Nevada de 1962

NEVADA DE 1962

El clima mediterrani que caracteritza el delta del Llobregat ens deixa molt puntualment episodis de baixes temperatures i nevades. En la memòria col·lectiva els episodis meteorològics tenen un racó singular i els viscuts el 1962 són evidents. 

El setembre de 1962 ja va deixar en el record unes tristes riuades, però amb menor incidència al Prat. A finals de desembre d’aquell any les temperatures van baixar a una mitjana de 0°C. La nit del dia 24 ja va començar a nevar i així va continuar tot el dia de Nadal. El dia de Sant Esteve l’estampa pratenca era la d’un poble totalment emblanquinat i amb temperatures que arribaren a -3°C a les pistes de l’Aeroport. La situació excepcional va provocar l’enviament de llevaneus per part d’Andorra i l’aturada o dificultat d’efectuar molts serveis i activitats com ara la recollida de residus, els treballs a la fàbrica o els serveis funeraris. No obstant això, un sector beneficiat a nivell productiu fou el pagès. La neu va generà un efecte frigorífic sobre els camps d’enciams, salvant la seva conservació i exportació.

En aquest cas, la dita “una imatge val més que mil paraules” pren més rellevància que mai. Per això us animem especialment a veure el recull fotogràfic d’aquells dies.

Nevada de 1962 al carrer dr. Soler (L’Abans p. 187)

Nevada de 1962 (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 al passatge del Mercat (fot. Miquel Domènech Vidal)

Carrer Jaume Casanovas durant nevada de 1962 (fot. Ramon Rosselló)

Escola Joan Maragall durant la nevada de 1962 (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 a La Rambla (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a la Plaça dels autobusos (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 a l'escola Menéndez Pelayo (fons Ramon Fabró Company)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (Marta Aragó Vendrell)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a la font de l'avinguda Verge de Montserrat (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 al carrer de Ferran Puig (fot. Ramon Fabró Company)

Nevada de 1962 a la Font dels galls (Gerard Gimenez Mor)

Nevada de 1962 a l’entrada al camp de futbol de Fondo d'en Peixo (Gerard Giménez Mor)

Nevada de 1962 a la Plaça de la Vila (fot. Ramon Rosselló)

Nevada de 1962 al carrer Penedès (Joaquim Torrent Pérez)

Nevada de 1962 a Cal Marc d'en Noves, al carrer Ignasi Iglesias (Miquel Domènech Vidal)

Nevada de 1962 a l'avinguda Verge de Montserrat (Pedro Garcia Vela)

Nevada de 1962 al carrer Centre (fot. Ramon Rosselló)

Nevada de 1962 a la plaça de la Vila (Miquel Domènech Vidal)

Cases de l'Arús

CASES DE L’ARÚS

A finals del x. XVIII el Prat va viure un procés de creixement urbanístic que responia a la necessitat de dotar d’habitatge a famílies jornaleres, principalment. D’aquesta manera, van néixer les cases d’en Puig o les d’en Janet, així com els ravals anomenats de Baix i de Dalt. Aquest darrer raval, datat al 1790, estava format pels actuals carrers del Sac i Arús.  

El Carrer de l’Arús neix a partir d’una finca de dues mujades dites El Clos, propietat de la família Arús, provinent de Castelldefels a principis del s. XVIII. L’aixecament de les cases de l’Arús així com barraques i eixides van configurar un carrer amb cul de sac, és a dir un carrer tancat. 

Un tret distintiu d’aquest petit carrer era la font de Sant Isidre, que feia brollar aigua d’un pou artesià. La font estava dedicada al patró de l’agricultura Sant Isidre, amb una imatge enrajolada del sant que datava de maig de 1902. Cada any per Sant Isidre es guarnia amb flors la font. Anys després es va realitzar una rèplica i es va col·locar a la masia de cal Nani.

Segons Joan Montblanc a la seva obra “L’Abans”, en el moment d’enderrocament del carrer hi havia 14 cases amb els següents noms: cal Bessó i l’Alícia, cal Coma, ca la Maria Basilia i Tortosa, ca la Sara del Cargolí, ca la Roseta i el Jaumet, ca la Madrona, ca la Quimeta, cal Picasal, cal Salvador, ca la Júlia del Bernat, ca la Silveria, cal Ginebreda, ca l’Andreu Poca-roba i ca la Xicarrona.

La desaparició del carrer es deu a la construcció dels blocs de la Cooperativa Obrera de Viviendas a partir de 1965. El carrer va ser esquinçat i s’hi va urbanitzar la zona amb l’actual plaça Roigé i Badia (conegut com parque blanco), el carrer Primer de Maig (abans San José Obrero) i el carrer Enric Morera. Ja no queda cap casa antiga i actualment hi destaca en el nou Passatge de l’Arús l’oficina de Correus. També hi va haver durant anys el bar La Castellana, el Club de la Palmira o la seu d’Amics del Prat.

Carrer de l'Arús poc abans de 1965 (fot. Gerard Giménez Mor)

Orgue de maneta al Carrer Arús l'estiu de 1920 (arxiu Pedro Garcia Vela)

Carrer de l’Arús anys 50 (fot. Eliseo Pina)

Carrer de l'Arús el 1942 (fot. Eliseo Pina)

Font de Sant Isidre del carrer Arús (Luiggi Cbprat)

Carrer de l'Arús (Juan Doñate)

Nenes jugant al Carrer Arús el 1952 (Pepi Arasa Pascual)

Carrer de l'Arús durant nevada 1962 (Luiggi Cbprat)

Carrer Arús anys 60 (arxiu Pedro Garcia Vela)

Cases de l'Arús durant la urbanització (Salva Grau Tena)

Carrer Arús (Federico Valverde Ponce)

Cases de l'Arús 1967-68 (Arxiu COV)

Localització passatge de l'Arús

Jaume Casanovas Parellada

JAUME CASANOVAS PARELLADA (1844-1911)

Neix el 1844 a Cal Gravat. Els seus pares, Miquel Casanovas Ribas i Francesca Parellada Pujol, representaven la classe masovera dirigent, però l’hereu era qui perpetuava la gestió del patrimoni familiar. Per aquest motiu i per evitar ser quintat, Jaume emigrà a Santiago de Cuba el 1856.

Allà es dedicarà al comerç i es casarà amb Luisa Montero Kelly, de família dedicada al món portuari. Amb ella va tenir 7 fills: Miquel, Facunda, August, Guillem, Dolors, Francisca i Jaume. L’any 1872 torna a Catalunya, davant la mort a Cuba del seu germà Francesc. Creiem que aquest és el motiu del seu retorn i l’origen de la seva riquesa, degut a les 80.000 pessetes que li deixa d’herència.

Inicialment viurà a Barcelona, on s’havia afirmat en altres recerques que fou escollit regidor l’any 1881. Actualment sostinc que es tracta d’un error i que es tracta d’un altre individu. El 1889 Jaume Casanovas retornarà finalment al Prat. Ell i el seu pare portaven una dècada millorant la finca de Cal Gravat, que ja era de la seva propietat juntament amb bona part del districte de la Bufera i la Bunyola. 

Cal Gravat esdevindrà un centre d’explotació agrícola i ramadera de primer nivell, esdevenint una marca registrada de forta anomenada a Barcelona: la Colònia Casanovas. La colònia constava d’habitatges pels treballadors, sistema d’autoabastiment i una xarxa de ferrocarril per reblir les terres mitjançant sorra, fems i terra. La crisi per la gran inversió en terres de poca qualitat i sense accés a aigua abundant va acabar quan el 1893 Casanovas va descobrir l’aigua artesiana de l’aqüífer superficial, fet que revolucionà l’agricultura deltaica.

A nivell polític fou diputat de la Diputació de Barcelona entre 1898 i 1907, de la mà del Partit Liberal. En el càrrec va establir una xarxa clientelar al districte de Vilanova-Sant Feliu juntament amb el seu nebot i administrador: Pere Casanovas Moliné, conegut com Peret de l’Esbirro. Tots dos van representar el caciquisme imperant de la Restauració, amb connexions amb importants estructures com el Centre Artesà, el Canal de la Dreta, el Port de Barcelona o la Diputació. 

Jaume Casanovas morirà el 1911 a la seva colònia agrícola. L’ajuntament va acordar canviar el nom del carrer de la Bufera per carrer de Jaume Casanovas i proclamar-lo Fill Predilecte del Prat.

Quadre de Jaume Casanovas Parellada (Josep Bages)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

La seva dona, Luisa Montero Kelly (Arxiu Família Casanovas)

Esquela Jaume Casanovas Parellada (Arxiu Família Casanovas)

Postal de la Colònia Casanovas, dita Granja Berna ja que durant uns anys va ser llogada a una empresa suïssa 

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Vista aèria de la Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Colònia Casanovas (Arxiu Família Casanovas)

Casa de la Vila

CASA DE LA VILA

Fins el 1730, el consell municipal es reunia a cases particulars o a la parròquia. Amb la reconversió d’aquesta institució en el que actualment coneixem com ajuntament, es bastí la primera seu fixa en un edifici a tocar de l’antic hostal de la plaça. L’edifici complirà la funció de casa de la vila, però també la d’escola, presó i casa del secretari municipal.

Entrat el segle XX, l’edifici es trobava en un estat molt precari. Per aquest motiu, al juliol de 1904 apareixen els primers plànols del que serà la nova Casa de la Vila. La vella casa va ser enderrocada per etapes entre 1904 i 1905 i la nova obra fou encarregada a Albert Feu Guilera i Joan Feu Puig. L’adjudicació de l’obra establí un pressupost de 30.357,73 pessetes, però la suma ascendí a les 43.000 pessetes, fet que va ser denunciat anys després pel Partit Nou, opositor al caciquisme imperant.

La nova casa consistorial s’amplia a mesura que avançava el segle: s’afegeixen lavabos (1916), s’adossa la font de la plaça de 1895 a l’ala oest (1920), s’afegeixen vitralls (1928), s’instal·len calefacció i aigua calenta (1933)… L’any 1963 s’amplien les dependències i l’ala oest ha de prescindir de la font. Se’n construeix una de nova a l’ala est amb les ceràmiques actuals que mostren l’antiga Plaça de la Vila. Les reformes de 1983-84 plantegen que les dependències com la de la Policia Local han de buscar altres localitzacions fora de l’edifici. L’any 2002 serà la darrera gran reforma, malgrat que l’interior ha anat patint millores de tant en tant.

La Casa de la Vila està estructurada en tres naus i es considera una obra historicista amb elements neogòtics, com ara les agulles i pinacles ornamentals de la nau central o la porta principal. La coberta a dues aigües de la nau central té a banda i banda els terrats de les naus laterals, més baixes. Aquesta visió escalonada, juntament amb el balcó presidencial i el rellotge, marquen l’estil de l’edifici i el fan ben identificable a l’skyline pratenc.

Casa de la Vila el 2007 (Joaquim Torrent Pérez)

Antiga casa consistorial i carrer major (AMEP)

Plaça de la Vila abans de la reforma de la Casa de la Vila (dibuix de Josep Bages)

Casa de la Vila a principis de s. XX (Fons Monés)

Plaça de la Vila anys 10 (L'Abans p. 87)

Processó de Corpus a inicis de s. xx a la Plaça de la Vila (Mercè Pujol Brull. L'Abans p. 480)

Postal de la Plaça de la Vila, abans de 1920 

Saló de Plens de l'Ajuntament abans de 1955 (Prat, portavoz de la vida local. Núm 135)

Plaça de la Vila un dia de mercat el 1948 (fot. Josep Mª Vilà Parellada)

Plaça de la Vila a mitjan de anys 50 (Manel Herrero)

Casa de la Vila als anys 60 (fot. Josep Bel)

Casa de la Vila durant la nevada de 1962 (L'Abans p. 183)

Localització Casa de la Vila