoni perdut: Les Cases d'en Janet

El passat mes de juny vaig rebre l'avís d'un veí de la Noguera: La darrera casa d'en Janet ha anat a terra. Probablement, la casa més antiga del nucli urbà ha estat ensorrada sense pena ni glòria. 

Posem-nos en context. A finals del s. XVIII, Joan Company Ginabreda Janet va incentivar la construcció d’unes cases a la seva finca de La Vinyassa —propietat que tenia com a centre de poder la masia de La Pujada, també del s. XVIII i enderrocada l’estiu passat—, una tasca que va continuar el seu fill Rafel Company Perruca. Aquesta família va emparentar-se amb els Rodés i els Novell, i les diferents branques familiars van omplir de vida aquest raval de quinze cases. 

Jornalers, obrers i descendents d’en Janet van ocupar aquestes cases de pedra i calç tot formant una barriada aïllada del nucli urbà que s’accedia a través del Camí del Perruca —actual Apel·les Mestres—. La familiaritat dels veïns i de les famílies pageses del voltant —Ca n’Aleix de la Madrona, Cal Mèlich, Cal Pus o Cal Xoflis— va generar una microeconomia a la zona, amb cada casa d’en Janet dedicada a una activitat concreta.

Les cases recloses per un mur de pedra que les rodejava, tenien un pis i planta baixa amb dues estances. Davant d’aquestes hi havia les eixides, amb hort i un pou superficial comú per la quinzena de cases. Altres detalls de la barriada els trobem en un rellotge de sol datat el 1808 i signat pel mateix Rafel Company —avui desaparegut—, i també pels curiosos noms de les cases recollits per Joan Montblanc: Cal Nap, Cal Tocaio, Cal Xitu, Cal Lliquero, etc.

Amb l’enderrocament d’aquesta casa —la darrera amb l’aspecte original— la ciutadania pratenca perd un patrimoni clau per conèixer la seva història. El passatge Cases d’en Janet, accessible per l’av. Remolar i el c. Cerdanya, s’ha desvirtuat i només restarà en el nomenclàtor un passat cada cop més llunyà i difús per les noves generacions. Els historiadors i historiadores tenim deures per recordar aquesta memòria popular i pagesa.

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Gerard Giménez Mor)

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Federic Comas Alcover)

Dos paletes fent morter per reparar font Cases d'en Janet l'any 1959 (Eduard Tortosa Puig)

Eixides de les Cases d'en Janet anys 50 (Fons Elisa Torras Novell)

Família Novell Ubeda a l'eixida de casa seva als anys 30 (Maria Novell Ginabreda)

Francisca Miró alimenta una truja amb pinso a la seva vaqueria de Cases d'en Janet 

als anys 40 (Família Marimón Padrosa)

Un nen a les Cases d'en Janet 1954 (fot. ced. Ricard Estellé)

Joan Novell Sabaté i Marta Iroz a les Cases d'en Janet c. 1973 (Joan Novell Sabaté)

Riuada 1971 a Cases d'en Janet (Joan Novell Sabaté)

Forn de pa de les Cases d'en Janet (Salva Grau Tena)

Cases d'en Janet l'any 2021, avui enderrocades 

(fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Comparativa 1967-2013 Cases d'en Janet (Jaume Castell Riera)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització Cases d'en Janet

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Quan hom pensa en esclaus fàcilment pot venir-li al cap l’època dels romans, però la història de la humanitat està escrita amb l’existència d’una forma de vida basada en la negació de l’individu, l’esclavitud. Un fet que, existint en l’actualitat, ha estat present en la història pratenca d’una manera significativa.

No podem remuntar-nos als romans, ja que aleshores el terra que trepitgem era aigua, però sí podem fer-ho al s. XIV. A les acaballes de l’Edat Mitjana la presència d’esclaus era un fet incontestable al Delta. Tenir un esclau o esclava era un acte econòmic, no tant una distinció social. Era una inversió dels nobles i pagesos benestants (també algun menestral) per tenir un braç més en les feines domèstiques o en les feines agrícoles.

Segons l’estudi d’en Jaume Codina, és a partir de 1360 quan apareixen. Els 30 primers anys només noies, però ja a partir de 1390 s’equilibren esclaus homes-dones. Procedien de l’Àfrica i de la Mediterrània oriental, presoners de guerra i captius d’expedicions corsàries que saquejaven el litoral.

De 1391 a 1420 trobem el major d’esclaus al Delta i a tot Catalunya. La majoria són sarraïns i tàrtars, i són anomenats en la majoria dels casos amb noms cristians. El mercat d’esclaus al Delta sembla un mercat tancat, ja que és entre habitants del mateix delta on es donen les compra-venta.

L’esclavitud tindrà el seu final al s. XVI, quan la immigració occitana omple el Delta i el Prat de mossos; més barats que mantenir un esclau. Curiosament, però, l’amo de l’esclau canviarà de rol en aquest segle. Les naus corsàries turques realitzaran ràtzies delta endins i molts dels captius pratencs esdevindran esclaus en altres terres.

Ferran Puig (1815 – 1901)

Ferran Puig i Gibert neix a Girona el 1815, tot i que aviat el trobem a Barcelona regentant amb 17 anys una tenda tèxtil. El tèxtil el portarà el 1838 a obrir una fàbrica a Sant Andreu del Palomar, un negoci que prosperarà i del qual es retirarà el 1882 amb la formació posterior de la famosa Fabra y Coats. 

Amb aquest capital invertirà en el sector agrícola, participant en la construcció del Canal d’Urgell. El contacte amb el Prat serà l’any 1854, quan heretarà de la seva mare la finca de Cal Saio. Aquesta finca de 150 mujades serà el primer pas per establir una política de compra entorn el districte de la Bunyola. S’aprofitarà de les desamortitzacions i de les lleis de poblament rural; sobretot la de 1868, que li permetrà obtenir uns beneficis cabdals en les seves possessions cada vegada més nombroses. Tant és així que a inicis dels 70 és el segon major propietari del Prat, l’any 75 el 7è major contribuent català i el 80 el major propietari del Prat.

El seu èxit agrícola passa per:

1. La construcció de moltes masies, de les quals establia masoveries; generant una gran xarxa clientelar.

2. Bombament d’aigua del riu al districte de la Bunyola, on concentrà les seves terres.

3. Potenciament de la vinya, però apostant pel farratge i el blat.  

Per tal de canalitzar el seu èxit al Prat, impulsà la construcció del primer pont al Prat, el Pont de Ferran Puig el 1873. Aquest pont de pagament permetia l’exportació de la collita cap a la capital.

Del Partit Liberal, serà Regidor de Barcelona i Senador del Regne; influenciant en la vida política i social del Prat d’una forma caciquista. 

Ferran Puig (Arxiu Foment del Treball)

Casa Gomis

El patrimoni arquitectònic pratenc conserva petits tresors amagats que no prenen valor fins que un factor extern el posa damunt de la taula. És el cas de la Casa Gomis, que saltarà a la llum davant les darreres intencions d’ampliar la tercera pista de l’Aeroport. Fins aquell moment, i degut a la titularitat privada, la casa ha passat desapercebuda completament.

La Casa Gomis cal ubicar-la en la finca de la Ricarda, una gran parcel·la privada on la família Bertrand ha fet i desfet des del s. XIX. Inés Bertrand Mata, filla d’Eusebi Bertrand, es casa amb l’enginyer Ricard Gomis. Aquest era afeccionat a l’art i durant el franquisme incentivà la trobada d’artistes catalans que formaren el CLUB49.[1] D’aquesta manera, el matrimoni Gomis-Bertrand pretengué crear un lloc de creació artística i alhora construir-se una residència a la finca d’estiueig dels Bertrand.

El projecte anà a parar a l’arquitecte exiliat a Amèrica Antoni Bonet Castellana. Entre 1949 i 1956 l’arquitecte projectà un edifici racionalista enmig de la pineda de la Ricarda, vora l’estany. Finalment, la també anomenada La Ricarda fou inaugurada el 1963.

És una casa totalment asimètrica, amb cossos d’una sola planta. És coneguda també com La Casa del Vidre per el gran ús que se’n fa d’aquest. Els mòduls s’uneixen a través d’un gran menjador i destaca el caràcter racionalista del mobiliari i el disseny. Pensada expressament, la casa acollí el Club49 i els seus actes musicals i teatrals.

L’any 2021, amb l’atmosfera de l’ampliació de l’Aeroport, es va declarar Bé cultural d'interès nacional, una forma de blindar-la i reconèixer la seva importància arquitectònica.

Imatge 1: Pati de la Casa Gomis el 2015 (fot. Josep Bracons)

Imatge 2: Casa Gomis (El Periódico de Catalunya)

Imatge 3: Casa Gomis (Revista Sàpiens)

---

[1] El CLUB49 va ser una associació artística que durant tot el franquisme volia fer arribar l'art de les avantguardes a la societat catalana.

Arxiu Amics del Prat - Fons Hemerogràfic

ARXIU AMICS DEL PRAT - FONS HEMEROGRÀFIC

L’hemeroteca que ha anat recollint Amics del Prat al llarg de la seva història inclou tota mena de revistes, periòdics, butlletins, anuaris i altres fonts hemeogràfiques que ens permeten resseguir la història d’altres associacions i col·lectius a través de la seva producció periòdica. 

Entre aquest fons trobem clàssics periòdics com “Periòdic Delta” o la revista municipal editada per l’Ajuntament. Però també trobem premsa que va desaparèixer i que avui constitueix una relíquia documental, com ara “Prat, portavoz de la vida local” o “Spatina: butlletí naturalista del delta del Llobregat”. Es conserven butlletins i anuaris generats pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i pel mateix Amics del Prat a través de “Lannaria” o la “Xarxa d’Altaveus”.

Són alguns dels exemples del ric fons hemerogràfic de l’arxiu, que permeten a l’historiador aprofundir en la història a través d’una font primària molt important: la premsa.

Inauguració de l’exposició i presentació del llibret sobre el 150è aniversari del Pont de Ferran Puig

El dijous 14 de març, a les 19 hores, inaugurarem una exposició que hem fet sobre el Pont de Ferran Puig i presentarem també un llibret que hem elaborat sobre la història del pont.

L’acte d’aquesta doble presentació, que organitzarem al nostre local, el dividirem en dues parts. Primer farem una xerrada i després una lectura de poemes:

Xerrada sobre el Pont de Ferran Puig i el que va significar per al Prat de l’època, a càrrec de Joan Camps, economista, Pau Rodriguez, historiador, i Felip Neri Gordi, arquitecte.

Lectura de poemes del llibret editat per Amics d’El Prat el 1973, amb motiu del centenari del Pont de Ferran Puig, a càrrec de l’actriu Àngela Jové i de Jesús García, president de Tintablava.