La Balena (1983)

LA BALENA (1983)

El 12 de maig de 1983 la Guàrdia Civil, fent la ronda per la costa pratenca, trobà una balena varada a la platja, just davant de les dependències del Club Nàutic.

Primerament es personà el veterinari titular del poble, Rafael Abellán, que sentencià que es tractava d'un cetaci mort de feia dies i que no era una espècie peculiar del Mediterrani. S'apuntà que podria ser un exemplar llençat d'un vaixell balener. Posteriorment es va confirmar que es tractava d’un rorqual comú (Balaenoptera physalus).

També es personaren membres del Zoo de Barcelona i del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat; que van acordar el desmembrament de l'animal. Aquest pesava 18 tonelades i van caldre 3 dies pel desmembrament. D'aquest, la carn fou donada a una empresa especialitzada en pinsos i l'esquelet passà al Zoo de Barcelona; tot i que l'Ajuntament del Prat pretenia quedar-se les restes per exposar-les en un futur Museu del Prat.

Es calcula que van anar a visitar les restes del cetaci unes 40.000 persones, arribant l'Ajuntament a fletar autobusos per les escoles del poble. Dos anys després, l’esquelet del mamífer s’exposà a l’entrada del Zoo de Barcelona fins el 2018 quan el mal estat de la peça va provocar que es guardés al magatzem.

En els darrers anys una plataforma ciutadana i l’Ajuntament del Prat han demanat tornar les restes òssies al Prat, on va morir la balena. Fins i tot l’artista Consol Llupià va dirigir un audiovisual incentivant aquesta iniciativa. La balena ha constituït un dels episodis més recordats de la memòria col·lectiva recents dels pratencs i pratenques.

-Imatge 1: Balena varada el 1983 (Ajuntament del Prat)

-Imatge 2: Vídeo del fet (Salvador Grau)

-Imatge 3: Esquelet balena 2018 (ABC)

-Imatge 4: Esquelet balena 2018 (Metrópoli Abierta)

Col·loqui "Història local: difusió i recepció"

El proper dijous 17 a les 19h a la sala d'actes del Cèntric l'Oriol Garcia Puig (Traducció i Interpretació), la Naomi Gómez Mora (Disseny) i en Pau Rodríguez Cabanach (Història) durem a terme una xerrada sobre la divulgació històrica, a partir d'un projecte que venim treballant des de fa temps: un llibre d'història!

Us hi esperem!!

El Pont de Ferran Puig

EL PONT DE FERRAN PUIG

Durant segles, El Prat fou un lloc a mercè d’una orografia isolada que incomunicava els seus habitants amb la resta de les poblacions. Els vells camins d’època medieval i moderna sovint quedaven enfangats i per travessar el Llobregat hi havia dues opcions: Pujar a Sant Boi i utilitzar el seu pont, o fer servir l’antiga barca pratenca.

Per aquest motiu, en arribar l’industrial Ferran Puig a mitjan de segle al Prat i començar a explotar el districte de la Bunyola, es plantejà la possibilitat de donar sortida al producte d’una manera més eficient; construint el primer pont de la història al Prat.

Plantejat el 1868, s’inaugurà el 9 de juliol de 1873 amb una festa en homenatge a l’esdeveniment històric i a la figura del terratinent promotor. Per tal ocasió s’organitzaren dues corals al Prat, Els Joves i Els Vells. L’amortització de l’obra es plantejà amb un peatge de pas (més barat pel Prat) i una futura venda a l’Ajuntament del Prat, un fet que no veurà Ferran Puig en vida.

El pont, metàl·lic i amb una passarel·la de fusta, tenia una longitud d’uns 100 metres i una alçada respecte el riu d’uns 5,5 metres. S’aguantava per uns grans pilars rodons, però presentava un inconvenient: El pas era estret i només permetia un pas únic amb carro. L’alçada triada per aixecar el pont fou al nord del municipi, concretament entre els actuals ponts de la Gran Via i el ferrocarril. A la riba esquerra, a l’Hospitalet, trobem la vella masia Torre Gran; i a la dreta, al Prat, el solar que ocupà la Papelera. fruit d’aquesta localització, l’actual C. Nicolás Maria Urgoiti rebé el nom de carrer del Pont.

El també conegut com Pont dels carros va passar per diverses propietats i el seu deteriorament va provocar la construcció del Pont de les Voltes el 1930. Curiosament, tornarà a la vida el 1939. Per tal de retardar l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona es volaren els ponts del Prat, menys el Pont dels Carros, ja que estava en estat ruïnós. Les noves autoritats franquistes locals ràpidament habilitaren el pont i fou comprat. El vell pont encara aguantà fins el 1950, quan s’inaugurà el Pont de l’Autovia.

Pont de Ferran Puig (L'Abans)

Passarel·la i caseta del pont (L'Abans)

Pont de Ferran Puig, i darrere el pont del Ferrocarril (Manel Herrero)

Detall de la passarel·la estreta del pont, que només permetia el pas d'un carro en sentit únic (Manel Herrero)

Cursa ciclista al pont dels carros als anys 30 (Arxiu Giménez Mor)

Colla d'amics al pont de Ferran Puig 1941 (L'Abans)

Restes del pont de Ferran Puig any 1965 (Frederic Comas)

Ferran Puig i Gibert (Arxiu Foment del Treball)

Tarifa per creuar el pont "pontatge" (Fons Codina, AMEP)

Localització del pont el 1945 (ICGC)

Localització del pont el 1945 (ICGC)

Guerra dels Matiners al Prat (1846-49)

GUERRA DELS MATINERS AL PRAT

La Guerra dels Matiners (1846-1849), o Segona Guerra Carlina, s’emmarca dins de les anomenades Guerres Carlines, un conflicte que enfrontà dos bàndols pel tron d’Espanya; tenint els reialistes (Isabel II) i els carlins (Infant Carles).

El Delta no s’escaparà d’aquesta segona carlinada, en la qual federalistes republicans i carlins s’unien en contra de la política centralitzadora d’Isabel II.

El Prat, amb una església fortificada, va ser guarnicionada per carrabiners de Gavà ja que tenia un amarg record de saquejos durant la 1a carlinada. Al marxar el destacament carrabiner, arribaren les tropes carlines i republicanes.

Aquestes, al arribar, exhortaven als consistoris una quantitat de diners, que durant el 1848 arribà a 20.000 rals per incursió.

En una d’aquestes darreres incursions arribà al Prat el Noi Baliarda, republicà revolucionari de Sant Andreu del Palomar. La seva partida, que arribà l’abril de 1849 amb 40 homes, exigí nous pagaments al poble. Però al no rebre’ls i no trobar als regidors, decidiren raptar les dones d’aquests i anar cap a Viladecans.

A La Gent del fang, el Dr. Codina reprodueix un testimoni de la època: “Entre las siete y las ocho de esta mañana se ha presentado en este pueblo una partida que habiendolo circumbalado y sorprendido a algunos individuos de Ayuntamiento les han tenido presos. En el entretanto han exigido a algunos vecinos algunes cantidades que se han llebado imponiendo pena de la vida y otras amenazas crueles que orrorizan”.

-Imatge 1: Batalla del Pasteral del 1849, que posà fi al conflicte i on resultà ferit el general carlí Ramon Cabrera, conegut com el “Tigre del Maestrat” (wikipedia.org).

Nou patrimoni perdut: Les Cases d'en Janet

El passat mes de juny vaig rebre l'avís d'un veí de la Noguera: La darrera casa d'en Janet ha anat a terra. Probablement, la casa més antiga del nucli urbà ha estat ensorrada sense pena ni glòria. 

Posem-nos en context. A finals del s. XVIII, Joan Company Ginabreda Janet va incentivar la construcció d’unes cases a la seva finca de La Vinyassa —propietat que tenia com a centre de poder la masia de La Pujada, també del s. XVIII i enderrocada l’estiu passat—, una tasca que va continuar el seu fill Rafel Company Perruca. Aquesta família va emparentar-se amb els Rodés i els Novell, i les diferents branques familiars van omplir de vida aquest raval de quinze cases. 

Jornalers, obrers i descendents d’en Janet van ocupar aquestes cases de pedra i calç tot formant una barriada aïllada del nucli urbà que s’accedia a través del Camí del Perruca —actual Apel·les Mestres—. La familiaritat dels veïns i de les famílies pageses del voltant —Ca n’Aleix de la Madrona, Cal Mèlich, Cal Pus o Cal Xoflis— va generar una microeconomia a la zona, amb cada casa d’en Janet dedicada a una activitat concreta.

Les cases recloses per un mur de pedra que les rodejava, tenien un pis i planta baixa amb dues estances. Davant d’aquestes hi havia les eixides, amb hort i un pou superficial comú per la quinzena de cases. Altres detalls de la barriada els trobem en un rellotge de sol datat el 1808 i signat pel mateix Rafel Company —avui desaparegut—, i també pels curiosos noms de les cases recollits per Joan Montblanc: Cal Nap, Cal Tocaio, Cal Xitu, Cal Lliquero, etc.

Amb l’enderrocament d’aquesta casa —la darrera amb l’aspecte original— la ciutadania pratenca perd un patrimoni clau per conèixer la seva història. El passatge Cases d’en Janet, accessible per l’av. Remolar i el c. Cerdanya, s’ha desvirtuat i només restarà en el nomenclàtor un passat cada cop més llunyà i difús per les noves generacions. Els historiadors i historiadores tenim deures per recordar aquesta memòria popular i pagesa.

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Gerard Giménez Mor)

Cases d'en Janet als anys 60 (fot. Federic Comas Alcover)

Dos paletes fent morter per reparar font Cases d'en Janet l'any 1959 (Eduard Tortosa Puig)

Eixides de les Cases d'en Janet anys 50 (Fons Elisa Torras Novell)

Família Novell Ubeda a l'eixida de casa seva als anys 30 (Maria Novell Ginabreda)

Francisca Miró alimenta una truja amb pinso a la seva vaqueria de Cases d'en Janet 

als anys 40 (Família Marimón Padrosa)

Un nen a les Cases d'en Janet 1954 (fot. ced. Ricard Estellé)

Joan Novell Sabaté i Marta Iroz a les Cases d'en Janet c. 1973 (Joan Novell Sabaté)

Riuada 1971 a Cases d'en Janet (Joan Novell Sabaté)

Forn de pa de les Cases d'en Janet (Salva Grau Tena)

Cases d'en Janet l'any 2021, avui enderrocades 

(fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Comparativa 1967-2013 Cases d'en Janet (Jaume Castell Riera)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Actual estat d'enderroc de les darreres

Cases d'en Janet (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització Cases d'en Janet

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Esclavitud al Prat (s. XIV-XVI)

Quan hom pensa en esclaus fàcilment pot venir-li al cap l’època dels romans, però la història de la humanitat està escrita amb l’existència d’una forma de vida basada en la negació de l’individu, l’esclavitud. Un fet que, existint en l’actualitat, ha estat present en la història pratenca d’una manera significativa.

No podem remuntar-nos als romans, ja que aleshores el terra que trepitgem era aigua, però sí podem fer-ho al s. XIV. A les acaballes de l’Edat Mitjana la presència d’esclaus era un fet incontestable al Delta. Tenir un esclau o esclava era un acte econòmic, no tant una distinció social. Era una inversió dels nobles i pagesos benestants (també algun menestral) per tenir un braç més en les feines domèstiques o en les feines agrícoles.

Segons l’estudi d’en Jaume Codina, és a partir de 1360 quan apareixen. Els 30 primers anys només noies, però ja a partir de 1390 s’equilibren esclaus homes-dones. Procedien de l’Àfrica i de la Mediterrània oriental, presoners de guerra i captius d’expedicions corsàries que saquejaven el litoral.

De 1391 a 1420 trobem el major d’esclaus al Delta i a tot Catalunya. La majoria són sarraïns i tàrtars, i són anomenats en la majoria dels casos amb noms cristians. El mercat d’esclaus al Delta sembla un mercat tancat, ja que és entre habitants del mateix delta on es donen les compra-venta.

L’esclavitud tindrà el seu final al s. XVI, quan la immigració occitana omple el Delta i el Prat de mossos; més barats que mantenir un esclau. Curiosament, però, l’amo de l’esclau canviarà de rol en aquest segle. Les naus corsàries turques realitzaran ràtzies delta endins i molts dels captius pratencs esdevindran esclaus en altres terres.

Ferran Puig (1815 – 1901)

Ferran Puig i Gibert neix a Girona el 1815, tot i que aviat el trobem a Barcelona regentant amb 17 anys una tenda tèxtil. El tèxtil el portarà el 1838 a obrir una fàbrica a Sant Andreu del Palomar, un negoci que prosperarà i del qual es retirarà el 1882 amb la formació posterior de la famosa Fabra y Coats. 

Amb aquest capital invertirà en el sector agrícola, participant en la construcció del Canal d’Urgell. El contacte amb el Prat serà l’any 1854, quan heretarà de la seva mare la finca de Cal Saio. Aquesta finca de 150 mujades serà el primer pas per establir una política de compra entorn el districte de la Bunyola. S’aprofitarà de les desamortitzacions i de les lleis de poblament rural; sobretot la de 1868, que li permetrà obtenir uns beneficis cabdals en les seves possessions cada vegada més nombroses. Tant és així que a inicis dels 70 és el segon major propietari del Prat, l’any 75 el 7è major contribuent català i el 80 el major propietari del Prat.

El seu èxit agrícola passa per:

1. La construcció de moltes masies, de les quals establia masoveries; generant una gran xarxa clientelar.

2. Bombament d’aigua del riu al districte de la Bunyola, on concentrà les seves terres.

3. Potenciament de la vinya, però apostant pel farratge i el blat.  

Per tal de canalitzar el seu èxit al Prat, impulsà la construcció del primer pont al Prat, el Pont de Ferran Puig el 1873. Aquest pont de pagament permetia l’exportació de la collita cap a la capital.

Del Partit Liberal, serà Regidor de Barcelona i Senador del Regne; influenciant en la vida política i social del Prat d’una forma caciquista. 

Ferran Puig (Arxiu Foment del Treball)