Jaume Casanovas Parellada

JAUME CASANOVAS PARELLADA (1844-1911)

Neix el 1844 a Cal Gravat. Els seus pares, Miquel Casanovas Ribas i Francesca Parellada Pujol, representaven la classe masovera dirigent, però l’hereu era qui perpetuava la gestió del patrimoni familiar. Per aquest motiu i per evitar ser quintat, Jaume emigrà a Santiago de Cuba el 1856.

Allà es dedicarà al comerç i es casarà amb Luisa Montero Kelly, de família dedicada al món portuari. Amb ella va tenir 7 fills: Miquel, Facunda, August, Guillem, Dolors, Francisca i Jaume. L’any 1872 torna a Catalunya, davant la mort a Cuba del seu germà Francesc. Creiem que aquest és el motiu del seu retorn i l’origen de la seva riquesa, degut a les 80.000 pessetes que li deixa d’herència.

Inicialment viurà a Barcelona, on s’havia afirmat en altres recerques que fou escollit regidor l’any 1881. Actualment sostinc que es tracta d’un error i que es tracta d’un altre individu. El 1889 Jaume Casanovas retornarà finalment al Prat. Ell i el seu pare portaven una dècada millorant la finca de Cal Gravat, que ja era de la seva propietat juntament amb bona part del districte de la Bufera i la Bunyola. 

Cal Gravat esdevindrà un centre d’explotació agrícola i ramadera de primer nivell, esdevenint una marca registrada de forta anomenada a Barcelona: la Colònia Casanovas. La colònia constava d’habitatges pels treballadors, sistema d’autoabastiment i una xarxa de ferrocarril per reblir les terres mitjançant sorra, fems i terra. La crisi per la gran inversió en terres de poca qualitat i sense accés a aigua abundant va acabar quan el 1893 Casanovas va descobrir l’aigua artesiana de l’aqüífer superficial, fet que revolucionà l’agricultura deltaica.

A nivell polític fou diputat de la Diputació de Barcelona entre 1898 i 1907, de la mà del Partit Liberal. En el càrrec va establir una xarxa clientelar al districte de Vilanova-Sant Feliu juntament amb el seu nebot i administrador: Pere Casanovas Moliné, conegut com Peret de l’Esbirro. Tots dos van representar el caciquisme imperant de la Restauració, amb connexions amb importants estructures com el Centre Artesà, el Canal de la Dreta, el Port de Barcelona o la Diputació. 

Jaume Casanovas morirà el 1911 a la seva colònia agrícola. L’ajuntament va acordar canviar el nom del carrer de la Bufera per carrer de Jaume Casanovas i proclamar-lo Fill Predilecte del Prat.

Quadre de Jaume Casanovas Parellada (Josep Bages)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

La seva dona, Luisa Montero Kelly (Arxiu Família Casanovas)

Esquela Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Postal de la Colònia Casanovas, dita Granja Berna ja que durant uns anys va ser llogada a una empresa suïssa 

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Casa de la Vila

CASA DE LA VILA

Fins el 1730, el consell municipal es reunia a cases particulars o a la parròquia. Amb la reconversió d’aquesta institució en el que actualment coneixem com ajuntament, es bastí la primera seu fixa en un edifici a tocar de l’antic hostal de la plaça. L’edifici complirà la funció de casa de la vila, però també la d’escola, presó i casa del secretari municipal.

Entrat el segle XX, l’edifici es trobava en un estat molt precari. Per aquest motiu, al juliol de 1904 apareixen els primers plànols del que serà la nova Casa de la Vila. La vella casa va ser enderrocada per etapes entre 1904 i 1905 i la nova obra fou encarregada a Albert Feu Guilera i Joan Feu Puig. L’adjudicació de l’obra establí un pressupost de 30.357,73 pessetes, però la suma ascendí a les 43.000 pessetes, fet que va ser denunciat anys després pel Partit Nou, opositor al caciquisme imperant.

La nova casa consistorial s’amplia a mesura que avançava el segle: s’afegeixen lavabos (1916), s’adossa la font de la plaça de 1895 a l’ala oest (1920), s’afegeixen vitralls (1928), s’instal·len calefacció i aigua calenta (1933)… L’any 1963 s’amplien les dependències i l’ala oest ha de prescindir de la font. Se’n construeix una de nova a l’ala est amb les ceràmiques actuals que mostren l’antiga Plaça de la Vila. Les reformes de 1983-84 plantegen que les dependències com la de la Policia Local han de buscar altres localitzacions fora de l’edifici. L’any 2002 serà la darrera gran reforma, malgrat que l’interior ha anat patint millores de tant en tant.

La Casa de la Vila està estructurada en tres naus i es considera una obra historicista amb elements neogòtics, com ara les agulles i pinacles ornamentals de la nau central o la porta principal. La coberta a dues aigües de la nau central té a banda i banda els terrats de les naus laterals, més baixes. Aquesta visió escalonada, juntament amb el balcó presidencial i el rellotge, marquen l’estil de l’edifici i el fan ben identificable a l’skyline pratenc.

Casa de la Vila el 2007 (Joaquim Torrent Pérez)

Antiga casa consistorial i carrer major (AMEP)

Plaça de la Vila abans de la reforma de la Casa de la Vila (dibuix de Josep Bages)

Casa de la Vila a principis de s. XX (Fons Monés)

Plaça de la Vila anys 10 (L'Abans p. 87)

Processó de Corpus a inicis de s. xx a la Plaça de la Vila (Mercè Pujol Brull. L'Abans p. 480)

Postal de la Plaça de la Vila, abans de 1920 

Saló de Plens de l'Ajuntament abans de 1955 (Prat, portavoz de la vida local. Núm 135)

Plaça de la Vila un dia de mercat el 1948 (fot. Josep Mª Vilà Parellada)

Plaça de la Vila a mitjan de anys 50 (Manel Herrero)

Casa de la Vila als anys 60 (fot. Josep Bel)

Casa de la Vila durant la nevada de 1962 (L'Abans p. 183)

Localització Casa de la Vila

Institut Salvador Dalí

INSTITUT SALVADOR DALÍ

El gran creixement demogràfic que va viure el país als anys 60, 70 i 80 del segle passat va situar al Prat en una situació de tensió urbanística important. El poble bullia i es convertia en ciutat amb grans projectes d’expansió com ara barris sencers de nova planta i nous serveis per tal de donar cobertura a les necessitats que la societat reclamava.

El curs 1968-69 s’estrenava l’Institut Baldiri Guilera, el primer centre d’educació secundària públic del Prat. L’institut va haver de ser enderrocat i tornat a construir a principis dels 80 pel mal estat que presentava. A més, la creixent demanda educativa va comportar l’ampliació de l’edifici amb una estructura que encara ens és familiar per desgràcia: els barracons.

Aquestes unitats prefabricades consten des de l’any 1985 i van rebre el nom de “Prat II” fins el 1989, quan ja es va posar el nom de Salvador Dalí en honor al pintor empordanès. Es tractava d’un edifici annex envoltat d’aules prefabricades on sovint el fang endèmic feia presència. A més, estudiants de formació professional també feien servir aquests barracons. La situació va ser denunciada per la ciutadania pratenca i no serà fins l’octubre de 1990 que s’estrenarà un nou edifici entre els carrers Lo Gaiter del Llobregat al nord, carrer de les Moreres a llevant, l’avinguda Verge de Montserrat al sud i l’avinguda Pare Andreu de Palma a ponent; on té l’entrada principal.

L’edifici, que compta amb unes façanes de maó que el fan característic i una planta rectangular s’ubica en una finca amb un pati i al sud una bassa artificial, com succeeix en altres instituts pratencs, que llinda amb La Capsa. Precisament els terrenys de La Capsa eren també de l’institut i la Generalitat va cedir-los a l’Ajuntament per a que construís un espai dedicat al jovent.

El segon institut més antic del Prat compleix 40 anys aquest 2025 i molts dels actuals docents són fills del Prat i antics estudiants, una circumstància atípica els primers anys d’activitat del centre. El blog “I el Dalí continua...” de la professora Alba Sabaté, al centre des de 1987, recorda alguns dels seus alumnes en entrevistes curtes.

 Façana principal de l’Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 (AMEP, Fons Municipal)

Barracons del Salvador Dalí en el pati de l’institut Baldiri Guilera (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Barracons del Salvador Dalí en el pati de l’institut Baldiri Guilera, l’edifici de totxo (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Manifestació el 14/02/1985 a favor de mesures contra els barracons (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 des del camp que actualment ocupa La Capsa (AMEP, Fons Municipal)

 

Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 des del carrer de les Moreres (AMEP, Fons Municipal)

Pati de l’institut Salvador Dalí (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Pati de l’institut Salvador Dalí (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Bassa d’aigua artificial de l’institut Salvador Dalí. A l’esquerra, la Capsa (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Localització de l’institut

La Pujada

Aquesta casa s’emmarcava en un context particular del segle XIX, previ al domini dels grans terratinents Jaume Casanovas i Ferran Puig. A l’inici de la centúria —en plena Guerra del Francès— hi havia al Prat una gran rivalitat entre els Rigual-Alaio i els Company. Aquests últims —de malnom Perruca— tingueren un cap de família, anomenat Janet Company, que va ser el promotor de les Cases d’en Janet. 

La família es va emparentar als anys trenta amb els Rodés i van finançar la gran finca de La Vinyassa, que avui situaríem al barri de la Noguera. Fruit d’aquest matrimoni va néixer Eulàlia Rodés i Company, que al 1877 controlava les propietats Can Perruca, Camps Artixau i La Vinyassa.

Eulàlia Rodés, juntament amb el seu marit Baldiri Novell Bigaire, potenciaren la finca i la masia de La Pujada —també coneguda com Can Sadurní— mantingué un estatus econòmic i social fort fins a la segona meitat del segle XIX; quan els propietaris forasters imposaren un nou ordre.

La masia, edificada durant aquest matrimoni, estava feta de pedra de Montjuïc. L’edifici, d’uns 600 m², es distribuïa en una planta baixa, un pis, unes golfes, un celler i uns quadres; a més d’un escorxador que competí amb el propietari barceloní Jaume Tos. La casa comptava amb una era de terra premsada i als seus galliners s’hi crià fins fa poc la Raça Prat. Als anys setanta del segle passat feia la funció de vaqueria. L’especulació urbanística de la zona va comportar la venda de la casa al constructor Eugeni Valdés. La Pujada va anar a terra l’abril de 2023.

Entrada de La Pujada el 2019 (fot. Pau Rodríguez)

La Pujada (dibuix de Joan Jordà Domènech)

Carrer Santiago Rusiñol inundat, l’agost de 1961 (Fons Román Roselló)

La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol (fot. Joan Camps)

La Pujada des del carrer Jaume Casanovas el maig de 2008 (Google Maps)

Solar de La Pujada des del carrer Jaume Casanovas, juny de 2023 (Google Maps)

Solar tancat de La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol, juny de 2023. Al fons, Cal Matetas. A l’esquerra, el solar també enderrocat de Cal Marcelino (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització de la Pujada

La Seda de Barcelona

LA SEDA DE BARCELONA

La carrera industrial que inicià La Papelera el 1916 cridarà l’atenció de noves indústries, com ara la Compañía Española de Industrias Químicas que s’instal·là al seu costat el 1919. El tancament d’aquesta precoç fàbrica portarà el 1926 a La Seda de Barcelona a adquirir aquests terrenys i les seves instal·lacions. Aquesta nova companyia, de capital holandès, va veure els mateixos avantatges que La Papelera per explotar la seva indústria de fibra artificial, en especial la seda. 

El 4 de febrer del 1928 inicia la producció amb 924 obrers i obreres. La bona producció va provocar ampliacions els anys 1933, 1944 i 1955. Això no obstant —igual que La Papelera anys després— la Seda viurà una vaga el 1931 que comptarà amb el seguiment de gairebé totes les 1.200 persones que hi treballaven. Aquesta vaga iniciada per la CNT esdevindrà una de les majors viscudes pel municipi i comportarà la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil entre les dues fàbriques. 

La fàbrica —formada majoritàriament per dones— fou intervinguda (no col·lectivitzada) per la Generalitat durant la Guerra. Dirigida per la UGT i la CNT, dedicarà la seva producció a la fabricació de llançabombes i projectils. 

De nou en mans holandeses, innovà el 1947 al començar una nova producció emprada pels pneumàtics: raió d’alta tenacitat (rayofil). Als anys 50 intentà sortejar la crisi mundial mitjançant l’ampliació dels terrenys i construint la fàbrica Enkalene, dedicada a la producció del polièster. Va patir més reconversions als 80, quan s’apostà pels grànuls de polièster (PET) utilitzats per l’envasat. Però serà als anys 90 quan la crisi de la indústria europea sentenciarà el raió i l’any 2000 l’empresa serà venuda a un fons bancari. 

La petjada industrial de La Seda tindrà conseqüències similars a la seva germana fabril paperera: immigració i noves residències, explotació hídrica i d’altres recursos, progrés econòmic, una evolució del moviment obrer…

Vista aèria de la Seda el 1929 (Fons Gerard Giménez Mor)

Vista aèria de la Seda (Fons Àlex Domínguez Monés)

La Seda des de l'actual Carrer Major als anys 30 (AMEP)

Patrulla de la Guàrdia Civil patrullant a La Seda, als anys 30 (Fons La Seda AMEP)

Dibuix de La Seda el 1926 (Fons La Seda AMEP)

Treballadores de La Seda el 1928 (Fons La Seda AMEP)

Calderes de vapor anys 60 de Enkalene-La Seda (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Enkalene als anys 60 (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Vista de La Seda el 2002 (fot. Ferran Sánchez)

Localització de La Seda de Barcelona