Institut Salvador Dalí

INSTITUT SALVADOR DALÍ

El gran creixement demogràfic que va viure el país als anys 60, 70 i 80 del segle passat va situar al Prat en una situació de tensió urbanística important. El poble bullia i es convertia en ciutat amb grans projectes d’expansió com ara barris sencers de nova planta i nous serveis per tal de donar cobertura a les necessitats que la societat reclamava.

El curs 1968-69 s’estrenava l’Institut Baldiri Guilera, el primer centre d’educació secundària públic del Prat. L’institut va haver de ser enderrocat i tornat a construir a principis dels 80 pel mal estat que presentava. A més, la creixent demanda educativa va comportar l’ampliació de l’edifici amb una estructura que encara ens és familiar per desgràcia: els barracons.

Aquestes unitats prefabricades consten des de l’any 1985 i van rebre el nom de “Prat II” fins el 1989, quan ja es va posar el nom de Salvador Dalí en honor al pintor empordanès. Es tractava d’un edifici annex envoltat d’aules prefabricades on sovint el fang endèmic feia presència. A més, estudiants de formació professional també feien servir aquests barracons. La situació va ser denunciada per la ciutadania pratenca i no serà fins l’octubre de 1990 que s’estrenarà un nou edifici entre els carrers Lo Gaiter del Llobregat al nord, carrer de les Moreres a llevant, l’avinguda Verge de Montserrat al sud i l’avinguda Pare Andreu de Palma a ponent; on té l’entrada principal.

L’edifici, que compta amb unes façanes de maó que el fan característic i una planta rectangular s’ubica en una finca amb un pati i al sud una bassa artificial, com succeeix en altres instituts pratencs, que llinda amb La Capsa. Precisament els terrenys de La Capsa eren també de l’institut i la Generalitat va cedir-los a l’Ajuntament per a que construís un espai dedicat al jovent.

El segon institut més antic del Prat compleix 40 anys aquest 2025 i molts dels actuals docents són fills del Prat i antics estudiants, una circumstància atípica els primers anys d’activitat del centre. El blog “I el Dalí continua...” de la professora Alba Sabaté, al centre des de 1987, recorda alguns dels seus alumnes en entrevistes curtes.

 Façana principal de l’Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 (AMEP, Fons Municipal)

Barracons del Salvador Dalí en el pati de l’institut Baldiri Guilera (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Barracons del Salvador Dalí en el pati de l’institut Baldiri Guilera, l’edifici de totxo (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Manifestació el 14/02/1985 a favor de mesures contra els barracons (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 des del camp que actualment ocupa La Capsa (AMEP, Fons Municipal)

 

Institut Salvador Dalí el desembre de 1990 des del carrer de les Moreres (AMEP, Fons Municipal)

Pati de l’institut Salvador Dalí (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Pati de l’institut Salvador Dalí (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Bassa d’aigua artificial de l’institut Salvador Dalí. A l’esquerra, la Capsa (Arxiu Institut Salvador Dalí)

Localització de l’institut

La Pujada

Aquesta casa s’emmarcava en un context particular del segle XIX, previ al domini dels grans terratinents Jaume Casanovas i Ferran Puig. A l’inici de la centúria —en plena Guerra del Francès— hi havia al Prat una gran rivalitat entre els Rigual-Alaio i els Company. Aquests últims —de malnom Perruca— tingueren un cap de família, anomenat Janet Company, que va ser el promotor de les Cases d’en Janet. 

La família es va emparentar als anys trenta amb els Rodés i van finançar la gran finca de La Vinyassa, que avui situaríem al barri de la Noguera. Fruit d’aquest matrimoni va néixer Eulàlia Rodés i Company, que al 1877 controlava les propietats Can Perruca, Camps Artixau i La Vinyassa.

Eulàlia Rodés, juntament amb el seu marit Baldiri Novell Bigaire, potenciaren la finca i la masia de La Pujada —també coneguda com Can Sadurní— mantingué un estatus econòmic i social fort fins a la segona meitat del segle XIX; quan els propietaris forasters imposaren un nou ordre.

La masia, edificada durant aquest matrimoni, estava feta de pedra de Montjuïc. L’edifici, d’uns 600 m², es distribuïa en una planta baixa, un pis, unes golfes, un celler i uns quadres; a més d’un escorxador que competí amb el propietari barceloní Jaume Tos. La casa comptava amb una era de terra premsada i als seus galliners s’hi crià fins fa poc la Raça Prat. Als anys setanta del segle passat feia la funció de vaqueria. L’especulació urbanística de la zona va comportar la venda de la casa al constructor Eugeni Valdés. La Pujada va anar a terra l’abril de 2023.

Entrada de La Pujada el 2019 (fot. Pau Rodríguez)

La Pujada (dibuix de Joan Jordà Domènech)

Carrer Santiago Rusiñol inundat, l’agost de 1961 (Fons Román Roselló)

La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol (fot. Joan Camps)

La Pujada des del carrer Jaume Casanovas el maig de 2008 (Google Maps)

Solar de La Pujada des del carrer Jaume Casanovas, juny de 2023 (Google Maps)

Solar tancat de La Pujada des del carrer Santiago Rusiñol, juny de 2023. Al fons, Cal Matetas. A l’esquerra, el solar també enderrocat de Cal Marcelino (fot. Pau Rodríguez Cabanach)

Localització de la Pujada

La Seda de Barcelona

LA SEDA DE BARCELONA

La carrera industrial que inicià La Papelera el 1916 cridarà l’atenció de noves indústries, com ara la Compañía Española de Industrias Químicas que s’instal·là al seu costat el 1919. El tancament d’aquesta precoç fàbrica portarà el 1926 a La Seda de Barcelona a adquirir aquests terrenys i les seves instal·lacions. Aquesta nova companyia, de capital holandès, va veure els mateixos avantatges que La Papelera per explotar la seva indústria de fibra artificial, en especial la seda. 

El 4 de febrer del 1928 inicia la producció amb 924 obrers i obreres. La bona producció va provocar ampliacions els anys 1933, 1944 i 1955. Això no obstant —igual que La Papelera anys després— la Seda viurà una vaga el 1931 que comptarà amb el seguiment de gairebé totes les 1.200 persones que hi treballaven. Aquesta vaga iniciada per la CNT esdevindrà una de les majors viscudes pel municipi i comportarà la construcció d’una caserna de la Guàrdia Civil entre les dues fàbriques. 

La fàbrica —formada majoritàriament per dones— fou intervinguda (no col·lectivitzada) per la Generalitat durant la Guerra. Dirigida per la UGT i la CNT, dedicarà la seva producció a la fabricació de llançabombes i projectils. 

De nou en mans holandeses, innovà el 1947 al començar una nova producció emprada pels pneumàtics: raió d’alta tenacitat (rayofil). Als anys 50 intentà sortejar la crisi mundial mitjançant l’ampliació dels terrenys i construint la fàbrica Enkalene, dedicada a la producció del polièster. Va patir més reconversions als 80, quan s’apostà pels grànuls de polièster (PET) utilitzats per l’envasat. Però serà als anys 90 quan la crisi de la indústria europea sentenciarà el raió i l’any 2000 l’empresa serà venuda a un fons bancari. 

La petjada industrial de La Seda tindrà conseqüències similars a la seva germana fabril paperera: immigració i noves residències, explotació hídrica i d’altres recursos, progrés econòmic, una evolució del moviment obrer…

Vista aèria de la Seda el 1929 (Fons Gerard Giménez Mor)

Vista aèria de la Seda (Fons Àlex Domínguez Monés)

La Seda des de l'actual Carrer Major als anys 30 (AMEP)

Patrulla de la Guàrdia Civil patrullant a La Seda, als anys 30 (Fons La Seda AMEP)

Dibuix de La Seda el 1926 (Fons La Seda AMEP)

Treballadores de La Seda el 1928 (Fons La Seda AMEP)

Calderes de vapor anys 60 de Enkalene-La Seda (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Enkalene als anys 60 (article de 1962 a la revista Quaderns d'arquitectura i urbanisme)

Vista de La Seda el 2002 (fot. Ferran Sánchez)

Localització de La Seda de Barcelona

Presentació "De Lacunaria a la ciutat del Prat: breu manual d'història pratenca"

Ens complau convidar-vos a la presentació oficial del llibre 📖 De Lacunaria a la ciutat del Prat: breu manual d'història pratenca 📖 a càrrec de l’autor Pau Rodríguez Cabanach i conduït pel periodista i historiador Sergi Olivera Escobar.

🕑 Sala d’actes del Cèntric Espai Cultural (El Prat de Llobregat)

📌 Dimecres 2 d’abril a les 19:00h

Us esperem!

El cas del farmacèutic Francesc Esbert (1861-1868)

El cas del farmacèutic Francesc Esbert (1861-1868) 

Als anys 60 del s. xix El Prat vivia un procés de consolidació urbana al voltant de la Plaça de la Vila, però també vivia un procés de polarització social en dues faccions, enfrontades més per qüestions personals que per idees polítiques. Aquests dos bàndols eren el Rostit i l’Enciam. Per cròniques posteriors del Dr. Pujol, els primers eren la facció dels rics i la segona la dels pobres; amb arbitrarietats.

L’any 1861 era alcalde Ramon Arandas, l’únic farmacèutic del poble i membre del Rostit. L’estiu d’aquell any l’altre bàndol va conxorxar tenir una segona farmàcia, i així fer-li la competència a l’alcalde. Es va anar a buscar un jove de 26 anys a L’Hospitalet, Francesc Esbert Esplugues. Era natural de Santa Coloma de Queralt, solter i acabat de llicenciar. La proposta que li van oferir una part de l’elit pratenca la va veure com una oferta irrenunciable, sense saber què li deparava.

Per Festa Major d’aquell any la farmàcia de Francesc Esbert, un local propietat de Josep Feu a la naixent carretera de la Bunyola (avui Ferran Puig), iniciava la seva activitat. L’Enciam tenia ja la farmàcia i aviat es buscà un metge, Marià Mascaró, de Vic. La dualitat de serveis i associacions per a cada facció fou una constant i el farmacèutic Esbert acabà com a secretari de la germandat de socors mutus Sant Antoni Abat.

Mascaró i Esbert van haver de fer front a l'episodi de còlera de 1865 juntament amb el metge Felip d’Hita i el farmacèutic Arandas, els dos del Rostit. En acabar l’episodi de còlera, només a Mascaró i Esbert se’ls hi va reconèixer i retribuir la seva tasca, ja que ara manava l’Enciam. A més, Esbert va ser nomenat dipositari municipal, destituint Jaume Móra. L’escàndol va ser majúscul. 

Les batusses no acabaran aquí, perquè el 1867 torna a canviar de color l’alcaldia, ara amb un rostit Pau Aguilera Bou. Esbert destituït del càrrec de dipositari, acabarà increpant-se amb l’alcalde en una reunió de la Junta de Sant Antoni Abat, en què l’alcalde del bàndol contrari havia estat convidat.

Veient la sort que li deparava el Prat i les seves lluites personalistes, Francesc Esbert i el seu company també desil·lusionat Marià Mascaró abandonaren les seves places el 1868. Aquest cop  guanyava el Rostit d’Arandas, en Bou, en Móra... els mateixos que el setembre d’aquell any van capitanejar la revolució la Gloriosa, que donaria el tret d’inici al Sexenni Democràtic. Política d’Estat i política local: barrejades entre personalismes.

Ramon Roigé i Badia (1856-1932)

RAMON ROIGÉ I BADIA

Va néixer l’any 1856 a Cabassers (Priorat) en una família de metges que poc després del seu naixement va traslladar-se La Granadella (Les Garrigues). Es va traslladar a Barcelona per a estudiar el batxillerat i Farmàcia, carrera que va acabar el 1877. Es cassà amb Raimunda Calzada Pelegrí, de Torrebesses (Segrià), amb qui tingué tres fills: Emili, Ramona i Ramon. 

Va exercir a La Fatarella, però la mort de l’apotecari Ramon Arandas al Prat va provocar que Roigé li comprés la farmàcia a la família el 1886. El local s’ubicava a la plaça de la Vila, però a l’agost de 1898 traslladà la seva farmàcia al c. Ignasi Iglesias. 

Tenia coneixements en mineralogia, zoologia i botànica. Va escriure diversos articles científics sobre les matèries, amb el Prat com a estudi de cas en el cas de la botànica i el descobriment dels pous artesians. A més, va participar en les campanyes antipalúdiques de la Mancomunitat de Catalunya encapçalades per Gustavo Pittaluga, on va exposar la seva experipenca al Prat amb l’article "El paludisme al Prat de Llobregat. Apunts històrics" de 1922. 

Més enllà de la ciència i la seva professió, va esdevenir una autoritat local de prestigi, exercint de jutge municipal de 1912 a 1925. Va dimitir del càrrec per haver intermediat en una polèmica exhibició de senyeres durant una ballada de sardanes, en plena Dictadura de Primo de Rivera.

D’idees tradicionalistes, va donar suport reiteradament al diputat de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitu, i va formar part d’un creixent grup de catalanistes al Prat (entre ells el seu fill Ramon) entorn el Centre Autonomista, en oposició al caciquisme imperant fins aleshores. 

Va morir el 28 de març de 1932 d’apendicitis. L’any 1969 l’Ajuntament va posar el seu nom a una plaça del poble, plaça coneguda popularment com “parc de Correus” o “parque blanco”. 

Retrat de Ramon Roigé i Badia (Noticiari Pratenc 27/04/1935)

Declaració víctimes del crim de Can Farrés. El jutge, Ramon Roigé (Mundo Gráfico 6-5-1914)

Participació de Ramon Roigé Badia als Jocs Florals de 1916 del Centre Tradicionalista El Crit de la Pàtria de Barcelona (Fons Ramon Roigé i Calzada, AMEP)

Localització de la plaça Ramon Roigé i Badia

PESA i el seu impacte en la salut i el mediambient

PESA I EL SEU IMPACTE EN LA SALUT I EL MEDIAMBIENT

Històricament, la llera del riu Llobregat ha estat un pol d’atracció de fàbriques. La Zona Franca i La Seda i La Papelera són un exemple clar. En aquest cas tractarem la fàbrica PESA i el seu impacte al territori i la salut dels pratencs i pratenques.

L’any 1935 es constitueix a Barcelona “Productos Electrolíticos, S.A.”, empresa química lligada al grup alemany Bayer i integrada al grup empresarial IG Farbenindustrie AG. Comptava amb instal·lacions a la zona de Ca l’Alaio, a l’actual aparcament al costat de Metalco. El 1946 s’instal·larà a la Zona Franca, esdevenint la primera fàbrica en instal·lar-se en aquest polígon, al costat del pont del ferrocarril, a tocar de la llera del riu.

La fàbrica PESA, popularment coneguda com “La Fabriqueta”, produïa cromat de plom i àcid sulfúric, aplicat a la pigmentació i metal·lúrgia. Molts pratencs van treballar a la Fabriqueta i fins i tot un dels seus directors, Máximo Simón Pérez, va esdevenir alcalde del Prat (1964-68). La toxicitat de les matèries primeres i dels seus processos de fabricació provocava una alta sinistralitat laboral entre els treballadors, molts dels quals perdien l’olfacte i patien perforacions a les vies nasals, així com càncers de pulmó. 

A més, la fàbrica realitzà durant anys abocaments il·legals de residus tòxics i ja als anys 80 va haver-hi un procés penal amb dos condemnats. A inicis dels anys 90 s’enderrocà la fàbrica i des d’aleshores les prop de tres hectàrees constitueixen un solar contaminat tant el sòl com el subsol, amb residus potencialment cancerígens com ara cromites i sals del plom.

Des del 2007 es té coneixement que el projecte d’accessos viaris i ferroviaris del Port de Barcelona preveu actuar en terrenys de la desapareguda fàbrica, així com llocs de vessament il·legal de cromites. L’any 2010 l’entitat ecologista DEPANA descobreix un abocador il·legal de cromites al marge esquerre del riu, a tocar del pont de Mercabarna. 

L’avís de l’entitat a les administracions públiques pren importància a finals de 2023, quan s’inicien les obres d’accessos al Port amb l’ajut dels Fons Next Generation. La zona, prop de Mercabarna, esdevé un perill mediambiental i per la salut tant dels treballadors de les obres com per qui va a treballar a la Zona Franca. A més, existeixen horts il·legals i barraques en aquests terrenys. 

Finalment, i arran d’una denúncia de DEPANA a la Fiscalia de Barcelona el març de 2024, el desembre del mateix any es va ordenar tancar la zona i dur a terme una investigació d’aquests residus. Les irregularitats, passivitat de les administracions i l’impacte en la salut i el territori fan de PESA i la seva activitat un exemple històric de la contaminació del nostre delta en un context d’emergència climàtica.

P.E.S.A. l’any 1958 (Arxiu Gerard Giménez)

Títol d'accions de PESA 1935 (Todocolección)

Vista aèria de P.E.S.A, la Papelera i el riu (Jaume Castell Riera)

Pont del ferrocarril i P.E.S.A el 1987 (fot. Joaquim Torrent Pérez)

Vista aèria dels ponts, P.E.S.A., la Papelera i Torre Gran el 1965 (ICGC)

 P.E.S.A. el 1988 (fot. Joaquim Torrent)

P.E.S.A. el 1988 (fot. Joaquim Torrent)

Façana de la fàbrica P.E.S.A, amb la fórmula de l’àcid sulfúric H2SO4 (Salva Grau Tena)

Plànol de l’abocament de residus a la llera (Depana)